Cynthia Molina

Cynthia Molina amb la seva samarreta del CB Granollers. Foto: Toni Delgado

“Ma mare, Elisabeth Sunday, m’ha regalat poder veure la vida amb els seus ulls i m’ha donat amor, i amb amor pots moure el que calgui. També m’ha transmès força i molta pau. Si soc una persona segura, relativitzo els problemes i tinc les eines per enfrontar-me al que vingui, és també gràcies a com m’ha educat”, s’obre Cynthia Molina (Barcelona, 1987), capitana del CB Granollers.

“Em conformaria a tenir una quarta part d’ella, perquè era tan gran…”, continua Molina. La seva mare semblava una actriu francesa, tenia el seu estil propi i era molt elegant. “Mai la vaig veure plorar ni perdre el somriure. L’Elisabeth era inesgotable i el pilar de la família”, afegeix l’entrevistada, que segurament ha heretat la llum, l’expressivitat i l’oratòria materna.

Inquieta per genètica, Molina va provar també amb la gimnàstica rítmica, el tenis, el beisbol o l’handbol. De fet, quan Enric Masip era entrenador del primer equip del Club Handbol Vilamajor li va insistir molt perquè s’hi apuntés. De petita va fer ballet en un casal de Badalona. “Malgrat que vam guanyar alguns premis, ho fèiem per passar-ho bé, i la veritat és que era divertit”, recorda.

La llinassenca conserva la il·lusió, la puresa i els seus ulls d’exploradora d’una nena, les ganes d’investigar i sorprendre’s, i de no veure els obstacles o d’afrontar-los sense por. És inesgotable com quan, amb dos anys, anava a la pista del SESE a veure jugar el seu germà Jacob Molina. S’ho passava pipa com a espectadora i jugant amb la pilota amb la seva germana Lara, a qui s’assembla tant que hi ha qui les coneix com les bessones. Aquell va ser el seu primer contacte amb el bàsquet, que no va practicar fins als 11 anys i al Club Bàsquet Llinars, on va viure un curs molt especial.

Algun observador del CBF Universitari de Barcelona, futur UB Barça, la va veure en un torneig i van voler que fes les provés d’accés. Molina recorda perfectament la por que tenia abans d’entrar per la porta i com la mare va tornar a trobar les paraules adequades: “Fes el que vulguis. Igual que hem vingut podem marxar, eh”. I la nena va optar per endinsar-se en el repte.

Prendre decisions

“Ma mare em va donar la pilota i em va dir… ‘Vinga, entra’. En aquell moment em vaig començar a enamorar del bàsquet, que m’ha regalat experiències i amistats meravelloses”, comparteix, emocionada. L’Elisabeth deixava que els fills prenguessin les seves pròpies decisions.

L’entrevistada va tenir sempre clar que, per molt que hagués d’invertir més de tres hores entre anar i tornar, i que sovint doblés en equips, no podia faltar a cap entrenament de l’Universitari. Al club hi va aterrar com a infantil i va arribar a entrenar-se i anar convocada a alguns partits de la Lliga Femenina amb el primer equip, que dirigia Carme Lluveras.

Els seus caps de setmana eren de bàsquet. Fora de la pista també s’hi deixava l’ànima i era la millor estudiant de la classe. És molt autoexigent i competitiva amb ella mateixa. “Va ser dur compaginar-ho tot, però tornaria a repetir camí perquè era un premi poder créixer en dos equips. Les generacions d’ara han canviat. Potser et diuen: ‘Avui no em puc quedar'”, exposa la pivot.

Això sí, quan es va matricular en Enginyeria a la UPC, va pensar que hauria de deixar el bàsquet per manca de temps, perquè havia d’estar a la universitat matí i tarda, i va renunciar a ofertes de diversos clubs, també de l’estranger. No va trigar gaire a replantejar-se la decisió i va fitxar pel Jov