Emilio Galve

Emilio Galve bota la pilota en un CE Laietà-RCD Espanyol del curs 1943-1944. Foto: Fundació del Bàsquet Català

“La nostra família va començar a la zona social del CE Laietà, on s’organitzaven revetlles i trobades entre joves. La mare, la Carmen Farré, de petita burgesia, es va enamorar del pare, l’Emilio Galve (Oliete, Teruel, 1923-Barcelona, 2008), un basquetbolista guapo i amb èxit a la pista, però pobre. Recordo que el pare sovint li feia bromes sobre un altre pretendent, en Rull, que sí que tenia molts diners i a qui ma mare no li va fer cas. Els Farré mai li van perdonar la seva tria”, comparteix el fill gran, Carles Galve.

Com en totes les històries d’amor, certes casualitats es van posar d’acord. Emilio Galve es va fer molt amic de Salvador Heras, fill d’un botiguer del barri, de la Nova Esquerra de l’Eixample. Sovint s’enduien les pilotes de tenis que algú [potser algun cop havia estat la mateixa Carmen] havia colpejat amb massa força i poca punteria des de les pistes del CE Laietà, ubicat en aquell moment en la cantonada entre Viladomat i Rosselló, i que ara es troba al carrer Pintor Ribalta, a les Corts.

Un preu especial

Heras, que tenia un bon patrimoni, era soci de l’entitat i va convèncer el pare de l’Emilio, Benito Galve, perquè deixés que el seu fill també s’hi apuntés. “Per a l’avi era una bogeria, un privilegi que no es podien permetre. Eren emigrants aragonesos que havien arribat a Barcelona el 1925”, explica Carles Galve. El CE Laietà li va fer un preu especial i Emilio Galve va poder demostrar les seves aptituds en l’esport, primer a la