A qui s’assemblarà Rudy?

“Quan faig alguna cosa, miro de fer-la bé, el millor que pugui. Mai em conformo perquè sempre pots créixer i millorar més, i diria que als meus fills mai els he exigit més del que podien fer com a basquetbolistes que sempre han estat referents dels seus equips. A l’elit no et val el ‘faig el que puc’, l’exigència és altíssima, i el bàsquet et demana molta disciplina i concentració”, m’explicava, amb la seva energia inesgotable, Rodolfo Fernández, mentre la seva dona, Maite Farrés, em somreia. Venia a dir-me: “Sí, sí, Toni, aquest i així és el Rodolfo”.

Els Fernández Farrés m’havien convidat a la casa familiar de Tiana. Aquell dissabte de mitjan octubre de 2015 vam gaudir d’una intensa conversa, que seria un valuós material per al llibre Marta Fernández: volando con los pies en el suelo (Ediciones Cydonia). Feia poc que la filla gran, exjugadora internacional del Ros Casares, UB Barça o Perfumerías Avenida, s’havia retirat de les pistes.

“El pare sempre ens ha inculcat que fóssim perfectes. En l’esport mai ets perfecte, però l’experiència i el coneixement que ens ha transmès en Rodolfo ens han fet aconseguir el que hem aconseguit. La competició, a la pista i a fora, sempre ha estat molt present en la família”, m’havia confessat, un mes i mig abans, el germà petit i prologuista de l’obra, Rudy Fernández (Palma de Mallorca, 1985), al Palacio de los Deportes de La Rioja, a Logroño, on jugaria un amistós de preparació per a l’Eurobàsquet contra Macedònia. Seria el 187è matx amb Espanya de l’exjugador de la Penya, que veia lluny el rècord d’internacionalitats que atresorava Juan Antonio San Epifanio, Epi (239) i que més tard milloraria Juan Carlos Navarro, amb 253.

2.929 dies després, el passat 1 de setembre, contra Letònia i durant el Mundial de Filipines, Japó i Indonèsia, el mallorquí es va convertir en el jugador amb més partits amb la selecció estatal. Una xifra que, de moment, ha deixat en 255 partits i que només superen Laia Palau (314) i Amaya Valdemoro (258). Un premi al compromís de Rudy amb Espanya, amb qui ha guanyat 11 medalles (quatre ors europeus i dos mundials, i dues plates i un bronze olímpics). Des que va debutar als Jocs Olímpics d’Atenes amb 19 anys, només s’ha perdut una gran competició, l’Eurobasket de 2017, perquè necessitava agafar aire, recuperar-se i preparar-se millor físicament.

El fill li va prometre al pare que es retiraria de la selecció als Jocs Olímpics de París 2024

Tampoc tenia clara la seva participació en el Mundial de la Xina de 2019, que va acabar guanyant. Patia per la malaltia del seu pare, a qui li van extirpar un tumor. “Rudy, la selecció també és la teva família. Sento que hi has de jugar. Veure’t jugar em dona la vida”, li va comentar el Rodolfo després de l’operació. “Quan vaig sentir això, vaig pensar que, com més jugui, més estarà amb mi el pare”, compartia el mallorquí amb Juan Morenilla a El País. El fill li va prometre al pare que es retiraria de la selecció als Jocs Olímpics de París 2024 i somia a classificar-s’hi i fer-li un altre homenatge al seu gran referent, traspassat el 13 de maig de 2022.

Capità que lidera des de l’exemple, l’exigència, el talent i la solidaritat un grup molt jove que va guanyar contra tot pronòstic l’últim Eurobàsquet, Rudy ha sabut patir i gaudir en el camí de donar la seva millor versió sense refugiar-se en excuses. Ho podria fer, per exemple, des d’aquella acció amb Trevor Ariza, en un Portland Trail Blazers-Los Angeles Lakers, quan va acabar sortint de la pista en llitera i amb collarí. Començarien els seus problemes a l’espatlla, que l’han fet passar pel quiròfan diversos cops i que, com va compartir amb el periodista Faustino Sáez, l’obliguen a prendre’s un Voltaren cada nit. Quan s’oblida de l’antiinflamatori, el cos li ho recorda de pressa.

Casat amb la model Helen Lindes i pare de l’Alan i l’Aura, ha sabut cuidar-se al màxim i adaptar-se a les necessitats dels equips i dels entrenadors, com Pablo Laso al Real Madrid. L’arribada definitiva de Rudy al club, perquè primer va estar-hi unes setmanes durant el tancament patronal de l’NBA, va coincidir amb l’enlairament del projecte, que va recuperar el caràcter guanyador d’una entitat amb la qual ha aixecat tres Eurolligues (l’última amb Chus Mateo), sis Lligues ACB, cinc Copes del Rei, nou Supercopes (dues amb Mateo, l’última diumenge pasat a Murcia superant l’Unicaja a la final per 81-88) i una Copa Intercontinental. De cada títol guarda una de les xarxes de les cistelles, tradició que va començar la seva germana Marta Fernández.

Dels pares va heretar l’estima pel Club Joventut Badalona, on va aterrar amb 13 anys procedent del Club Sant Josep Obrer mallorquí, i d’on, malgrat les contínues i millors ofertes que rebia, només s’acomiadaria, entre llàgrimes, després d’una temporada amb un triplet (Lliga Catalana, Copa ULEB i Copa del Rei de Vitoria). Sentia que havia ajudat a créixer l’equip del seu cor i que ja podia viure el somni de l’NBA, primer a Portland i després a Denver.

Només va dir adeu a la Penya després d’un triplet i per viure el somni de l’NBA

El seu adeu a la Penya coincidiria amb el d’Aíto García Reneses, potser l’entrenador que més l’ha marcat i a qui no li va fer gens de gràcia que un dia es presentés a l’entrenament amb el cos cremat per haver pres massa el sol. Tots dos van ser decisius perquè Espanya plantés cara als Estats Units a la final dels Jocs Olímpics de Pequín, amb el mat de l’aler-escorta davant Dwight Howard com a icònica jugada de resistència.

Un nen entremaliat

Rudy va ser un nen entremaliat amb una imaginació infinita per trobar excuses per jugar a bàsquet i reptar la seva germana Marta a la terrassa. Ella va ser qui li va llençar una pilota en una pista de Llucmajor, on va fer les seves primeres passes. El bàsquet, l’esport que va unir els pares, sempre com a fil conductor, també com a eina per formar infants i adolescents al Campus Rudy Fernández, un projecte proper que dirigeix la seva germana.

De talent privilegiat, Rudy innova i sorprèn, i a vegades congela el temps, com quan va anotar-li set triples en un quart (10/11 en total) al Barça en un campionat júnior a Menorca. El seu alley-oop, amb Josep Maria Guzmán com a assistent, a la final de la Copa del Rei de Sevilla de 2004 contra el Baskonia va ser potser la seva primera jugada mediàtica. Seria l’MVP sense guanyar el títol. Altres potser el van descobrir després a l’Eurolliga, enlairant-se al Martín Carpena de Málaga per un completar l’acció de la victòria contra l’Unicaja. Un altre alley-oop, aquest cop després d’aprofitar el gran servei de banda (convertit en assistència) de Lubos Barton. Només quedava una dècima en joc…

No vol perdre mai

Ha estat gairebé impossible no descobrir en algun moment Rudy, puntual en les pitjors dificultats dels seus equips i que a la pista no deixa indiferent ningú, sovint incòmode per les aficions rivals i admirat per la seva. “Soc un paio amb temperament que sempre intenta lluitar al màxim”, es retratava en una conversa amb Carlos Marcos per a la revista h&e. No regalarà cap punt i no vol perdre mai en res. A qui s’assemblarà?

Recordo com si fos ahir el seu pare, en Rodolfo, muntant i desmuntant les cadires a la presentació del llibre, a la sala VIP de l’Olímpic de Badalona, i atent a qualsevol moviment i necessitat. “Però d’on ha sortit aquest home?”, vaig pensar quan em va comentar que m’ho apuntés absolutament tot en el guió perquè no hi hagués imprevistos i l’acte fos el més professional possible.

No vaig trigar gaire a comprovar que el cap de família dels Fernández Farrés tenia raó, i si em vaig sentir còmode en un escenari que mai havia trepitjat va ser en bona part gràcies a la seva ajuda i exigència. Una exigència que ha estat el motor d’uns fills que, de petits, quan el veien amb la càmera i el trípode abans dels partits, li demanaven que no els gravés. “I després, tard o d’hora, volien veure la cinta…”, recordava, divertit, el bo d’en Rodolfo.