La sabadellenca conversa amb Línia Nord dies abans de debutar a la Liga Dia al capdavant del sènior lila en la segona temporada del club a la màxima categoria del bàsquet estatal femení. Parlem amb ella dels canvis que ha patit la plantilla,
de les expectatives que té l’equip i de la presència femenina a les banquetes.
S’estrena a la lliga diumenge a Madrid. Quines sensacions té pocs dies abans d’aquest primer partit?
Una mica millor cada dia. Amb tantes jugadores noves, que han anat arribant de mica en mica, al final un mes de preparació se’t queda una mica curt. Al cap i a la fi, volem transmetre una filosofia de joc i això requereix, per sobre de tot, temps.
L’anunci de la seva arribada va ser el passat 1 de maig. Se li han fet llargs aquests mesos?
És cert que ha passat molt temps, però de seguida vam començar a mirar com havia de ser plantilla i calia preparar moltes altres coses. Hem fet feina, fora de pista, durant tots aquests mesos: hem planejat la pretemporada, el curs, hem incorporat jugadores, ha calgut fer l’staff de nou… La veritat és que no he tingut temps per avorrir-me.
Tornem a la competició. El debut és una repetició de l’enfrontament de la temporada passada contra el Gernika. L’any passat, victòria lila.
Sí, però enguany serà diferent. Fa un any vam jugar un molt bon partit, però si no recordo malament, Gernika arribava al partit sense dues o tres jugadores. En aquest sentit, no canvia sobre com es va afrontar aleshores: per pressupost i per plantilla són les favorites i, a més, venen de jugar la ronda prèvia d’Eurocup.
Què li sembla el format de l’Open Day que la lliga va posar en marxa la temporada passada?
Està molt bé, és una manera de donar visibilitat al bàsquet femení i a la lliga. Això se suma a què alguns partits també es poden veure en obert per televisió (a Teledeporte i a Esport3). Qualsevol decisió que serveixi per donar una empenta a l’esport s’agraeix. L’única part que potser no agrada a alguns entrenadors és que hi ha un partit de la temporada que no jugues a casa.
L’estrena oficial, però, va ser fa vuit dies contra el Cadí La Seu (la semifinal de la Lliga Catalana femenina) en un partit que es va decidir en la penúltima jugada. Quines conclusions n’extreu?
No vam començar massa bé el partit, vam anar de menys a més. Després vam ser més agressives en defensa, més intenses i vam córrer més. Al final va ser un partit a cara o creu, però no crec que s’hagi de fer la lectura que el partit es va decidir per l’últim triple de la Seu. Al final sí que era un partit oficial, però per a nosaltres va ser l’últim test de la pretemporada i la balança final és molt positiva, perquè al final no només has de considerar si perds, sinó també com ha estat la derrota i veure que hem estat competint contra un rival de la lliga i que hem tingut opcions és una bona notícia.
Un any més, com mana l’ADN del club, s’aposta per la joventut i pel planter…
Sí. Penso que si les jugadores de la base ens ajuden a entrenar, no hem de tenir cap problema en posar-les a la pista. Però això s’ha de fer sense cremar cap de les seves etapes de formació, sinó perquè creiem que en el moment necessari ens poden ajudar, si no seria contraproduent. Ara mateix, la generació júnior, de l’any 2001, la qual conec perfectament, està en disposició d’ajudar-nos. Tot i això, el salt a la Liga Dia és molt gran, i per tant cal tenir cura i protegir-les, saber quan es pot donar aquests minuts i quines responsabilitats poden i no poden tenir.
En la plantilla del primer equip repeteixen quatre jugadores del curs passat (sense comptar la capitana Hurtado, fora de combat per lesió) i han arribat sis peces. Fins a on es pot arribar amb això? Com serà l’Snatt’s d’Estopà?
És difícil dir fins a on podem arribar, perquè això també depèn dels altres equips, que s’han reforçat molt i molt bé, de manera que estic segura que el que afrontarem a partir de diumenge serà encara més dur que la temporada passada. A més, la nostra competició està molt concentrada, es juga en pocs mesos, com he dit abans ens trobem hi ha poc temps per preparar-ho i és tremendament exigent. Tenir tantes jugadores noves és un hàndicap, però l’únic que no és negociable és l’esforç, que tothom sigui conscient que donarem el nostre màxim. Pel que fa a l’estil de joc, serà semblant al de les últimes temporades amb els diferents entrenadors que hi ha hagut a la casa. Sempre intento fer una proposta que encaixi amb l’equip que tinc; amb jugadores petites és evident que hem de defensar i apretar el cul, però no sempre. Hem de ser valentes, i ho serem cada setmana, però tampoc ens tirarem pel precipici.
El curs passat l’equip va ser la gran sorpresa de la lliga, però aquest any no hi és aquest factor. Això és un desavantatge?
Ser l’equip sorpresa només passa un cop, no ho tornarem a ser. La segona temporada sempre és més difícil que la primera i passa sempre, encara que els resultats no hagin estat tan positius com els que vam aconseguir nosaltres el curs passat. No sé si diria un desavantatge, no vull començar amb una visió negativa. Tornant al partit de Gernika, no sé com ho afrontarà el seu entrenador (i els de la resta d’equips) però tots estaran més alerta. No ens veuran igual, no serà el mateix.
L’estructura de la competició canvia, amb dues places més per al play-off. Amb els resultats del curs passat, l’equip hi accediria. És realista pensar que es pot acabar entre les vuit millors?
No és ni realista ni esbojarrat. L’objectiu és assegurar que l’any que ve seguim a la categoria i no m’agrada parlar ni de Copa ni de play-off, però tampoc ens podem posar cap límit. Com he dit abans, ja veurem on ens porta la competició. Depèn de la feina que fem durant la setmana, de com es desenvolupen els partits… No dependrà només de nosaltres. Això sí, avui jo et firmo aconseguir la permanència.
Arriba al primer equip després d’haver estat assistent de Jordi Vizcaíno i de Fabián Téllez. Amb què es queda de cadascun d’ells?
Són diferents entre ells i sempre m’agrada quedar-me amb tot el que encaixa o s’adapta a la meva manera de fer. El Jordi, per exemple, em va donar molta confiança en el meu darrer últim any de jugadora. Hi ha alguns punts comuns, com la manera de defensar, de compartir la pilota o d’entrenar, tot i que també la forma que tenen de transmetre és diferent. També és molt diferent la dinàmica entre Copa Catalunya (una època en la qual s’entrenava tres cops a la setmana) o la que trobarem ara a la Liga Dia, en la qual cal ser molt més curós amb les càrregues de treball i amb la planificació. He après molt dels dos.
Aleshores, quin tipus d’entrenadora serà Glòria Estopà? Quins són els seus referents?
Si he de dir dos, Jaume Ponsarnau i Jordi Vizcaíno, però sense desmerèixer ningú més, perquè com a jugadora també he treballat amb Lucas Mondelo, Isaac Fernández o Fabián Téllez, entre altres. Però no només d’ells, perquè també aprenc molt dels nois que tinc com a ajudants al cadet; al final hi ha una jerarquia que és inevitable en tots els aspectes, però sempre intento prendre les decisions en comú, parlar en plural, perquè si ho fem bé és una feina col·lectiva, i si es fa malament, també. Al final, tinc el poder de prendre la decisió final, però tot el que es treballa a pista és consensuat amb el meu staff. Participen, proposen i tenen un rol actiu en tots els aspectes de la preparació.
Acabem. Vostè és una de les tres entrenadores d’equips catalans que juguen a les màximes categories dels seus esports i també una de les úniques tres entrenadores de la Liga Dia. Què li diuen aquestes dades?
Hi ha dues maneres de veure-ho. Estaria bé saber fins a quin punt les entrenadores tenen el desig, l’ambició o la voluntat d’arribar al màxim nivell, perquè a les categories de formació n’hi ha. Per altra banda, hi ha les que volen i les que poden, però que els seus clubs tinguin una estructura o els donin l’oportunitat. Ara, numèricament, hi ha molts més homes que dones i per tant els clubs ho tenen molt més fàcil. Tant de bo hi hagués més dones, és una cosa que m’agradaria, però al final el que hem de fer és entrenar i fer-ho el millor que puguis. És una pregunta que he respost moltes vegades, però tampoc m’agradaria que se’m donés més importància de la que mereixeria per ser dona ni que se’m neguessin oportunitats per ser una dona. És normal que se’n parli als mitjans, perquè som poques dones, però al final, jo sóc entrenadora.
