La Trini Aranda, el David Fernández i la Carla González agafen la Martina Fernández. Foto: Toni Delgado
Abans que tregui la gravadora i comencem la conversa, Martina Fernández (Badalona, 2012) recorre molt de pressa, i una vegada i una altra, una petita distància de la pista del Pavelló Olímpic Municipal La Mina. Potser està una mica nerviosa. És obvi que té una energia infinita. Quan, una estona després, li pregunto si és molt inquieta, la petita observa el pare, el David Fernández (Badalona, 1973), i la mare, la Trini Aranda (Barcelona, 1977), i respon amb un gran somriure: “Sí…”. És la seva primera entrevista.
La Martina agafa una pilota i la mira amb ulls d’exploradora, com si volgués descobrir-hi tots els seus racons. Com si fos un mapa d’un tresor o un paisatge encisador. “No sabria concretar-te com em sento amb una pilota a les mans, però sé que és el moment més feliç del dia. A casa no estic mai quieta i em passo molt de temps fent tirs a l’habitació”, confessa la jugadora del mini A del Bàsquet Femení Sant Adrià, subcampiona del 60è Trofeu Molinet-20è Torneig de Nadal del CB Granollers.
Un 55% d’efectivitat
A més, durant el descans de la final (derrota per 29-35 contra el Joventut Club Badalona), la Martina es va proclamar campiona del concurs de triples, després de superar tres duels directes i amb un 55,55% d’efectivitat. A cada eliminatòria va haver de llençar 15 triples, cinc des de tres posicions diferents. A la primera fase en va anotar vuit, a la semifinal, 12, i a la final, cinc. “Estava molt tranquil·la. Volia guanyar i, sincerament, sentia que ho faria”, comparteix amb seguretat. Una determinació que, segons la mare, ha heretat del pare.
En David somriu: “El que més admiro i el que més m’acaba sorprenent sempre de la Martina és l’esperit de superació. Quan es troba alguna dificultat, s’hi deixa l’ànima i el cor fins que la supera”. “La meva filla és inspiradora. No s’atura mai ni abaixa els braços. No té cap mena d’excusa per deixar de donar-ho tot”, afegeix, orgullosa, la Trini, la mare. I la Carla González (Barcelona, 1997), l’entrenadora, ens ajuda a completar el retrat de la protagonista: “La Martina sempre t’escolta i aplica el que li demanes. Crec que sap que n’espero molt i intenta recompensar-m’ho. És molt fàcil d’entrenar”.
“A casa no estic mai quieta i em passo molt de temps fent tirs a l’habitació”, diu
“Que com és la meva mecànica de tir? Crec que és molt bona”, respon, amb convicció i certa timidesa, la Martina. “Té una mecànica molt neta i molt bona, però a vegades als partits li costa una mica carregar la mà de pressa. A l’inici dels entrenaments és sobretot quan treballem el tir amb totes les jugadores”, enraona la tècnica.
Un valuós reforç extra
La jugadora té un valuós reforç extra: l’ajuda del seu pare. En David Fernández és entrenador i ha dirigit al Club Maristes Ademar Badalona, al Círcol Catòlic Badalona i a Danone a la lliga d’empreses. A l’estiu, de dilluns a divendres i de vuit a deu del matí, la Martina llençava triples a la plaça Pompeu Fabra sota la supervisió del pare, i els dissabtes i diumenges anaven a jugar a les pistes del Màgic. El premi a millor triplista és fruit d’un treball silenciós de repetir, repetir i tornar a repetir.
A la badalonina, que va començar a jugar a bàsquet al seu col·legi, l’Escola Cultural, li agraden els reptes, superar-se i ajudar els altres. És una esponja. Encaixa en un equip “treballador, ambiciós i sempre amb ganes de més” que s’assembla a l’entrenadora Carla González, a qui li brillen els ulls parlant del grup.
A la tècnica l’omple comprovar dia a dia “el gran creixement” d’un equip construït “des de zero” la passada temporada, amb l’arribada de jugadores com la Martina, i que aquest curs només té dues novetats, la Laura i la Valentina. “Compartim un camí amb unes jugadores que senten que estan jugant al màxim nivell amb les amigues, uns pares i unes mares que sumen, i uns tècnics que remem en la mateixa direcció. Vull que les jugadores confiïn en mi i, alhora, que em respectin, perquè soc l’entrenadora”, exposa González.
L’estiu passat va estar llençant triples cada dia amb la supervisió del seu pare, que és tècnic
Del 4 de gener de 2024, que sempre serà especial per a ella, la Martina es queda, “sobretot”, amb el moment en què els van lliurar el trofeu de subcampiones i van celebrar “una fita que no era gens fàcil”. “Sentia orgull per l’equip i pel club, i per la meva família, i, alhora, tristesa perquè no vam acabar les primeres”, exposa la badalonina, que sap que gràcies al cos tècnic i a les companyes és una jugadora més completa i amb més energies per lluitar millor cada pilota. S’ho passa pipa veient jugar i animant el primer equip del Bàsquet Femení Sant Adrià al Marina Besòs, que el pròxim 11 de febrer serà l’escenari de l’All Star de Super Copa.
La Carla González, l’entrenadora, i la Martina Fernández, l’aprenent, tenen una química especial. Foto: Toni Delgado
Les lliçons de la vida
“El premi era arribar a la final. Si es guanyava, genial. Si no era així, també seria una experiència. Cal trobar un aprenentatge i una lliçó de cada moment. Si el resultat és bo, volem que la Martina toqui de peus a terra. Si la notícia no és bona, l’animem perquè continuï endavant, perquè la vida és plena de contrastos”, intervé en David, que és cap d’estudis de l’Escola Liceo Egara, de Terrassa.
Es nota que la filla ja ha incorporat els valors familiars. “M’ho passo molt bé amb les companyes i m’hi deixo la pell, i intento ajudar sempre, sobretot en les dificultats. Si una companya està capcota perquè ha fallat li dic: ‘Intenta-ho un altre cop, perquè la pròxima sí que et sortirà bé’”, exposa la Martina, que té com a gran referent la montgatina Silvia Domínguez, capitana del Perfumerías Avenida, a qui l’uneix un vincle especial.
Alegria i energia
Diria que la seva entrenadora s’identifica molt amb el caràcter de l’aprenent: “La Martina és una jugadora molt d’equip que transmet alegria i molta energia al grup”. González, que també és directora tècnica i entrenadora del júnior A femení del CB Manyanet Les Corts, va començar a jugar a bàsquet “tard”, a sisè de Primària, i, a poc a poc i gràcies a alguns dels entrenadors, es va enamorar per sempre de l’esport de la cistella.
“Tinc el cor verd i groc, els colors del Manyanet Les Corts, el club del barri que m’ho ha donat tot, i ara també el tinc lila. Ah, el júnior A cortsenc també és un equip molt maco. Estem intentant tancar la seva formació el més amunt possible i, sobretot, que gaudeixin d’aquest meravellós esport”, comparteix González.
Són gairebé dos quarts de sis de la tarda, l’hora de l’entrenament del mini A del Bàsquet Femení Sant Adrià, i apareixen les companyes de la Martina, que deixen els abrics i les motxilles a terra i observen, encuriosides, l’escena.
Acabada la conversa, és el moment de la sessió de fotos. Quan el pare, la mare i l’entrenadora agafen la petita per a la imatge que il·lustra aquest reportatge, la medalla de plata de subcampiona del Trofeu Molinet s’amaga, tímida com si tingués vida pròpia, a una butxaca de la protagonista, que somriu mentre aixeca el trofeu de campiona del concurs de triples. I després, quan li faig un retrat individual, la Martina es posa de puntetes. Està clar que vol créixer en tots els sentits.
