Foto: Daniela López
Quan Mireia Daura (Barcelona, 1999) va arribar al Teatre Goya amb el seu pare, el Ricard, l’espectacle del Mag Lari ja havia començat. “Ma mare, la Isabel, m’havia dit malament l’hora! El mag em va fer sortir a l’escenari i quan em vaig girar… El públic eren els meus!”, recorda la pivot formada als Lluïsos de Gràcia. Juga a la UE Mataró.
Poques persones hauran tingut una celebració dels seus 18 anys més original que la teva.
Va ser fantàstica! Ma mare ho va muntar tot. Estava tan nerviosa a l’escenari que no recordo què em va indicar que fes el Mag Lari. En la meva època de taquillera em quedava moltes vegades a gaudir dels seus espectacles. N’hi ha que els vaig veure 20 cops. És enginyós, ocurrent… Un crac!
Sempre has cregut molt en la màgia, Mireia?
Conservo part de la il·lusió i la innocència de petita, i visc d’una manera molt semblant Nadal i els Reis Mags.
Tornem a 2022. Sou un equip una mica irregular.
De l’any passat a la UE Mataró només queden cinc jugadores [Ariadna Magriñá, Natàlia Casals, Míriam Ferreri i Júlia Puente] i això potser ens penalitza a vegades. Però des del primer minut tenim molta química entre nosaltres i ens entrenem molt bé. L’únic camí és continuar deixant-nos-hi l’ànima.
Quin tipus d’entrenador és Albert Illa?
Un tècnic que et dona molta confiança per prendre decisions i et corregeix i t’ensenya des de la positivitat. Si et soc sincera, fa dos anys em frustrava i m’enfonsava molt més. Jugava més tensada.
I com vas fer el clic?
Em van ajudar dos factors: superar una lesió i, quan ja havia tornat a entrenar-me, anar a una psicòloga. Ara no em sento eufòrica quan guanyem o si tinc un bon partit, ni pateixo tant quan les coses no van bé. També soc molt més empàtica, i això és vital en l’ofici que estic aprenent: la fisioteràpia.
“Fa dos anys em frustrava i m’enfonsava molt més; realment jugava més tensada”
La lesió et va allunyar de les pistes molts mesos.
Em vaig fer sola un esquinç de turmell molt bèstia a la pretemporada del curs passat entrenant-me amb el primer equip, l’Uni Girona [Daura jugava amb el GEiEG Uni Girona]. Cada temporada acumulava un o dos esquinços al mateix turmell. Quan ja m’havia curat, continuava sentint molt de dolor i quan em vaig fer una ressonància va sortir que tenia el lligament trencat. Disposava de dues alternatives: el tractament conservador o l’operació. El temps de recuperació era semblant i vaig optar per passar pel quiròfan. Va ser tot un encert perquè em noto el turmell millor que abans de la lesió.
Entenc que Vane González va ser un gran suport per a tu en aquella època.
La Vane és pura empatia i somriure. És un tresor que m’emporto de Girona. Em va ajudar sempre, també a integrar-me al grup. En cap moment em vaig sentir una nouvinguda. Li estic molt agraïda. Si vaig marxar del GEiEG va ser perquè ja no podia compaginar els estudis de fisioteràpia a Barcelona amb anar cada dia a Girona.
Has entrenat equips al Lima Horta Bàsquet i al GEiEG Uni Girona.
Aquest any ja no ho faig. Ajudo com a fisioterapeuta a la UE Mataró a les tardes i sobretot al júnior. M’encanta que les jugadores s’obrin amb mi i tractar d’ajudar-les. L’empatia és l’essència de la meva futura professió.
Et vas formar al Bàsquet Lluïsos de Gràcia.
És un club que porto al cor. Recordo especialment al Carles Puig, que va confiar molt en mi, i mantinc el contacte amb alguns entrenadors i companyes d’aquella etapa. D’aquí a uns anys m’agradaria retirar-me al club que em va formar. Seria tancar el cercle. Vaig marxar al Barça CBS, que va ser també una època profitosa amb el Dani Ponsico, el David, el Tito Sobrín…
Vas estar els teus dos anys de júnior al Bàsquet Femení Sant Adrià.
Va ser una època molt especial i vaig aprendre molt al club i amb el Dani José, que té un estil que m’encanta: intentar anotar entre 70 i 80 punts i córrer molt. Sap com fer-te créixer i ho fa des del respecte. Vam ser subcampiones d’Espanya i campiones de Catalunya. Érem una pinya.
La teva etapa als Estats Units, a Fairleigh Dickinson Knights, va ser curta.
És un bàsquet molt diferent que em va ensenyar a buscar més el contacte, però crec que em quedo amb l’europeu… Hi ha dues persones que em van ajudar molt en aquella etapa: la Lucía Serrano, amb qui torno a compartir equip, i la Jenna Clark. I quan vaig tornar vaig jugar al Lima Horta Bàsquet, on vaig créixer molt i també vaig estar molt bé.
