Pau Truñó

Pau Truñó, format al Bàsquet Safa Claror i la Penya. Foto: CB Esparreguera

Pau Truñó (Barcelona, 1998) té una brúixola i una pilota tatuades a l’avantbraç dret. “Els punts cardinals de la brúixola són les inicials de l’Úrsula, ma mare, l’Albert, mon pare, i l’Adrià, mon germà, i l’altre és la pilota. La família i el bàsquet són els meus guies a la vida”, confessa el jugador del CB Esparreguera.

A la pista és qui dirigeix l’equip. És un base “ràpid i bon passador que pot anotar quan cal, s’adequa a les necessitats de l’equip i es deixa l’ànima en defensa”. Truñó ha encaixat bé en el grup i en la filosofia de Josep Riera, a qui retrata com un entrenador que li encanta perquè “et deixa llibertat, et regala molts detalls perquè milloris i és concís amb els seus missatges i durant els temps morts”.

“Josep Riera et deixa llibertat, et regala molts detalls perquè milloris i és concís”

Per un moment, torna a ser petitó i reviu els seus inicis al Bàsquet Safa Claror: “Érem un grup de bons amics que, a més, compartíem classe. Competíem i jugàvem molt bé. Hi vaig viure alguns dels millors moments de la meva vida”.

A Truñó no li va costar massa adaptar-se al seu següent destí, el Club Joventut Badalona. El primer capítol va ser indescriptible amb l’or al Campionat d’Espanya infantil. Un èxit inesperat des de fora, per la qualitat dels rivals, i que a ell no el va sorprendre. “Jo creia en les nostres possibilitats i a quarts de final vam superar el totpoderós Barça”, recorda. A la final, contra el Canterbury, va jugar el seu “pitjor” partit, però els seus dos únics punts, de tir lliure, van decidir el títol.

Confiança

Una experiència que li va donar confiança per tornar a ser clau, un any després, en el bronze del campionat d’Espanya cadet, amb un triple i dos tirs lliures en els últims instants. “Recordar aquelles imatges em va donar tranquil·litat per no fallar”, confessa. També que, hores abans del partit, li comuniquessin des del club que la temporada següent formaria part del júnior: “Saber el meu futur va ser una injecció d’energia i una gran alegria”.

A més, el bronze també els va obrir les portes a disputar l’Euroleague Basketball Next Generation Tournament, “una cita que tothom vol jugar i amb jugadors excel·lents; n’hi ha que han acabat a l’NBA”. Al júnior Truñó va assolir la plata. Èxits sempre de la mà de Dani Miret, l’ara entrenador ajudant de Carles Duran al primer equip de la Penya: “És un tècnic exigent, guanyador i detallista que té grans plans de partit i sap treure el màxim de cada jugador”.

“El nostre crit era ‘All-in’… JAC!”, recorda el base barceloní sobre el seu pas per l’equip santsenc

A la CBA Canarias Basketball Academy va viure una etapa “molt bona i molt dura”, amb tres entrenaments matinals per setmana que començaven a les sis, les classes, les tardes a la sala de peses i més pràctiques, els caps de setmana de partit… “Ens entrenàvem tant que havíem de ser molt durs de cap. Ens ajudàvem i motivàvem molt entre nosaltres”, recorda.

De retorn a Catalunya, el seu primer any de sènior va fitxar pel JAC Sants de Roger Grimau, “un molt bon entrenador que en sap molt de tàctica i va gestionar bé el grup”. “El nostre crit era ‘All-in‘… JAC!’. L’únic camí era donar-ho tot sempre”, afegeix. A la UE Sant Cugat va passar dues etapes, la primera amb un primer curs amb “un equip excel·lent i poques derrotes”, i una segona temporada “desastrosa i que intento no recordar gaire perquè és la pitjor que he viscut com a sènior”.

“Dani Miret és un tècnic exigent, guanyador i detallista que sap treure’t el màxim”

Tampoc va quedar satisfet amb el segon periple santcugatenc, d’un curs “bo individualment, però on no van anar prou bé les coses com a equip, que és el més important”. Un any complicat que no tenia res a veure amb l’anterior, amb Sergio Salesa, que l’havia dirigit a la CBA Canarias Basketball Academy, i al Club Bàsquet TerrAlfàs. A Alacant va trobar el que el tècnic li va prometre: “Molts minuts i responsabilitats. Va ser una temporada molt maca fins que es va suspendre per la pandèmia, que va fer que no tinguessin pressupost per treure el sènior a Lliga EBA el curs següent”.

Així que, de nou, el barceloní va haver de fer les maletes i va anar al Club Deportivo Basket León 2015, un projecte molt ambiciós que s’exigia pujar a LEB Plata. “La meva visió del bàsquet i la de l’entrenador no eren semblants, i jo tampoc vaig jugar molt bé”, resumeix, sempre sincer, Truñó.