El xiulet com a fil conductor

“El cas del pare és extraordinari perquè, sense haver jugat mai a bàsquet, va tenir una carrera meteòrica com a àrbitre. Va ser un col·legiat auster i creïble que no es complicava la vida i que estudiava i ensenyava el reglament amb minuciositat”, m’explica el gracienc Santi Fernández (1960). El seu pare, que també es diu Santi Fernández (Barcelona, 1933), el mira amb devoció. Me’ls ha presentat Montse Bertran, la delegada més omnipresent que he conegut mai, durant l’All Star de la Super Copa de Sant Adrià, al Marina Besòs.

Els Fernández estan asseguts en cadires de fusta i observen l’àrbitre principal del partit femení entre les conferències Est i Oest: Gerard Fernández (Barcelona, 1998), fill i net dels mencionats. Després descobriré que tots tres tenen un to de veu, una mirada i un discurs molt semblants. Són una nissaga singular d’àrbitres.

Aquesta història comença al barri barceloní d’Hostafrancs, al pati del Col·legi Ateneu Montserrat, que era una petita pista de bàsquet amb les cistelles penjades a la paret. Allà va xiular Santi Fernández el seu primer partit entre els locals i el Pompeia: “Bé, xiular no vaig xiular gaire… O gens… I el Pompeia es va retirar cansat que no assenyalés cap falta”. Minuts després, un auxiliar de taula li va preguntar: “Si no saps arbitrar, per què t’hi has ficat?”.

“Aquell home tenia tota la raó del món. Així que vaig fer que escrivissin a l’acta que el partit quedava suspès ‘per incompetència arbitral’”, recorda el poble-sequí, que amb el seu gest va evitar que sancionessin el Pompeia per haver-se retirat del matx i va demostrar l’autocrítica que sempre l’ha definit. L’Obra Atlética Recreativa (OAR), que organitzava competicions i estava afiliada a col·legis, l’havia designat com a àrbitre després de preguntar-li si se sabia el reglament. “No els vaig mentir. Els vaig dir que una miqueta sí, però va quedar clar que aquella miqueta no era suficient”, exposa.

“El cas del meu pare és extraordinari perquè mai va jugar a bàsquet”, exposa Santi Fernández

La setmana següent Fernández ja començava el curs d’entrenador. El seu segon partit com a àrbitre va ser a l’antiga pista del CE Laietà, ubicada a la cantonada entre Viladomat i Rosselló, de l’Eixample de Barcelona, i va enfrontar el juvenil local i un altre equip. “Era un matx real i, alhora, una prova. Em van avaluar dos àrbitres i em van considerar apte. M’havia estudiat a consciència el reglament, havia vist força partits i preguntava i llegia molt sobre bàsquet. Mai ho deixaré de fer perquè sempre pots créixer i millorar més”, defensa.

Un àrbitre de referència

El novell no podia imaginar-se que es convertiria en un àrbitre de referència. Cinc anys més tard, el 1959, ja era internacional i durant els seus 20 anys de carrera va xiular a la Lliga ACB, a Mundials i a Europeus, als Jocs del Mediterrani, i a la Copa d’Europa [precedent de l’Eurolliga] i als Jocs Olímpics de México 1968. Després seria president del Col·legi d’àrbitres català [actual Comitè i Escola d’Àrbitres] i com a director d’arbitratge de la Lliga ACB va impulsar la figura del tercer col·legiat [un principal i dos auxiliars].

“L’arbitratge és un reflex de la vida i cal ser honrat i discret, i mon pare va ser un exemple amb el xiulet a la boca i sempre ho ha estat fora de la pista. Sempre ens ha inculcat que el millor jutge ets tu mateix, i cada dia hi estic encara més d’acord. Com a àrbitre saps si t’has equivocat, si no has arribat prou descansat al matx o si has xiulat o no amb els cinc sentits”, intervé el seu fill, Santi Fernández. Un altre que té un gran currículum (27 anys xiulant a la Lliga ACB, 13 anys com a internacional i va arbitrar als Jocs Paralímpics de Sydney 2000).

El tercer de la nissaga, Gerard Fernández, està empadronat a Caldes de Montbui i arbitra a la Super Copa masculina. No va tenir la sort de veure xiular l’avi i sí que va poder veure en acció el pare. “Recordo que quan acabava el matx pensava que li havien dit de tot i no sabia si jo també voldria xiular o no. Amb el temps, vaig descobrir el rerefons de l’arbitratge: les emocions, el repte continu per millorar, les relacions… I amb 15 anys vaig decidir que seria àrbitre i aquí continuo”, celebra.

“Em fa molta il·lusió que el pare i l’avi m’hagin vingut a veure xiular l’All Star”, diu en Gerard

L’avi i el pare somriuen. “Cap dels dos em va insistir perquè agafés el xiulet. Tots dos sí que m’han transmès l’amor per l’arbitratge i m’han recordat que amb paciència i persistència tot arriba. Em fa molta il·lusió que m’hagin vingut a veure xiular un All Star de la Super Copa. És un record que sempre tindré present”, confessa, emocionat, en Gerard.

Comparteixen valors i la devoció pel xiulet. A l’avi li va costar trobar xiulets que li agradessin. En el seu moment els va localitzar a Itàlia, eren metàl·lics i de la marca Balilla. “En les classes que faig al Comitè i Escola d’Àrbitres, de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ), sempre remarco que cal fer servir el xiulet amb decisió i seguretat”, intervé el mitjà dels Fernández.

Els pregunto als tres què cal per ser un bon àrbitre. “Només qui sigui una bona persona podrà ser un bon àrbitre. Necessitarà xiular cada matx com si fos una final i tenir una bona condició física i cuidar-se i cuidar tots els detalls”, respon el Santi més veterà. El seu fill defensa que “necessites discreció i determinació, saber gestionar bé les emocions pròpies i de la resta [dels companys àrbitres, la taula d’anotació, els entrenadors, els jugadors i els cossos tècnics dels dos equips], i una gran preparació física i psicològica, i, com et comentava mon pare, ser bona persona”. Sense empatia ni mirada àmplia i amb rancúnia i esperit venjatiu “no es poden traslladar a la pista les coses importants”.

Buscar solucions

“La gestió d’emocions és essencial i cal parlar quan calgui i de manera distesa. Els problemes no es poden deixar de costat o ignorar perquè poden créixer més. Quan veig un jugador excitat, intento aplicar la regla de comptar fins a tres que m’han ensenyat a casa per parlar-li després amb tranquil·litat. Busco solucions, no nous problemes”, intervé Gerard Fernández.

El pare i l’avi fixen en uns cinc segons el temps màxim que ha d’invertir un àrbitre xerrant. L’avi ho va aprendre en un dels seus viatges als Estats Units. “Si estàs més de cinc segons parlant, tens un problema, i t’ho diuen els àrbitres de l’NBA, que tenen prohibit superar aquest temps. Només ho fan quan passa alguna cosa greu i han de donar més detalls. Quan he xiulat un partit d’un jugador o entrenador que fos amic meu, sempre els repetia el mateix missatge: ‘Tu ets un amic i m’ho has de demostrar portant-te millor que ningú i fent que els altres també ho facin’”, desenvolupa el mitjà dels Fernández.

“Ser àrbitre em va canviar la vida i em va regalar un munt d’experiències, coneixements i persones. I també he tingut la gran sort que aquest parell també es van fer col·legiats, i dels bons. Ah, un últim apunt… Quan acaba un partit i ningú ve a felicitar-te ni et fa cap comentari, vol dir que has xiulat bé. Però ja saps qui és el millor jutge, oi?”, tanca el Fernández que encapçala la nissaga.