Nora Galve té les idees clares

Un bolígraf, una llibreta i els seus pensaments. “Escriure era la meva manera de treure tot el que em passava pel cap. Ningú m’havia obligat a ser allà, jugava minuts, tenia amigues i ho estava aprovant tot, però sentia que no em trobava a mi mateixa i potser per això les companyes no m’entenien. Encara ara no he descobert els perquès”, confessa Nora Galve (l’Hospitalet de Llobregat, 2001). Viatja als seus vuit mesos a l’Appalachian State University, on va aterrar per estudiar i jugar a bàsquet a l’NCAA estatunidenca.

“Per a mi el compromís és sagrat i vaig fer tot el possible per estar bé i adaptar-me… Fins que vaig enfonsar-me i vaig haver de tornar per no fer-me més mal. Si ara repassés aquell diari, segur que ploraria”, exposa Galve, que va deixar llegir aquelles reflexions als pares, el Carles i la Carolina, “perquè m’entenguessin una mica més. Sempre m’han donat suport”. Fins a les últimes setmanes no els va dir que volia tornar perquè desitjava continuar intentant-ho.

Mai té excuses i desprèn una força i un somriure contagiosos. Es nota que aquesta estudiant d’Educació Primària se centra a lluitar pel que vol i no hi ha res que estimi tant com el bàsquet. Ho fa encara més després de tres operacions de genoll. La primera, al dret, per una distensió del lligament creuat. Les altres dues, a l’esquerre: ruptura del lligament lateral i ruptura del lligament creuat.

“Mai he pensat a retirar-me, per molt que aquesta tercera lesió hagi estat horrible, sobretot al principi. Volia fer un gran any i només vaig poder jugar quatre partits. Em vaig trencar contra el Celta i des del primer segon sabia que era el lligament”, assegura l’escorta, que aquest curs ha jugat al Lima Horta Bàsquet, de Lliga Femenina Challenge. No hi continuarà.

Un plaer i no un sacrifici

“Ara ja puc córrer i tirar, fer alguna acció… Em queden tres mesos per recuperar-me. Necessito temps per agafar ritme i posar-me forta”, comenta l’hospitalenca, del barri del Centre, que acaba de finalitzar una nova sessió amb el fisioterapeuta: “Per a mi això no és un sacrifici. És un requisit per tornar a fer el que m’agrada. Així que, més aviat, és un plaer”. Els cops l’han ajudat a conèixer-se molt més, ser molt forta mentalment, madurar i gestionar millor les emocions.

Disciplinada, autocrítica i molt exigent, Galve necessita a vegades que algú l’aturi. “És un dels meus defectes. Si no em diuen prou, jo sempre faria el màxim i cal saber dosificar la teva energia. Costa, i tant que costa assumir que no pots anar al ritme de sempre. Quan et lesiones, has de tenir molta paciència. És un procés lent i la lluita mental, molt dura”, reconeix.

L’entrevistada va escriure els seus primers relats al seu esport favorit amb 5 anys i en un equip mixt del Casino Hospitalet. El curs següent va marxar a l’Hospitalet Centre: “Era molt petita i no em podia imaginar que arribaria on he arribat. M’ho passava molt bé amb les amistats”. Més tard, al CB Cornellà va aprendre “a jugar a bàsquet i a més bon nivell” i la van trucar per primer cop de la selecció catalana. Allà va conèixer Helena Briegas, la primera entrenadora amb qui va tenir molta confiança i per qui porta el número 14 al dorsal: “M’entenia molt bé amb l’Helena. Sabia com ajudar-me. ‘Nora, calma’t una mica…’, em demanava a vegades. De petita em sobrava ímpetu a la pista”, confessa. Una seguretat que no ha perdut amb els anys ni els entrebancs: “És veritat, quan jugo tinc les idees clares i faig el que crec correcte”.

Realment no sorprèn com es va prendre el seu debut a Lliga Femenina, a l’Open Day de Torrejón de Ardoz de 2018, amb el Bàsquet Femení Sant Adrià i contra el Gernika: “Abans i després del partit tenia moltes emocions, però no volia despistar-me i em vaig prendre el matx com un més de l’esport que sempre he practicat”.

Glòria Estopà va ser qui li va donar l’oportunitat de pujar amb el primer equip i la idea és que només jugués i s’entrenés amb el sènior fins al febrer o el març, quan s’havia de centrar en el júnior. El pla no es va complir perquè la jugadora es va lesionar. Estopà i Dani José són els entrenadors “amb qui més m’he entès i més m’han ajudat durant la meva carrera”.

A José el va tenir també al Bàsquet Femení Sant Adrià, en aquest cas a infantil i a júnior, i al seu últim any al club on va tornar després de l’experiència als Estats Units. La segona lesió li va impedir jugar a l’equip que aleshores entrenava César Aneas. El curs següent, el 2020-2021, va ser d’alliberació de Galve. Potser una de les temporades en què més ha gaudit.

Tornar a coincidir amb Dani José i Núria Checa, amb qui havia crescut a la pedrera, va ser “molt especial”. “Érem un equip molt jove que va fer un excel·lent paper”, recorda. L’equip es va quedar a un triomf de jugar les semifinals de la fase d’ascens a Lliga Femenina de Leganés. També la van tornar a trucar de la selecció espanyola sots 20. Va ser el seu “retrobament” amb el bàsquet. Amb la selecció catalana ha guanyat quatre campionats d’Espanya (un infantil, un cadet i dos júniors) i amb el Bàsquet Femení Sant Adrià tres campionats estatals de clubs (infantil, cadet i júnior) i quatre de Catalunya (preinfantil, infantil, cadet i júnior).

L’avi Emilio

“Mon pare, en Carles, assegura que m’assemblo molt jugant a l’avi Emilio”, confessa. L’avi Emilio Galve va jugar, entre altres equips, al Laietà i al Barça, va ser company d’Eduardo Kucharski i serà sempre una font d’inspiració per a la seva neta. “‘Nora, m’agradaria que estimis el bàsquet com ho he fet jo i que juguis tota la vida’, em va demanar a l’hospital. Jo era molt petita i ho recordo com si hagués passat ara”, explica, emocionada. Emilio, la Nora no deixa de fer-te cas.