Els ulls de Cynthia Molina

“Ma mare, Elisabeth Sunday, m’ha regalat poder veure la vida amb els seus ulls i m’ha donat amor, i amb amor pots moure el que calgui. També m’ha transmès força i molta pau. Si soc una persona segura, relativitzo els problemes i tinc les eines per enfrontar-me al que vingui, és també gràcies a com m’ha educat”, s’obre Cynthia Molina (Barcelona, 1987), capitana del CB Granollers.

“Em conformaria a tenir una quarta part d’ella, perquè era tan gran…”, continua Molina. La seva mare semblava una actriu francesa, tenia el seu estil propi i era molt elegant. “Mai la vaig veure plorar ni perdre el somriure. L’Elisabeth era inesgotable i el pilar de la família”, afegeix l’entrevistada, que segurament ha heretat la llum, l’expressivitat i l’oratòria materna.

Inquieta per genètica, Molina va provar també amb la gimnàstica rítmica, el tenis, el beisbol o l’handbol. De fet, quan Enric Masip era entrenador del primer equip del Club Handbol Vilamajor li va insistir molt perquè s’hi apuntés. De petita va fer ballet en un casal de Badalona. “Malgrat que vam guanyar alguns premis, ho fèiem per passar-ho bé, i la veritat és que era divertit”, recorda.

La llinassenca conserva la il·lusió, la puresa i els seus ulls d’exploradora d’una nena, les ganes d’investigar i sorprendre’s, i de no veure els obstacles o d’afrontar-los sense por. És inesgotable com quan, amb dos anys, anava a la pista del SESE a veure jugar el seu germà Jacob Molina. S’ho passava pipa com a espectadora i jugant amb la pilota amb la seva germana Lara, a qui s’assembla tant que hi ha qui les coneix com les bessones. Aquell va ser el seu primer contacte amb el bàsquet, que no va practicar fins als 11 anys i al Club Bàsquet Llinars, on va viure un curs molt especial.

Algun observador del CBF Universitari de Barcelona, futur UB Barça, la va veure en un torneig i van voler que fes les provés d’accés. Molina recorda perfectament la por que tenia abans d’entrar per la porta i com la mare va tornar a trobar les paraules adequades: “Fes el que vulguis. Igual que hem vingut podem marxar, eh”. I la nena va optar per endinsar-se en el repte.

Prendre decisions

“Ma mare em va donar la pilota i em va dir… ‘Vinga, entra’. En aquell moment em vaig començar a enamorar del bàsquet, que m’ha regalat experiències i amistats meravelloses”, comparteix, emocionada. L’Elisabeth deixava que els fills prenguessin les seves pròpies decisions.

L’entrevistada va tenir sempre clar que, per molt que hagués d’invertir més de tres hores entre anar i tornar, i que sovint doblés en equips, no podia faltar a cap entrenament de l’Universitari. Al club hi va aterrar com a infantil i va arribar a entrenar-se i anar convocada a alguns partits de la Lliga Femenina amb el primer equip, que dirigia Carme Lluveras.

Els seus caps de setmana eren de bàsquet. Fora de la pista també s’hi deixava l’ànima i era la millor estudiant de la classe. És molt autoexigent i competitiva amb ella mateixa. “Va ser dur compaginar-ho tot, però tornaria a repetir camí perquè era un premi poder créixer en dos equips. Les generacions d’ara han canviat. Potser et diuen: ‘Avui no em puc quedar'”, exposa la pivot.

Això sí, quan es va matricular en Enginyeria a la UPC, va pensar que hauria de deixar el bàsquet per manca de temps, perquè havia d’estar a la universitat matí i tarda, i va renunciar a ofertes de diversos clubs, també de l’estranger. No va trigar gaire a replantejar-se la decisió i va fitxar pel Joventut Esportiva de Terrassa (JET) de Jordi Justribó, en aquell moment a Copa Catalunya. No s’imaginava que acabaria convertint-se en la jugadora amb més partits a la categoria. Després vindrien UE Mataró, Barça CBS, Uni Girona, Barça CBS de nou, CBF Cerdanyola, el retorn a la UE Mataró i aquesta etapa al CB Granollers, on també és col·laboradora de la secció femenina amb l’objectiu de promocionar el bàsquet femení.

Quin serà el seu pròxim capítol a les pistes? “Bona pregunta… [Riu, ho fa molt sovint]. Segur que el que vingui serà positiu”, respon. Ara, després de la temporada “més difícil” de la seva carrera, no pot prendre cap decisió. “Com els meus germans, em vaig passar gairebé tres mesos a l’Hospital Vall d’Hebron amb ma mare. Els partits, els entrenaments i el contacte amb l’equip m’ajudaven a desconnectar. Al CB Granollers em cuiden molt”, agraeix. El curs també ha estat molt difícil pels resultats (l’equip va ser penúltim, amb només cinc victòries) i pel relleu a la banqueta, que “sempre és un moment complicat”.

És l’única jugadora que ha guanyat tres títols consecutius i amb tres equips diferents (Barcelona Sants, CB Santfeliuenc i Dixon) al Circuit Català Pro de 3×3. L’anècdota de com va fer els fitxatges per al Barcelona Sants ho diu tot d’ella: “Vaig quedar per dinar amb tres amigues meves que no es coneixien, la Mariona Ortiz, la Merion, amb qui connecto amb la mirada, la Clàudia Guri i la Lara Fernández, i ens vam entendre de pressa. El rendiment esportiu va ser immediat”. Amb Serena Mirat, Maria Olmo i Andrea Sisniega ha format part de la primera selecció absoluta catalana de 3×3 de la història.

Quan li comento que desprèn una humilitat reivindicativa, comparteix una conversa amb la Pili Bilbao, que la va entrenar al CBF Cerdanyola i a qui admira molt: “Recordo que li comentava que jo no volia ser capitana, i és un rol que les companyes m’han donat. Suposo que lidero des de la humilitat i la reivindicació. En Martí Roget em deia que ho faig des de darrere, controlant l’equip. Puc carregar-me el grup a l’espatlla i parlar quan he de parlar”.

Té una mirada neta, de bondat, i molt descansada, perquè dorm i menja bé, i no deixa de cuidar-se, respectar-se i escoltar-se. “Quan trobes el teu camí i tens les coses clares, no perdràs el temps en preocupacions que no són reals ni en persones que no sumin. En poc temps sé si algú és sa per dins”, enraona amb un somriure. A qui es deu assemblar?