Foto: David Grau
“Quan comences a ser base, la teva funció és més pujar la pilota i, amb el temps, has de dirigir, decidir, llegir el joc i representar a la pista l’entrenador o l’entrenadora”, enraona Mireia Poyato (Barcelona, 2002), base del Joventut Badalona formada al Bàsquet Safa Claror, on entrena el premini femení, i al Bàsquet Femení Sant Adrià.
Sembles una persona molt detallista a qui li agrada cuidar les persones. Sols fer regals artesanals?
Exacte! M’encanta ajudar, escoltar i estar a prop de les persones que estimo, i solc fer regals artesanals. Potser el millor ha estat un monopoli personalitzat, amb targetes amb bromes i anècdotes sobre aquella amiga. [Riem].
Ets tan feliç com transmets?
Ui, bé… [Riu]. Sí, jo estic contenta. Com tothom, tinc els meus problemes i les meves coses, però intento que la meva mirada de la vida sigui sana, i gaudir dins i fora de la pista. M’encanta desconnectar a la muntanya o amb un bon llibre. Ara m’estic llegint 1984, de George Orwell. Entre el bàsquet i el grau d’Antropologia Social i Cultural no tinc gaire temps lliure.
Vas començar a jugar al Bàsquet Safa Claror.
Tinc grans records dels meus inicis en un club on tothom es coneix i hi ha un molt bon ambient. Fa quatre anys que hi he tornat: els dos primers vaig ser ajudant i ara entreno el premini femení. Les més petitones.
Com les veus el primer dia? Com els parles?
Arriben amb molta il·lusió i moltes ganes. Si et soc sincera, al principi m’espantava… Bé, em semblava molt difícil explicar les coses des de zero. En un dels primers entrenaments els vaig demanar que anessin a la línia de fons, i no sabien què era la línia de fons. Si utilitzes vocabulari de bàsquet, es van espavilant, i si no ho entenen ara, ja ho faran més endavant. Crec que és millor ensenyar menys coses, però que els quedin clares. No pots sobrecarregar-les d’informació.
Heu passat una temporada amb alts i baixos. A la primera part del curs solíeu patir derrotes molt àmplies fora de casa. Com vivies una situació tan complicada?
És difícil arrencar en una nova categoria, la Lliga Femenina Challenge, tan exigent, i amb un grup tan renovat. Els primers viatges van ser molt llargs i durs, i les derrotes ens van desanimar una mica. Em sentia impotent perquè la nostra connexió fora no es veia a la pista. Parlàvem molt sobre com podíem aconseguir traslladar aquesta química a la competició.
“Si utilitzes vocabulari de bàsquet, les nenes es van espavilant, i si no ho entenen ara, ja ho faran”
Quan vaig parlar fa uns mesos amb en Guillem Abelló, el vostre exentrenador, em va explicar que fèieu concursos durant els desplaçaments.
Sí, els entrenadors ens preguntaven detalls molt específics sobre la ciutat que visitàvem o el rival, i ens inventàvem les respostes. Rèiem molt. De fet, crec que el meu equip va guanyar el primer dia i encara ningú ens ha donat cap premi… [Riem].
Com retrataries Abelló i el seu relleu, Jordi Vizcaíno? Tenen algun punt en comú?
En Willy Abelló és un entrenador molt proper amb qui pots parlar de qualsevol cosa. Mentre que el Jordi Vizcaíno és molt segur i sempre té les idees clares. Els dos generen confiança: el Jordi des de la credibilitat i el Willy, des de la proximitat.
Jordi Vizcaíno ja t’havia entrenat al Bàsquet Femení Sant Adrià, on vas arribar el teu segon any de mini.
M’hi vaig sentir molt còmoda des del primer moment: teníem un equip molt unit dins i fora de pista. Ens ho passàvem genial.
Suposo que vas notar força el canvi de nivell.
Moltíssim. No va ser cap inconvenient perquè jugàvem molt bé i m’ho passava encara millor. Recordo que l’any que em va entrenar el Jordi Vizcaíno ell també era el tècnic del primer equip. Anàvem a veure les grans i elles ens van tornar la visita algun cop. Aquest any m’ha fet molta il·lusió coincidir amb tres d’aquelles sèniors: l’Olga Ruano, la Cristina Hurtado i la Mireia Vila. I, és clar, continuar jugant amb la Marta Oliver!
En el seu moment vas tenir ofertes per jugar i estudiar als Estats Units?
Sí. Les agències es van posar en contacte amb mi i m’ho vaig rumiar. Fins que vaig descobrir que preferia quedar-me aquí.
No t’hi veies allà?
M’agrada molt la vida a Barcelona. Crec que anar als Estats Units és una bona oportunitat per créixer en tots els sentits, però quan havia de decidir-me no em sentia preparada i no em cridava l’atenció emprendre una aventura així. No me’n penedeixo. Ho veia com un futur molt llunyà.
