Andrii Yavorskyi després de guanyar una medalla. Foto: Francesc Pérez
“Avui dia, amb tantes distraccions i estímuls a fora, és complicat trobar algú tan jove que sàpiga què vol i com buscar-ho. El cas de l’Andrii és excepcional: va arribar a Catalunya el maig del 2022 sense saber català ni castellà, i sense amistats, i ara parla i entén aquests idiomes i ha format una família al club”, descriu, orgullosa, Elisabet Valle (Rubí, 1978), cap de la secció de gimnàstica artística del CN Granollers.
Andrii Yavorskyi (Zaporiyia, Ucraïna, 2011) viu a més de 3.500 kilòmetres de la seva ciutat, que vol recordar amb molts espais per jugar. “La guerra em fa molta por i molta ràbia, per tots els infants i les famílies ucraïneses que han mort i moriran. No crec que aquest malson s’acabi aviat… Parlar amb el pare, l’Andrii, i la meva germana, l’Olga, que són allà, em fa sentir a prop d’ells. És un dels moments més especials de la setmana”, confessa, emocionat.
El petit ucraïnès és un enamorat dels reptes que li planteja la gimnàstica artística, que li sembla un esport “molt divertit i ple de detalls per millorar”. Inquiet i lluitador, sempre està de bon humor i s’entrena molt dur per créixer i superar algun dia el seu gran referent i compatriota, Oleg Verniayev.
És un camaleó que sap adaptar-se a les circumstàncies. Quan va arribar al CN Granollers, l’Andrii se centrava en els entrenaments i a repetir els exercicis. “Va canviar molt i va començar a riure i xerrar sense perdre la concentració. Es va adonar que a la vida hi ha més coses que la gimnàstica artística, un dels esports capdavanters al seu país i on hi ha molta més competència”, continua Valle.
L’Andrii porta l’esport a la sang, perquè la seva germana Olga és ara entrenadora de gimnàstica artística d’infants de 4 i 5 anys a Ucraïna, i Tatiana, la seva mare i amb qui fins fa poc vivia a Mollet, va fer pole dance durant uns 10 anys. És un company generós que cuida i es preocupa per la resta, comparteix les seves experiències i necessita ser transparent i agraït. “Fins a conèixer Limin Jia, les paral·leles em feien molta por i em semblaven complicadíssimes. Ell, però, em va transmetre confiança i va saber com motivar-me i donar-me temps perquè n’aprengués. Si no em sortia alguna cosa, potser em deia que fes una mica de llit elàstic o un altre aparell”, recorda l’Andrii, que estava acostumat a una altra disciplina, la ucraïnesa, amb més crits.
Transformar la por
“Transforma la por que pugui tenir en combustible, energia i explosivitat per executar els elements de la millor manera possible”, el retrata Francesc Pérez (Barcelona, 1994), que el va dirigir al CN Granollers. Recorda que el primer cop que va veure en acció l’Andrii va ser, precisament, fent paral·leles: “Em va impressionar el seu nivell d’execució. Té una actitud excel·lent que el va fer integrar molt de pressa al grup i unes aptituds que li donen moltes possibilitats d’arribar molt lluny”.
El jove gimnasta quasi mai està nerviós abans d’una competició i tampoc va perdre els nervis quan, pocs dies després d’arribar a l’entitat granollerina, li van comentar que aviat celebrarien el festival de gimnàstica. “Veia que era un esdeveniment important amb molt de públic i que estava a les meves mans preparar-me bé els exercicis, i és el que vaig fer”, reconeix, tranquil.
Es posa al llit amb la consciència tranquil·la i somia amb exercicis perfectes. Potser no té malsons amb la gimnàstica perquè relativitza el seu creixement i el fet d’haver començat des de zero a Granollers, i se centra en el llarg camí que li queda per recórrer, com millorar el seu anglès parlat i escrit i continuar polint el català: “M’he de llençar a parlar-lo més i millor”.
“Si altres gimnastes fan aquell exercici, tu també pots fer-lo. Cal allunyar-se de la por i millorar constantment. Intento fixar-me en cada detall, preguntar com puc créixer més o el que no entenc i escoltar sempre”, enraona l’Andrii, que després dels seus grans progressos al conjunt granollerí, on va arribar a través de la Federació Catalana de Gimnàstica, s’ha guanyat una altra beca, ara al CAR de Sant Cugat.
“Segur que aprofitarà com ningú l’oportunitat de formar-se allà”, té clar Pérez. Al Centre d’Alt Rendiment Esportiu, l’ucraïnès estudia primer d’ESO i s’entrena matí i tarda de dilluns a divendres, dissabte a la tarda i diumenge descansa. “Al CAR em donen eines i recursos per poder arribar a ser un bon gimnasta”, celebra l’Andrii, a qui el seu entrenador, Miguel Rubio, li recorda a Limin Jia “perquè també t’explica les coses amb pausa i tranquil·litat i d’una manera molt entenedora”. “En Francesc i l’Eli també em van ensenyar molt. Són exigents. Bé, ella era més dura”, confessa, divertit.
“Durant un any el va entrenar Limin Jia, que és qui va fer créixer i millorar l’Andrii, i li va ensenyar els exercicis amb què l’Eli i jo vam treballar en el tram final de la temporada passada per corregir les seves errades d’execució. Miguel Rubio, amb qui continua ara al CAR, també ha fet una gran feina”, matisa Pérez.
La seva polivalència fa que l’Andrii tingui moltes portes obertes per al futur i que en el present sigui un gran aspirant al podi. En categoria via olímpica 3 va ser el millor al campionat de Catalunya de Vilanova i la Geltrú, i quart al d’Espanya, a Pamplona, i ara competeix en via olímpica 4. És un gimnasta molt regular en els sis aparells (exercici de terra, salt de poltre, cavall amb arcs, anelles, paral·leles i barra fixa), i especialment bo en anelles i paral·leles. També li encanta el terra, que potser acabarà sent la seva especialitat quan faci l’estirada.
“Els obstacles m’impulsen a millorar. Si ho tinc més complicat, guanyo en seguretat. Mai tinc presses perquè sé que lluitar pels somnis és un llarg procés que vull gaudir al màxim”, tanca l’Andrii.
