Marta Urbano

Marta Urbano, pivot del CB Roser. Foto: Estela Cusiné

“M’encanten els lleons i les lleones per com cuiden i defensen la família. La meva mare era i sempre serà una lleona”, reconeix, emocionada, Marta Urbano (Barcelona, 2003), pivot del CB Roser. “Sobretot en els pitjors moments de la malaltia, m’enviava el mateix missatge al WhatsApp: ‘Sempre endavant i positiva’, acompanyat d’un bíceps flexionat. És increïble que fos ella qui m’animés a mi”, continua.

Urbano també és una lleona: ha heretat el caràcter i l’energia de la seva mare, que també es deia Marta. “Sempre em demanava que li dediqués un triple i jo no ho vaig fer fins que la situació va canviar. El primer va ser a l’Eusebi Millan. Ella ja estava força decaiguda i no va poder venir a molts partits. Valorem poc els tresors que tenim, eh”, lamenta la badalonina.

Reservada

És molt reservada i hermètica amb les seves emocions. “Mai he compartit amb ningú el que vaig sentir ni el que sento després de la seva pèrdua”, confessa Urbano, que va estar un temps allunyada de les pistes. Necessitava respirar, assumir la notícia i construir el seu nou espai al món. No tenia ànims ni per botar la pilota i es va plantejar deixar el bàsquet.

“Ara crec que gestiono millor les emocions i, sens dubte, els errors ja no m’afecten tant”, diu

L’entrevistada sempre ha estat molt competitiva. Sergi Martínez, el seu primer entrenador, a l’Escola Jungfrau, sol recordar-li com reaccionava quan l’expulsaven amb cinc faltes. “M’empipava molt si les cose