Josep Maria Nolis pica de mans amb palistes del CTT Badalona en la presentació d’aquest curs. Foto: Antonio Álvarez
“A veure si me’n recordo dels detalls que em preguntis…”, enceta, prudent, Josep Maria Nolis (Badalona, 1952), jugador del Club Tennis Taula Badalona. Durant la conversa demostra tenir bona memòria emocional i de dades, i després m’enviarà més detalls en un correu electrònic. La seva és la història d’un adolescent que va anar a parar al Círcol Catòlic de Badalona per compartir estones divertides amb les amistats jugant a bàsquet i ping-pong, i que es va enamorar del tennis taula gràcies a la passió que li va transmetre el palista Joan Costa, amb experiència a la competició.
“En Joan em va ensenyar a fer efectes i em va donar a conèixer el material adequat per aconseguir-los, i com que veia que progressava, cada cop m’atreia més aquest esport”, enraona Nolis. Era l’època en què els jugadors suecs van començar a despuntar i a competir de debò amb els xinesos. A Suècia ja es fabricaven pales amb fustes de diverses capes, i esponja i goma exteriors, que permetien fer efectes de tall, lateral o també el topspin. “Va ser una gran revolució perquè amb les pales de fusta i suro només podies colpejar la pilota, però sense efectes”, destaca.
El badaloní comprava el nou material en una casa d’importació i exportació que hi havia en un pis del carrer Manso, al barri barceloní de Sant Antoni, i que no estava oberta al públic. Hi acudien jugadors i jugadores de tennis taula. “Allà vaig adquirir les meves primeres pales de qualitat, que em van permetre poder desenvolupar un joc diferent i més modern”, recorda.
Deixa les pales
Nolis s’emociona viatjant als anys 60, una dècada on hi havia molta afició al tennis taula a Badalona, amb el Titus Badalona com a màxim exponent. El seu següent destí va ser l’edifici del Cine Verbena, al carrer del Mar, on va competir amb el Bétulo durant uns tres anys. Els estudis i altres obligacions el van fer deixar les pales.
Tornaria a jugar gairebé amb 40 anys i gràcies a un company de feina que el va convidar a passar per l’Inteman Pàdua, un club molt modest d’Horta. “Jugàvem en un garatge que ens deixava el capellà de la parròquia”, descriu l’entrevistat, que la temporada següent va buscar una entitat més a prop. Aterraria al Centre Excursionista de Badalona, aleshores ubicat al carrer Sant Anastasi número 14 i que tenia una secció de tennis taula.
Quan Joan Piera, el responsable de la secció, va decidir deixar el càrrec, li va proposar a Nolis que agafés el seu relleu. I aquest va acceptar el repte perquè no hi havia altres voluntaris. En aquells moments la secció estava formada, sobretot, per sèniors i la premissa de Nolis va ser ampliar el ventall d’edats i apostar per la base.
“Així, vam comentar a familiars, amistats i persones conegudes que a casa nostra els seus nens i nenes comptarien amb tècnics que els ajudarien a jugar bé a tennis taula i anar progressant. I, a poc a joc, van venir joves, perquè s’ho passaven bé i milloraven amb les pales”, exposa Nolis, sempre agraït per l’ajuda que va rebre de Facundo Lagunas, que va entrenar molts palistes.
Hi va haver un moment en què l’entrevistat no va poder compaginar les seves responsabilitats al club amb les familiars i laborals, i va haver de fer un pas enrere. El seu substitut seria Marc Serra, l’encarregat actual i a qui elogia: “En Marc és qui ha fet créixer més el club i ha liderat el primer equip cap a Divisió d’Honor, la Segona Divisió, i ha muntat una estructura molt sòlida, amb equips de totes les edats i nivells. Només ens falta arribar a Superdivisió, que ara mateix seria inassumible per a nosaltres”.
El 2009 el Centre Excursionista de Badalona va aconseguir un nou espai cedit per l’Ajuntament, on no tenia cabuda el tennis taula, i la secció es va quedar al local del carrer Sant Anastasi i acabaria formant part de la Societat Coral La Badalonense, amb el nom actual, Club Tennis Taula Badalona. Al local, però, es van fer reformes per millorar la pràctica esportiva.
“El tennis taula és un bon esport per a qualsevol edat i afavoreix la psicomotricitat”, defensa, amb passió, Nolis, que no s’imagina una vida sense jugar-hi. Als campionats de Catalunya i Espanya la seva parella de dobles sol ser Lluís Farrés, una altra institució a l’entitat: “És un bon jugador que organitza moltes coses al club i és delegat federatiu. El curs passat fent equips amb en Lluís vam ser primers, i en l’últim campionat individual vaig ser tercer”. Es coneixen dels anys al Bétulo i es van retrobar ja de grans.
Fins a quin punt és important la química i la connexió entre una parella de palistes? “El punt del dobles sol ser el decisiu, i és crucial conèixer el material que utilitza l’altra persona, quins serveis té per veure com t’arribarà la pilota… Com més t’hagis entrenat al seu costat, molt millor”, defensa, abans de reivindicar els casos d’esportistes que, com ell, van destacar en la seva joventut i ara, ja jubilats, continuen fent les coses molt bé, i alguns fins i tot han estat campions d’Espanya. No s’oblida, és clar, de Lluís Farrés, i hi inclou a Ramon Fonollà, Ramon Pons, Jordi Serra i Joan Redon. I ell també hauria d’aparèixer en aquest llistat.
Està molt orgullós de les noves generacions que han sorgit del CTT Badalona i que “han superat amb escreix els èxits dels veterans” i menciona a Pere Navarro, Adrià Fernández, Pau Lloret, Pau Nolis o Marc Serra. “Hi ha una base de jugadors i jugadores molt prometedora i, sobretot, una unió i esperit d’equip que fa goig”, assegura, satisfet, Nolis.
