Marta Urbano: “Va per tu, mare”

“M’encanten els lleons i les lleones per com cuiden i defensen la família. La meva mare era i sempre serà una lleona”, reconeix, emocionada, Marta Urbano (Barcelona, 2003), pivot del CB Roser. “Sobretot en els pitjors moments de la malaltia, m’enviava el mateix missatge al WhatsApp: ‘Sempre endavant i positiva’, acompanyat d’un bíceps flexionat. És increïble que fos ella qui m’animés a mi”, continua.

Urbano també és una lleona: ha heretat el caràcter i l’energia de la seva mare, que també es deia Marta. “Sempre em demanava que li dediqués un triple i jo no ho vaig fer fins que la situació va canviar. El primer va ser a l’Eusebi Millan. Ella ja estava força decaiguda i no va poder venir a molts partits. Valorem poc els tresors que tenim, eh”, lamenta la badalonina.

Reservada

És molt reservada i hermètica amb les seves emocions. “Mai he compartit amb ningú el que vaig sentir ni el que sento després de la seva pèrdua”, confessa Urbano, que va estar un temps allunyada de les pistes. Necessitava respirar, assumir la notícia i construir el seu nou espai al món. No tenia ànims ni per botar la pilota i es va plantejar deixar el bàsquet.

“Ara crec que gestiono millor les emocions i, sens dubte, els errors ja no m’afecten tant”, diu

L’entrevistada sempre ha estat molt competitiva. Sergi Martínez, el seu primer entrenador, a l’Escola Jungfrau, sol recordar-li com reaccionava quan l’expulsaven amb cinc faltes. “M’empipava molt si les coses no em sortien. Ara crec que gestiono millor les emocions i, sens dubte, els errors ja no m’afecten tant”. Amb els anys, també ha après a valorar més el procés: “Amb el Bàsquet Femení Sant Adrià vam ser dos cops subcampiones d’Espanya i això també té molt de mèrit”. Mentre fem un repàs per alguns moments de la seva carrera, se li posa la pell de gallina: “Quan miro fotos del meu primer campionat de Catalunya, m’adono de com estàvem de nervioses per viure una experiència tan intensa i especial”.

Agraeix, per exemple, la llarga conversa que va tenir amb Jordi Vizcaíno, que la va dirigir quan era infantil, i la va fitxar per al Bàsquet Maresme Boet Mataró 3 Viles. I no es fustiga per haver decidit en el seu moment que volia continuar formant-se a l’aula i a la pista a la Universitat de Maine. “Vaig perdre un vol i em vaig quedar unes quantes hores penjada a Nova York. Sempre penso que va ser un senyal perquè no hi anés”, confessa. El primer dia a Maine ja va veure que no era el seu lloc, per l’estil de vida i de joc: “Soc una jugadora d’equip i de sistemes, i allà llença la primera que arriba”.

“Som un grup amb molta química que fa moltes coses juntes fora del pavelló”, explica

Se sentia tan desubicada que les hores li semblaven dies: a les vuit del vespre ja dormia i es despertava cap a les quatre o les cinc del matí. Al cap de dues setmanes ja estava desfent les maletes a casa. El seu destí va acabant sent el CB Roser de la seva amiga Jana Serrano. S’hi va adaptar molt de pressa: “Les companyes m’ho van posar molt senzill. Som un grup amb molta química que s’entén i fa moltes coses juntes fora del pavelló”. Sí que li va costar adaptar-se al seu nou rol a la pista. Perquè, fins a aquell moment, Urbano havia jugat d’aler pivot i, puntualment, d’alera, i va haver de transformar-se en una pivot. “Em va costar una mica, però ja em sento bé en aquesta posició”, celebra.

Homenatges

Demà, en la quarta jornada de la Segona Fase de la Copa Catalunya, l’equip visitarà el CN Terrassa. “Serà un partit molt complicat perquè és un rival que juga molt bé i tindrà el suport del seu públic, i també per l’horari, dos quarts de deu del vespre”, exposa Urbano.

Serà un nou capítol per gaudir del seu amor pel bàsquet, l’esport que l’acompanya, “sobretot” en les pitjors èpoques i que cada dia li regala noves lliçons. “M’hi deixo l’ànima i, alhora, és el meu parèntesi. El bàsquet em dona l’oportunitat de continuar fent-li homenatges a la meva mare, de sentir-la més a prop meu. Va per tu”, tanca, orgullosa, Urbano.