Orive

Orive amb un fonendoscopi de coala, una pilota i la càmera. Foto: Dani G.

“Vaig patir el meu primer atac d’ansietat durant un meravellós sopar de Sant Joan amb les amistats. Ningú se’n va adonar que vaig sortir al balcó perquè necessitava agafar aire. Va ser un avís… Perquè l’endemà ho vaig passar molt pitjor”, s’obre Joana Orive (Canovelles, 1989), infermera a Maternitat i Neonatologia de l’Hospital Universitari de Mollet.

La seva és una feina vocacional que li exigeix molta adrenalina i oblidar-se de si està malament durant la seva jornada laboral per poder ajudar i donar la seva millor versió. I durant gran part de la pandèmia, Orive sentia que no podia més quan pujava al cotxe per tornar a casa. Era quan recordava la motxilla que carregava. En aquell moment no estaven permesos els partits ni els entrenaments, i ella era ajudant de Toni Sáez a l’infantil de la generació de 2007 del Bàsquet Femení Sant Adrià.

La canovellina va treballar amb una psicòloga els atacs d’ansietat i la depressió, i les videotrucades amb l’equip li permetien sortir d’aquell patiment. L’ansietat, l’insomni i la depressió van començar a desaparèixer quan es van poder reprendre els entrenaments. “El bàsquet és un bon amic que no m’ha abandonat mai. Al bàsquet soc jo mateixa. Si necessito una abraçada, la dono, si he de plorar, ploro. És l