Eric i Salvador amb la gran foto de la Copa de 2008. Foto: Maria Carrasco
Eric Moratalla (1985) i Salvador Moratalla (1959), fill i pare, badalonins i enamorats de la Penya, agafen entre els dos “la millor foto” d’un viatge inoblidable. Amb la mà lliure imiten els seus gestos d’eufòria de la nit del 10 de febrer de 2008 al Fernando Buesa Arena, de Vitoria, quan el Joventut Club Badalona va aixecar la seva vuitena i última Copa del Rei. Un torneig que comença avui a Badalona amb una doble cita (Real Madrid-València Basket i Barça-Unicaja) i continuarà demà amb el debut de l’amfitrió, a les 21.30 hores i contra el Baskonia, i sabent qui seria el seu rival a semifinals (CB Canarias o CB Gran Canaria).
“M’emociona que la Copa arribi a Badalona i la ciutat hi estigui tan bolcada. Esperem ser uns bons amfitrions”, desitja l’Eric, que a Vitoria va olorar bàsquet per tots els racons i “un ambient molt sa”. A quarts de final, contra el València Basket, va entrar al pavelló “tremolant com un flam”. El partit, però, va ser inesperadament tranquil (84-59).
Res a veure amb les revolucions de les semifinals contra el Real Madrid, quan es va veure “eliminat”. El pare, el Salvador Moratalla, exjugador de voleibol de la Penya, li insistia: “Fill, la Copa és la Copa, i cal jugar-la”. Ho deia convençut i confiat, tranquil i analític, que és com viu el bàsquet.
En Salvador tenia raó: “Recordo la cara d’alegria dels jugadors i de l’afició. Rudy Fernández va sobresortir en els punts i Ricky Rubio, en la direcció. 76-81 i ja érem a la final!”.
Sergi Sanjuan (1975) i Jana Sanjuan (1981), badalonins i germans, també van gaudir d’aquella Copa de Vitoria. “La dupla de dos jugadors de la casa, com Rudy Fernández, que és explosiu i està a tot, i Ricky Rubio, que té una ment privilegiada, era meravellosa”, recorda ella. “Era un equip molt divertit de veure”, recorda ell. Si criden, pateixen i xalen per la Penya, és per “herència” del seu pare, Pedro Sanjuan, que els va portar als dos a veure l’equip, primer a Ausiàs March i després a l’Olímpic.
“Una bona excusa”
En Pedro era de Zaragoza i molt futboler, però quan va aterrar a Badalona va veure la predilecció dels seus fills cap al bàsquet i, segons en Sergi, la va convertir en “una bona excusa per compartir moments i experiències amb nosaltres, i per això crec que també es va involucrar tant en el club”. Pedro Sanjuan va ser secretari de la junta directiva.
“Mon pare era passió pura! I nosaltres cada cop ens deixem anar més a la grada i a vegades em quedo afònica”, intervé la Jana. Ara, els germans Sanjuan van a l’Olímpic amb la seva canalla, que viurà la seva primera Copa del Rei. Una festa increïble que reuneix vuit aficions que s’intercanvien bufandes i telèfons, i que comparteixen la devoció pel bàsquet. I també la il·lusió per aixecar la Copa. Com l’afició de la Penya la nit del 10 de febrer de 2008, malgrat ser minoria en un Fernando Buesa Arena que corejava el nom de l’amfitrió, el Baskonia.
“Vam cridar molt, però molt”, recorda la Jana Sanjuan. “El que passa és que no se’ns sentia gaire, perquè estàvem a dalt de tot”, intervé en Sergi. L’Eric Moratalla calcula que devien ser unes 300 o 400 persones animant la Penya. “El nostre alè arribava, i vaig aixecar algun crit de ‘sí que es pot!’ a la nostra zona. Al principi no hi confiava, però després sí, sobretot a la segona part. Crec que hi confiava tota la nostra afició”, opina.
Quan faltaven vuit segons, Demond Mallet va fer dos tirs lliures (77-82). Un temps en què encara van passar moltes coses, entre elles un triple a mig segon de Pablo Prigioni i insuficient per al desconsolat amfitrió. La Penya d’Aíto García Reneses i liderada al camp per Rudy Fernández i Ricky Rubio tornava a aixecar un gran títol 11 anys després de la Copa del Rei de León de 1997 contra el Cáceres CB. “Aquest temps m’ha passat volant. És una de les millors experiències que he compartit amb el meu fill”, confessa en Salvador.
Més enllà de fer-se la famosa foto, els Moratalla no van tenir temps de celebracions després del partit perquè l’endemà el pare havia de ser a la feina a les vuit del matí. “Em vaig perdre a la sortida de Vitoria i vam haver de tornar enrere, i després ja no vam tenir imprevistos. Quan vaig deixar a casa seva mon fill… Allà, ja més tranquils, sí que ho vam festejar més amb abraçades i petons”, recorda en Salvador. L’Eric es va creure “de debò” que l’equip era campió l’endemà, quan va tenir tots els diaris a les mans.
La Jana i el Sergi sí que van quedar-se algunes hores més a Vitoria, gràcies a David García, que era delegat de la Penya i continua sent un dels millors amics d’en Sergi. “No recordo com ens ho va proposar, però ens va convidar al sopar amb la directiva, els jugadors i les seves famílies. Vam seure al costat dels pares d’en Rudy. A les postres la plantilla va fer la conga i es va apropar a Jordi Villacampa, que llavors era el president, i li van demanar cantant la prima pel títol”, recorda en Sergi.
Els germans Sanjuan van marxar cap a la una de la matinada perquè l’endemà havien de treballar i els quedaven molts quilòmetres de carretera per endavant. “Diria que no ens vam fer fotos ni vam demanar autògrafs perquè era el moment dels jugadors i ho vam respectar”, recorda la Jana.
Què passarà ara a la Copa de Badalona? “Potser som una mica pessimistes perquè la Penya no acostuma a aguantar bé la pressió en partits importants, però hi tinc esperances”, pronostica la Jana. “Si es treu aquest pes de sobre i alguns veterans de l’equip lideren, es pot guanyar el Baskonia, superar després el CB Canarias i jugar la final contra el Barça o el Real Madrid, que seria completar un molt bon torneig. Guanyar-lo seria ja de matrícula d’honor”, aporta en Sergi.
L’Eric fa una radiografia detallada de cada rival i pensa que l’equip més “fluix” de la Copa és el CB Gran Canaria, malgrat que “fa gairebé un mes ens guanyés per 16 punts”. “És una Copa molt oberta que podria aixecar qualsevol dels participants. Haurem de collar molt el Baskonia, en especial Markus Howard, i si guanyem, confio que podem arribar a la final”, adverteix. “Tinc un bon pressentiment. Començar amb un rival tan complicat és positiu perquè, si el superes, te’l treus de sobre, i a partir d’aquí… Per què no podem somiar?”, es pregunta en Salvador, sempre tranquil.
