L’empatia d’Ariadna Talaverón

Els dorsals de les jugadores solen amagar històries molt curioses. N’hi ha que sempre han pogut portar el mateix número, qui els canvia perquè el seu favorit ja està ocupat o qui el tria perquè sent que l’ha de triar. Fa dues temporades que Ariadna Talaverón (Barcelona, 2004), que havia utilitzat abans el 10 i el 30, juga amb el 18, que també té dibuixat a les sabatilles.

El 18 és molt especial per a la pivot del Bàsquet Femení Sant Adrià perquè un 18 de gener, amb un any de diferència (2017 i 2018), va perdre les seves dues àvies. “Sempre penso que no és casualitat que la Rosa i la Toni s’acomiadessin en una mateixa data. A més, un altre 18 de gener va néixer el meu tiet, el Jose, a qui m’estimo molt també”, explica, emocionada, Talaverón.

A la Toni, l’àvia materna, només la va poder gaudir de debò quan era molt petita i no se’n recorda. “Quan m’ensenyen fotos i vídeos d’ella, m’adono de com era realment. La imatge que tinc d’ella és al llit. L’Alzheimer se la va endur tan de pressa…”, confessa l’adrianenca. Amb la Rosa, l’àvia paterna, sí que va compartir més moments: “Em va ensenyar a estimar”.

Aquest curs, i per primer cop, porta el primer cognom matern. “A ma mare, la Begoña García, li va fer molta il·lusió i a mi, encara més”, celebra Talaverón, encantada amb les tertúlies de bàsquet a casa. La mare va jugar a l’Escola Betsaida, i el pare, Rafa Talaverón, va competir a la Lliga ACB amb quatre equips (CB Granollers, Taugrés, Gijón Baloncesto i CB Granada).

“Mon pare sempre em dona la seva opinió després dels partits i necessito les seves observacions, excepte quan es posa una mica pesat…”, confessa, entre riures, l’adrianenca, que no té ídols, però sí un gran referent, el seu germà Marc Talaverón, jugador de la Unió Esportiva Sant Cugat, de Copa Catalunya: “M’encantaria viure el bàsquet amb la seva intensitat. L’admiro per la seva actitud, perquè sempre vol millorar i superar-se, i per tenir les coses tan clares”. Ella és més indecisa.

La motivació

Veient-la jugar o animar a la banqueta, ningú es plantejaria que de petita anava poc motivada als entrenaments a l’escoleta del Bàsquet Femení Sant Adrià. “Un dia en tenia ganes i el següent, no, i com que això no podia ser, els pares em van desapuntar”, confessa Talaverón.

A 4t de Primària va acceptar la invitació del seu tiet Jose per jugar un torneig de bàsquet al Màgic Badalona i va acabant fitxant pel BBC, actual Club Joventut Badalona. A 6è, el seu últim curs a l’Escola Pompeu Fabra, es va apuntar a futbol a la Penya Barcelonista Sant Adrià de Besòs. “L’equip, però, no es va acabar fent perquè no érem prou jugadores i aquell curs vaig deixar el bàsquet i vaig compaginar cor, patinatge i teatre”, exposa. Del cor li queden els seus moments de karaoke a la dutxa i al vestuari, i del patinatge, moltes bromes: “Em deixava els patins a casa per no patinar”. I del teatre?

El seu únic paper va ser el de Danny Zuko [John Travolta] a Grease. “La meva actuació no va ser gaire bona, però vaig riure molt”, reconeix, divertida. “L’escenari em va ajudar a no tenir por a parlar en públic. A vegades em poso una mica nerviosa amb les exposicions a classe i intento tranquil·litzar-me, perquè a mi m’encanta parlar, eh!”, afegeix.

Se li van fer llargs aquells mesos sense botar la pilota i va acabar tornant a la Penya, on se sentia com a casa amb les seves amigues. Per això li va costar tant marxar i encetar la segona etapa al Bàsquet Femení Sant Adrià com a cadet de primer any: “Em sentia pocatraça, plorava a la mínima i em vaig plantejar deixar-ho. ‘Ari, fa només dues setmanes que has arribat i és normal que no et surtin les coses perquè no estàs acostumada a aquest ritme. Dona’t un mes i, a poc a poc, aniràs assimilant els conceptes’, em va demanar el pare. I així va ser, i les companyes em van ajudar molt”.

“No sè què faria sense humor. És un dels punts de connexió més màgics amb algú. M’encanta riure’m de bajanades, la veritat”, comenta Talaverón, que s’emociona recordant l’or al campionat d’Espanya cadet de Huelva 2020 amb Catalunya i Lluís Biosca de director d’orquestra, “un entrenador molt especial que és impossible que no et marqui”, i la Copa Colegial, que va aixecar el 2019 amb el Col·legi Sant Gabriel Sant Adrià.

Fins ara, en la seva segona etapa al Bàsquet Femení Sant Adrià sempre havia tingut a Enric Cervera com a entrenador. “És el tècnic que m’ho ha ensenyat tot, m’ha ajudat a millorar i jugar com soc fora de la pista. Sempre deia que soc alegre com un picarol i que això és un valor imprescindible en un equip. Tot el cos tècnic, com el seu ajudant, Isaac Champer, m’han fet créixer molt”, agraeix la pivot, molt contenta amb Jordi Périz, un “gran entrenador que sempre té una actitud positiva”.

L’equip, molt jove, necessita que els encerts i els errors no l’afectin tant. “Ens falta creure’ns-ho més. Ens estimem i estem molt unides, i ni durant la ratxa de set derrotes consecutives vam deixar de ser una pinya. La victòria contra el CD Basket Zaragoza 2002 ha premiat el nostre esforç. Cal que continuem deixant-nos l’ànima”, adverteix.

És pura empatia: s’apropa tant a la companya capcota com a la més sencera, i a les dues els regala part de la seva energia i ànims. “En els pitjors moments és quan cal estar, quan un partit no surt bé o algú pateix, el mínim que puc fer és animar aquella persona. Amb un gest, pots alegrar-li l’entrenament, el dia… Soc molt afectuosa i m’encanta abraçar”, es retrata Talaverón. Quan acabem la conversa, m’abraça.