Mar Pacheco

Mar Pacheco, pivot del Club Joventut Badalona. Foto: David Grau

“Al carrer hi ha gent que em mira i m’assenyala. Quan m’aixeco del seient del metro, gairebé tothom m’observa… Persones que no em coneixen de res m’han preguntat quant faig d’alçada i m’han arribat a dir que em costaria molt trobar parella, i no és pas cert… De petita patia molt amb aquestes coses. Ara he après a conviure amb això i ignorar-ho”, reconeix Mar Pacheco (Barcelona, 2002), pivot del Club Joventut Badalona (1,88 metres).

La pratenca visibilitza un món gairebé invisible: ser una dona alta. “En general, l’alçada es veu com una virtut, i no nego que ho sigui, i per aquest motiu molta gent se sent amb la llibertat de fer-te qualsevol comentari”, continua Pacheco, que fa un 45-46 de peu i que en una botiga convencional no troba sabatilles de dona. “No n’hi ha ni del 43. A ma mare, l’Alba Estruch, ja li costa molt trobar-ne del 42,5…”, lamenta. “Per sort”, a l’entrevistada no li agraden les sandàlies i va a tot arreu amb vambes o botes unisex. “Si volgués comprar sabates boniques, ho hauria de fer per internet i d’altres països. Són molt cares”, afegeix.

Amb el temps, el bàsquet la va ajudar a “normalitzar i apreciar” la seva alçada. No pensava el mateix en els seus inicis a l’Escola Mare de Déu del Carme, al Prat. Hi va començar “de rebot”, perquè s’hi van apuntar les seves amistats i va fer el mateix quan va marxar al CB Prat, on per primer cop va jugar només amb i contra noies: “Ja era infantil i era fer un pas més en el bàsquet, que m’agradava. M’hi van ensenyar els conceptes més bàsics, com la passada o saber estructurar el joc a la pista, i és un dels meus equips favorits perquè hi havia amigues del col·legi amb qui encara mantinc el vincle”.

25 punts

Reviu les seves emocions de després del primer partit de la seva última temporada al CB Prat. Es va quedar asseguda a la banqueta i s’anava repetint: “Què acaba de passar?”. Mai s’havia considerat bona, “era alta i anava fent”, però acabava d’anotar 25 punts… “Mar, tranquil·la, crec que has tingut la sort del primer matx”, li va comentar l’entrenador, Armand Dimas, potser perquè relativitzés un fet que acabaria sent habitual tot el curs. Pacheco es va moure entre els 15 i els 25 punts per partit. “L’Armand va saber gestionar molt bé la situació i em va ajudar i regalar molts recursos. És un tècnic i un formador extraordinari, i em va fer veure que podia arribar a ser una bona jugadora”, agraeix.

Al Barça CBS, a Sant Feliu de Llobregat i ja a Preferent, va saber apreciar la seva alçada. Ja se sentia una privilegiada per ser la torre de la pista: “Pensava que ser alta era el millor”. De nou, Pacheco va coincidir amb un entrenador especial, Mateo Rubio: “Em va transmetre una confiança que jo no sabia que tenia i em va ajudar a superar-me i veure que em mereixia jugar allà”.

A la pivot li va costar un temps adaptar-se a un nivell superior i trobava a faltar les seves amigues del Prat. És una potablava orgullosa: “No tinc la sensació de viure en una ciutat perquè, sobretot al nucli antic i als carrers més principals, coneixes gairebé tothom. És com un poble petit. El Prat és molt acollidor”.

Els seus dos últims cursos al Barça CBS, al júnior de Josep Gómez, també doblava amb el primer equip i l’últim s’entrenava molt més amb les grans. “A vegades em sentia com desvinculada de les meves companyes del júnior perquè no hi passava prou hores. No m’ha agradat mai entrenar-me amb dos grups alhora. Necessito centrar-me en un”, confessa.

Perfeccionista i inesgotable, Pacheco vivia cada error com una tragèdia i s’empipava molt amb ella mateixa. A Cornellà va aprendre a gestionar molt millor les seves emocions i digerir els desencerts. “Tothom s’equivoca i no passa res. Pocs clubs et transmeten aquesta mirada i energia com el Basket Almeda, on aprens a veure i viure cada cistella, cada defensa i cada tir com si fossin els últims. Asseguda pateixes i gaudeixes com les qui són a la pista”, destaca.

El seu creixement l’últim any, el curs passat, a Cornellà va ser espectacular: va passar d’anar a buscar el rebot amb dubtes a fer-ho convençuda, amb ganes de menjar-se el món. Una progressió que va més enllà de les estadístiques: de 3,7 rebots en 18:22 minuts a 5 captures en 19:06. “Les companyes, el cos tècnic i fer tecnificació, que sempre m’ha encantat, em van donar confiança. Vam treballar molt la coordinació, els moviments sota el cèrcol…”, recorda.

Dir adeu al Basket Almeda li va costar molt perquè s’hi sentia molt còmoda i a gust. “Però la proposta de la Penya era molt engrescadora i, malgrat les meves pors, no volia quedar-me amb l’espineta de no haver-la aprofitat”, confessa Pacheco, que no sabia si estava preparada per jugar a la Lliga Femenina Challenge i amb i contra jugadores amb tanta experiència, i per dedicar-li al bàsquet moltes més hores d’entrenament i viatges. A la categoria només hi ha un altre equip català, el Lima Horta Bàsquet, i ja l’han visitat.

Surt de pressa de la universitat, on estudia tercer de Ciències Polítiques i de l’Administració, dina a correcuita i es prepara la motxilla per anar a exercitar-se amb l’equip. “Els horaris dels entrenaments són excel·lents i et permeten tenir part de la tarda lliure per estudiar o fer el que sigui”, comparteix. S’explica tan bé i amb tanta passió que podria ser una gran professora.

Els primers dies es va perdre moltes vegades per l’Olímpic buscant el gimnàs i ara el que vol trobar és més confiança en el seu tir. Jordi Vizcaíno l’insisteix perquè llenci molt més. “Quan tinc la pilota, miro a qui passar-la i en Vizcaíno em demana que miri més el cèrcol… Ell i la resta d’entrenadors em repeteixen que tinc bona mecànica i que puc aixecar el tir perfectament, i amb la màquina de tir treballo, sobretot, el llançament de mitja distància i també m’intenten potenciar el triple… Em noto amb més confiança. Sé que si la fallo, no passa res. Tothom falla”, conclou Pacheco, que no para de créixer.