La mirada d’Adrià Martínez

Adrià Martínez (Barcelona, 1993) va a contracorrent en un món en què a les xarxes socials gairebé ningú cita l’autoria de les fotografies i vídeos ni la procedència d’unes declaracions. Durant la conversa al despatx del Bàsquet Safa Claror, el tècnic del sènior A femení fa servir algunes frases que li han regalat professionals amb qui ha connectat pel camí, com Fabián Téllez o Enric Cervera.

Martínez, que també dirigeix l’infantil A del Bàsquet Femení Sant Adrià, sembla d’aquelles persones que mentre passegen amb algú pel carrer són capaces de veure un cartell curiós, el vol d’un insecte, una persona famosa o un munt de coses més sense perdre el fil de la conversa. En la seva primera experiència a les banquetes, a Sant Adrià i com a ajudant de Toni Sáez al mini A, els seus ulls ja anaven de pressa, però, com és normal, els faltava saviesa.

“Al principi no entenia per què el Toni corregia tota l’estona unes jugadores tan bones que jo creia que ho feien tot perfecte. A poc a poc, vaig comprendre que ell exigia en el gest i el detall, que ara també és el meu camí. El Toni em va fer molt partícip d’aquell grup tan agraït, i ara jo també ho faig amb el meu cos tècnic perquè en saben molt més que jo en molts aspectes. Som un equip”, enraona l’entrevistat, sempre agraït a Sáez, de qui ha après “molt” i ha estat ajudant unes quantes temporades. Sempre al Bàsquet Femení Sant Adrià, on ha estat primer o segon entrenador de tots els equips, excepte del cadet B i del júnior A. Al conjunt adrianenc també ha estat responsable de l’àrea d’Iniciació.

L’eixamplenc, del barri de la Sagrada Família, va iniciar-se en el bàsquet a Dominiques, però seria amb 12 anys, al preinfantil del Bàsquet Safa Claror i amb Óscar Bonillo, quan començaria a “entendre i aprendre” el joc. L’Óscar el va posar un o dos mesos llençant en una cistella lateral mentre l’equip s’entrenava: “Recordo que en el primer partit, a Can Carbonell i contra el CB Cornellà, vaig anotar els sis tirs lliures que vaig tenir i després del matx em va dir: ‘Si tornes a llançar així, no et deixaré fer-ho mai més…’. L’Óscar tenia tota la raó del món… Vaig llençar amb les dues mans! No me’n deixava passar ni una, i per això em va fer créixer tant”.

Ajudant de César Aneas

El seu següent destí va ser el CB l’Hospitalet (el segon any de cadet i els dos de júnior): “Hi dedicàvem moltes hores, sobretot a l’etapa júnior, i m’ho passava genial perquè sempre m’ha encantat millorar. No érem el millor equip, però competíem com animals”. Les primeres experiències com a sènior les viuria al CB Grup Barna i va penjar les botes al Bàsquet Safa Claror, quan li van oferir ser ajudant de César Aneas al Bàsquet Femení Sant Adrià, a Lliga Femenina 2. Un càrrec que li exigia afrontar viatges llargs. Aquell curs a Sant Adrià també va ser entrenador del premini de 2010.

“M’agrada parlar sovint amb les jugadores per saber com es troben i perquè sàpiguen que soc accessible i puc ajudar-les si volen i ho necessiten. Vull tenir eines i informació per prendre les decisions de gestió d’equip que cregui encertades i poder-les transmetre al grup amb seguretat”, enraona Martínez.

Un dels reptes de l’entrevistat és trobar “un equilibri” entre la llibertat i la confiança que els dona a les esportistes perquè puguin llançar i executar tranquil·les, i l’exigència perquè millorin. Qui dirigeix un equip no té una vareta màgica. “Per molt que a vegades canviïs el pla de partit, pot no funcionar-te perquè davant tens un rival. Al final, l’únic que un equip pot controlar són aspectes com l’actitud, la intensitat i les ganes. Si hi són, no puc retreure res a l’equip. Si no hi són, treballarem als entrenaments perquè tornin a aparèixer”, defensa l’eixamplenc.

No li agrada perdre mai ni tampoc guanyar de qualsevol manera. Vol vèncer perquè han funcionat els detalls treballats i no perquè l’altre equip hagi estat pitjor. “A formació volem guanyar, i tant que volem guanyar, però el més important és el recorregut i creixement de la jugadora i que no l’encasellem en un paper que no li serveixi de gran”, exposa Martínez.

La de cistella petita, quan comencen, és “potser l’etapa més màgica del bàsquet” perquè les jugadores són esponges i creixen i milloren molt en poc temps. “És molt gratificant veure com arriben a l’entrenament corrent per agafar una pilota i també quan, anys després, comproves com han continuat millorant. Tu hi has posat el teu petit gra de sorra”, celebra Martínez, que utilitza l’humor per generar bon ambient i quan els seus equips acumulen massa tensió. “Però mai forço res. Em surt de dins. I la broma no es pot eternitzar, perquè si no, no serveix de res”, afegeix.

Està encantat amb els dos equips que dirigeix aquesta temporada. El sènior femení del Bàsquet Safa Claror és “un grup molt jove i nou en què mai hi ha un mal gest o una mala cara”. “Són jugadores molt fàcils de dirigir perquè sempre estan predisposades a treballar de valent. Estem adaptant-nos a la categoria [Copa Catalunya] i entre nosaltres”, exposa. Mentre que l’infantil A del Bàsquet Femení Sant Adrià, de la generació de 2010, està format per esportistes “molt intenses i inesgotables que mai deixen de sumar”.

Apago la gravadora, sortim del despatx i anem cap al pavelló: és el moment de les fotos. “No puc fer aquestes coses que em proposes perquè les jugadores les aprofitarien per fer mems i jo soc seriós, eh”, comenta Martínez, a qui no l’entusiasma la càmera. Intento que sigui ell mateix a l’escena i fer-li recordar algun capítol emotiu de la seva carrera podria ser el camí per aconseguir-ho. S’atura en un matx de la generació de 1999 del Bàsquet Femení Sant Adrià, quan era ajudant de Glòria Estopà, i una jugadora rival va intentar, en l’última jugada, un triple des de mig camp quan l’equip anava guanyant per dos. “I el va fallar! Em ve el cap Víctor Ciavattini, que era el preparador físic. No recordo com va celebrar el triomf, perquè jo ja en tenia prou amb la meva tensió, però mai oblido que el Bachi és pura energia i com ho transmet a les jugadores”, s’acomiada.