Gala Mestres, amb uns llibres de ciència-ficció. Foto: Marta Gómez
“Al bàsquet li va costar molts anys enamorar-me. Sempre m’havia agradat, però en un moment clau de la meva vida va passar de ser un complement a una prioritat”, se sincera Gala Mestres (Vilanova i la Geltrú, Barcelona, 1994).
L’alera de l’Uni Ferrol va començar a veure l’esport de la cistella amb uns altres ulls al Canadà, on havia aterrat per fer un curs intensiu d’anglès. “Ho vaig passar malament perquè no parlava gaire l’idioma. El bàsquet [jugava al Mount Royal Cougars] em permetia desconnectar i estar millor amb mi mateixa”, comparteix Mestres. Quan va tornar a casa, va “sentir” que havia d’intentar guanyar-se la vida com a basquetbolista i va començar a fruir de debò als partits i entrenaments.
El seu camí no ha sigut fàcil ni convencional, i per això valora tant l’esforç diari i la feina ben feta. “A vegades no m’acabo de creure on soc. Miro enrere i recordo que no m’havia imaginat arribar fins aquí perquè no gaudia prou del bàsquet i no sabia si voldria arribar tan lluny. Veia que tenia aptituds i m’hi esforçava al màxim, i, alhora, patia perquè sempre em quedava a les portes de jugar els campionats amb la selecció catalana i espanyola. Amb el temps, reunia forces per continuar endavant”, diu.
L’estiu de 2012 no ho va aconseguir. Mesos abans de fer els 18, se sentia “frustrada” per les “desil·lusions” acumulades amb les seleccions i perquè feia anys que volia viure una vida “normal” d’una noia de la seva edat, i gaudir, per exemple, de l’Interrail que havia programat amb les amigues. “En aquella època em costava molt jugar a bàsquet i reconec que, per molt que m’hi deixés l’ànima, no era fàcil de dirigir. De fet, aquell estiu venia d’una temporada dura i amb èxits esportius amb el júnior i el sènior del Bàsquet Femení Sant Adrià de Jordi Vizcaíno, amb qui em vaig retrobar el curs passat al Club Joventut Badalona. Tenim bona relació”, exposa.
Com que necessitava fer un parèntesi del bàsquet, Mestres va decidir deixar de jugar un temps indefinit. Mesos més tard, potser més aviat del que es pensava, va reaparèixer al CB Samà, on va viure la seva segona etapa. El curs següent el disputaria sencer amb el Barça CBS i després s’incorporaria al Basket Almeda, un destí que va triar, sobretot, per retrobar-se amb persones que s’estimava del seu pas pel CB Sagrat Cor Sarrià (CBF Sarrià), com Marlés Balart.
Erasmus a Itàlia
Ja durant la temporada a Cornellà, tenia clar que el curs següent marxaria d’Erasmus a Itàlia. L’entrevistada reprendria el contacte amb la pilota al Lima Horta Bàsquet d’Isaac Fernández: “Va ser una temporada de transició perquè sabia que el curs següent volia aprendre anglès al Canadà”. Quan va tornar, el seu destí va ser al CB Arxil, de Lliga Femenina 2.
Ara, a Ferrol, a l’Uni Ferrol i a Lliga Femenina, gaudeix molt dins i fora de la pista amb l’afició i un bon grup humà. “Reconec que al principi em va costar acostumar-me al sistema de joc de Lino López i ara m’hi sento molt més còmoda. És un tècnic que et fa créixer perquè potencia i millora les teves virtuts. Et transmet molta confiança, t’escolta i és sincer. És un any amb il·lusions i ambicions com a equip”, exposa.
Amb el temps, la vilanovina ha après a fer-se i acostumar-se als llocs on la porta l’ofici i a Ferrol viu amb la seva companya d’equip Marta Gómez, amb qui s’entén molt bé. Mestres té penjades a la paret fotos especials per a ella, sobretot de viatges, una de les seves grans passions, i que la fan sentir més a gust en una casa on té una habitació per pintar. Li agrada dibuixar la figura humana amb carbonet i pintar amb aquarel·les.
“Amb les persones amb qui tens confiança el silenci no és incòmode, sinó més aviat part del viatge i de la conversa, i a vegades transmet molt més que les paraules. Quan llegeixo m’agrada estar molt en silenci”, es retrata. Si el llibre l’atrapa i té temps, s’hi pot passar la tarda entre històries i ampliant coneixements sobre qualsevol tema. És un cul inquiet i una gran fan de la ciència-ficció. Joc de Trons i The Last of Us són les seves sèries favorites i de pel·lícules en té moltes: Mujercitas, The Royal Tenenbaums, Billy Elliot… El seu director de capçalera és Wes Anderson. Li encanta observar, escoltar i compartir, i és molt extravertida. “La Gala sap perdre’s en ella mateixa i es cuida molt, i també cuida molt bé les altres persones”, la retrata la seva amiga Cynthia Molina, capitana del CB Granollers.
Graduada en Història de l’Art i enamorada del cubisme, l’antic Egipte, el surrealisme de Salvador Dalí i Frida Kahlo o el París de la Belle Époque, Mestres té un màster en Gestió Cultural i somia a treballar en un museu com a curadora d’exposicions.
Al Cadí La Seu va viure la seva primera experiència a l’elit, amb un primer any “amb poca incidència” i un segon en què una lesió al dit i a l’espatlla la van fer entrar “tard” a pista. Aquella temporada es retrobaria com a jugadora i persona al CD Zamarat. “A Zamora vaig gaudir molt tant dins com fora de pista, amb companyes com la Clara Che i la Isa Latorre. Va ser una llàstima quedar-nos a les portes de l’ascens a Lliga Femenina”, lamenta Mestres. Els ho va impedir el CB Jairis, l’amfitrió de la Final a Quatre, en l’adeu a les pistes de Marta Montoliu.
S’emociona recordant la Liga Sudamericana que va guanyar amb el club Félix Pérez Cardozo paraguaià, “el millor regal” que li ha fet l’esport. Un èxit assolit “amb un grup de persones obertes i encantadores, i unes jugadores que es deixaven la pell dins de pista”. “És una aventura de les que no es tornen a repetir”, afegeix.
Són capítols de la història que ha acabat sent d’amor de Mestres amb el bàsquet i que va començar a l’Escola Llebetx, de Vilanova i la Geltrú. “Em recordo força alta, almenys la més alta de la classe, coordinada i fent de tot a la pista. Després de l’experiència al CB Samà, a primer d’ESO vaig marxar al Sarrià, i el suport de la família, sobretot de ma mare, la Teresa Ricart, va ser clau. Suposo que ella veia que tenia talent i li sabia greu que el desaprofités, però, com t’he anat explicant, durant molts anys no vaig acabar de gaudir amb el bàsquet. Ara és diferent”, conclou, orgullosa, Mestres.
