Olga Ruano i mare

Isabel Oriola mostra una foto de la seva filla de petita i ella, Olga Ruano, el dia de la seva retirada. Foto: Toni Delgado

“No sé si a la meva filla li agradarà que t’ho expliqui… A l’Olga de petita tot li feia vergonya: era molt tímida, silenciosa i insegura, i plorava sovint. Fins que amb 4 o 5 anys va començar a canviar i a convertir-se en la persona sociable, segura i trempada que és ara”, m’explica, divertida, Isabel Oriola, a la grada del Poliesportiu Municipal Eusebi Millan, de Mataró.

La filla, Olga Ruano (Barcelona, 1988), ens observa des de la pista i somriu. “De què deuen estar rient aquest parell? Bé, ja ho llegiré al reportatge”, pensa la pivot gracienca i continua l’escalfament a ritme de “Freed from desire”, de Gala Rizzato. Està a punt de viure el seu últim partit com a jugadora, amb la samarreta del CB Boet Maresme Mataró i contra un rival majúscul com el Fundación Navarra Baloncesto Ardoi, ara ja nou equip de Lliga Femenina. A les 18.15 hores del passat 6 d’abril Ruano li guanya el seu darrer salt inicial a Julieta Mungo, a qui hores més tard li faran un encàrrec “exprés”: un dibuix de l’Olga inspirat en una fotografia de Luis Javier Benito, LuisJa. A la gracienca li va encantar el regal de les seves companyes. Mungo és tota una artista.

“Només espero que no me la lesionin… Un segon, que pot encistellar… Noooo!”, es lamenta la Isabel, amb una veu i una pausa gairebé idèntiques a les de la seva primogènita. Riuen igual i tenen una cara molt semblant. “No trobo que físicament ens assemblem tant… Això sí, totes dues som molt altes, jo faig 1,87 metres i ella, 1,90”, comenta la mare.

Ruano potser no hauria jugat mai a bàsquet sense la intervenció de Guayarmina Peña, una excompanya de classe que no va parar fins que no li va donar el seu telèfon per passar-li al seu entrenador, Marc Guillén. El tècnic va anar a buscar a l’