La sinceritat de Rafa Talaverón

“Mai he tingut secrets i, amb respecte, sempre he dit el que pensava als companys, a l’entrenador… A vegades m’ha anat bé ser sincer i moltes altres m’ha passat factura, però soc així. Potser si hagués estat més calladet, la meva carrera hauria estat una mica millor. Vaig pagar el peatge de la joventut”, confessa l’expivot Rafa Talaverón (Barcelona, 1972), a qui en els seus equips li deien El sindicalista.

L’adrianenc no entenia, per exemple, que tots els jugadors no rebessin el mateix tracte. “N’hi havia alguns, normalment els americans, que potser deixaven d’entrenar-se si no es complien certs detalls del seu contracte. Fins que no vaig jugar a l’estranger, a Portugal, no vaig adonar-me que el contracte és sagrat”, enraona Talaverón.

Quan era jove tampoc no li quadrava que els més inexperts, i que potser no havien tingut cap minut al partit, haguessin d’anar a un entrenament obligatori. “Ara no m’importaria llevar-me a les sis del matí per exercitar-me i gaudiria molt més de la vida de jugador. Ets un privilegiat”, reconeix. “Em frustrava que moltes vegades el meu esforç a les pràctiques no tingués recompensa, però durant els partits només pensava a ajudar l’equip al màxim”, afegeix.

Antonio Gómez Nieto, al CB Granada, i Xavi Pascual, al CB Aracena, van ser els tècnics que més rendiment li van treure. “Podies parlar amb ells, et preguntaven com veies les coses… Per a mi en un equip tothom té la mateixa importància, des de l’entrenador fins a l’últim jugador de la banqueta”, enraona l’entrevistat.

A Granada va aixecar el seu títol més rellevant, la Copa del Rei de 1995 amb el Baskonia. “Va ser una premonició perquè el curs següent vaig fitxar pel club de la ciutat. Granada és preciosa, té un molt bon clima i no et falta de res. L’afició és impressionant”, explica, emocionat.

Amb l’equip granadí va viure dos ascensos a la Lliga ACB (1996 i 2001), sempre amb Antonio Gómez Nieto com a director d’orquestra. Al primer el CB Granada va ser el campió de la fase final de Lugo superant a la final per 104-87 a un València Basket Club que dos cursos després seria campió de la Copa del Rei a Valladolid. “Malgrat que fos un gran tècnic, a Gómez Nieto no el van deixar continuar. Una greu errada del president, que es va deixar malaconsellar”, defensa Talaverón.

Un curs surrealista

Per explicar el segon ascens amb el conjunt andalús cal viatjar a la temporada 2000-2001, la més surrealista de la seva vida perquè va passar per quatre equips: el CB Granada, el Gijón Baloncesto, el CB Aracena i, de nou, el CB Granada. Per què es va moure tant l’adrianenc? “A Granada el primer mes ens van dir que estaven esperant uns diners d’una requalificació de terrenys. Fins i tot vam guanyar la Copa de Andalucía i vam quedar-nos a dormir al pavelló amb la pedrera per fer una mica de pressió”, recorda.

Així que Talaverón va fitxar pel Gijón Baloncesto, amb un contracte de dos mesos per la baixa de Ricardo Guillén, i després va tornar a casa, compaginant una feina amb el CB Aracena, de Lliga EBA, també durant dos mesos. Fins que va tornar al CB Granada, ja amb els problemes econòmics solucionats i que s’havia quedat amb nacionals i júniors, i un americà. “L’ascens va ser molt meritori. Inclús el president va aconsellar no jugar un partit i abandonar la Lliga perquè no li pagaven, i l’entrenador, Gómez Nieto, va dir que no i que jugarien. El tècnic va ser clau perquè el club no desaparegués”, adverteix.

El seu descobridor va ser l’entrenador Lluís Plaza, germà de Joan Plaza, que li va preguntar si volia jugar a bàsquet. “Jo tenia 11 anys i no feia cap esport, i en Lluís em va entrenar a l’escola Betsaida que, amb el temps, es va acabar fusionant amb el CB Sant Adrià i el CB Sant Gabriel, donant lloc a l’actual UBSA (Unió Bàsquet Sant Adrià), on també vaig jugar”, exposa l’adrianenc, que després fitxaria per l’RCD Espanyol.

Seria al CB Ciudad de Huelva on debutaria a la Primera Divisió, futura Lliga ACB, i va escriure el seu segon capítol a l’elit al CB Granollers: “Em van recomanar que hi anés perquè Josep Maria Oleart, l’entrenador, confiava molt en mi, i així va ser. Malauradament, després de tres cursos, l’equip es va desfer”. El següent destí de Talaverón seria el Baskonia.

La seva aventura portuguesa de tres anys (Portugal Telecom, CAB Funchal i Aveiro Esgueira) va començar després d’un desencís amb el CB Granada, on li van comunicar que el renovarien i després, gairebé a última hora, amb quasi totes les plantilles tancades i ja amb el nou entrenador, li van dir el contrari.

En la seva segona etapa al CB Aracena va ascendir a LEB Or i va acabar la temporada amb una lesió a l’esperó i jugant infiltrat. L’operació, però, no va sortir bé, perquè li van danyar el tendó d’Aquil·les. “El curs següent vaig forçar la recuperació perquè l’equip no anava bé [finalment va baixar] i em vaig acabar de trencar el tendó d’Aquil·les i ja no vaig poder jugar més aquell curs”, recorda. Un cop recuperat, va fitxar pel CB Cornellà, de LEB Plata. Una experiència complicada perquè s’aixecava a les sis del matí per anar a la feina i arribava a casa cap a la una de la matinada, després de l’entrenament. “Em van tractar molt bé, però anava al límit i potser havia d’haver triat un equip de categoria inferior, amb viatges curts i menys exigència”, diu.

L’adrianenc va tornar a l’UBSA, on va començar a notar el pas dels anys i va decidir penjar les botes. Si va tornar a la pista, va ser per la insistència de Mario Lousame, tercer entrenador del CB Mollet: “Tenien un pivot lesionat i em van preguntar què em semblaria fitxar pel club. Vaig anar a un parell d’entrenaments i em van sortir molt bé perquè era Nadal i estava descansat, però quan vaig tornar a treballar el meu nivell va baixar moltíssim. Em van encantar el pavelló i el públic, que no deixava d’animar, i també jugar amb Jonathan Ramírez, un crac”. El curs següent, el 2010-2011, es va retirar a l’UBSA, “envoltat d’amics”.

“Els meus fills, Marc Talaverón, jugador de la Unió Esportiva Sant Cugat, i Ariadna Talaverón, del Bàsquet Femení Sant Adrià, viuen molt el bàsquet, fan molta pinya i són grans companys. A ells els va millor perquè no han tret la mala llet ni el caràcter sindicalista del seu pare”, conclou, divertit, Talaverón.