Justo Molinero Línia

Foto: Joanna Chichelnitzky

Justo Molinero ens rep a Radio Teletaxi com ens hauria rebut a casa seva. De fet, mentre ens mostra cada racó dels estudis, aquest colomenc que fa més de 40 anys que es posa davant del micròfon ens recorda aquell amic que t’ensenya el seu pis nou. Home segur de si mateix, d’idees clares i frases contundents, ha estat durant dècades la veu de molts catalans que sovint no han tingut qui els representés als mitjans de comunicació. Les seves falques radiofòniques ja famoses apel·len a viure intensament, a somriure, a pensar en present. Tota una filosofia de la vida quotidiana.

El seu nom és sinònim de ràdio. Però si no s’hagués dedicat a aquest ofici, què li hauria agradat ser? Quins eren els seus somnis de nen?
Jo era mecànic des de petit, i quan vaig arribar a Barcelona vaig treballar en un taller al carrer Wellington: el taller de Pepito Domènech. D’allà vaig anar a la Renault i a la mili. Després de la mili, un amic que tenia un pare taxista em va explicar que en aquella feina es guanyaven diners i aleshores vaig comprar el taxi i vaig llogar una llicència. Van ser 12 anys treballant com a taxista, fins que Barcelona es preparava per al Mundial de futbol de 1982 i deien que vindria molta gent. Llavors vaig pensar: “I si muntem una ràdio dedicada només a què la gent pugui recuperar objectes perduts als taxis?”. Aquesta va ser la idea original.

Abans de parlar de la ràdio… Com era la Villanueva de Còrdova d’on va decidir marxar amb 18 anys?
Aquella Villanueva no té res a veure amb la d’ara. Gràcies a la gent que vam haver de marxar-ne, els que s’hi van quedar van tenir més feina. Jo era un xaval que tenia somnis. Hi havia la cooperativa d’oli Villanueva i vaig treballar-hi durant l’hivern. Em pagaven 167 pessetes cada dia… De cobrar 100 pessetes a la setmana al taller a allò… Però treballava al taller 8 hores i després anava a la cooperativa. Era molt fotut i vaig pensar: “Jo a la fàbrica no torno més!”. L’any següent, cap al mes de novembre, quan s’acostava el moment de tornar a la cooperativa, vaig proposar al meu pare venir cap a Catalunya. Ell tenia un germà a Santa Coloma, em va fer cas i vam venir.

Va marxar de Còrdova per guanyar-se la vida.
Sí, sí. A l’autocar que ens portava des de Villanueva cap aquí pensava: “La terra que em doni l’oportunitat de desenvolupar-me com a persona serà la meva terra”. Va ser Catalunya, i la defensaré aquí, allà on vagi i davant de qui sigui.

Què el va sorprendre més de la terra a la qual arribava?
L’autocar que ens portava es va espatllar a València i el vam arreglar uns familiars i jo mateix. Quan vam arribar a Santa Coloma vam cobrar-li al conductor el mateix que havíem pagat pel bitllet. Vam anar a la rambla Sant Sebastià, a casa, a dormir. I l’endemà al matí hi havia molt soroll, cap a dos quarts de sis. No sabia què passava. Vaig mirar per la finestra. Era gent que anava a treballar a una fàbrica tèxtil… No m’ho havien dit això! Perquè és clar, a les sis del matí al meu poble encara estàvem valorant si anàvem a dormir després de la festa [riu]. Llavors vaig dir-me: “Compte que aquí no regalen res”.

Com era la Santa Coloma dels anys 70? Hi havia relació amb els altres municipis de l’àrea metropolitana?
La rambla Sant Sebastià encara no estava asfaltada. Era una Santa Coloma molt desconeguda, i la connexió amb Barcelona era a través de l’autobús SC. Després hi havia un altre autobús, l’SM, que anava a Montgat. No hi havia més connexions. Era com la relació que tenim ara amb Montcada, que és la població limítrofa amb Santa Coloma però no hi ha relació. Sembla que vivim d’esquena. El metro ens ha apropat, però encara estem una mica aïllats. Hi ha moltes coses a fer. Però és cert que Santa Coloma ha canviat molt.

En què ha canviat més?
Ara la gent està contenta i té orgull de pertinença. Hi ha barris molt arreglats, com el de Singuerlín, o l’avinguda de la Pallaresa, que fins fa poc era una zona marginal. Jo m’estimo molt aquesta Santa Coloma. A la d’abans t’havies de buscar la vida. Recordo que quan el metro arribava a Sant Andreu jo anava caminant cada dia fins allà per estalviar-me el bitllet de l’autobús. Cada dia!

“Radio Teletaxi posa més música en català que Catalunya Ràdio”

Abans parlava de quan treballava de taxista i de mecànic. Què li va ensenyar aquella època?
Jo soc una persona que sempre m’ha agradat fer la feina millor que ningú. És el meu lema. No entenc la gent que s’aixeca i va a treballar mirant cap a un altre costat. Si faig d’operari, intento arribar a encarregat. I quan era mecànic feia el mateix. Al servei militar vaig ser el xofer del general governador de Barcelona, don Ángel Vega Franco… Això era molt complicat per a un tio que havia vingut de fora. Quan vaig muntar l’emissora de ràdio vaig pensar que havia de ser l’hòstia, perquè si no, no sé quin sentit tenia. Jo no he nascut per fracassar.

Com va néixer la ràdio?
Em va costar molt. Vaig anar a l’Ajuntament de Barcelona i em van dir que havia de demanar una llicència, i jo vaig pensar: “A la merda el projecte!”. Però després em vaig dir: “I si munto la ràdio en plan pirata, què passa?”. Per fer-ho, em vaig vendre la llicència del taxi, que aleshores ja era meva. Els meus pares es van enfadar molt. Vam tirar endavant quatre anys, però el 1986 ens van tancar la ràdio. Res és fàcil. Per sort, ja teníem prestigi.

Com li van clausurar la ràdio?
Jo feia un programa des de les sis del matí fins a l’una. A les nou es va presentar la policia nacional per tancar l’emissora. Jo ja ho sabia, perquè m’havien fet un chivatazo. La policia no tenia ni puta idea de com funciona una ràdio, perquè nosaltres seguíem emetent des del Tibidabo. Vam agafar els trastos i vam seguir en antena. I vam convocar una manifestació davant de la seu del governador civil, al Pla de Palau, perquè ens reobrissin la ràdio. És veritat que no teníem concessió, però perquè no ens l’havien volgut vendre! A la manifestació hi havia taxistes i oients de la ràdio… Aleshores ja teníem quasi 250.000 seguidors. La manifestació anava des de Colón fins al Parc de la Ciutadella…

Quan ja van tenir la llicència, emetien a Catalunya, al País Valencià i a l’Aragó. Vostè ja tenia una idea dels Països Catalans?
I tant! Tenia clar que la nostra emissora no s’entendria a altres llocs d’Espanya. Sobretot per la nostra manera de ser. Nosaltres no tenim gaire a veure amb la resta d’Espanya.

Què vol dir?
Tenim una manera de fer, de treballar, d’estalviar, de ser responsables… Som persones de paraula, que complim. Som persones amb seny. Això a altres llocs no passa.

Justo Molinero Línia

Foto: Joanna Chichelnitzky

Ara que parla d’identitat, com ha viscut durant aquests anys el procés independentista? A banda d’haver escrit un llibre junts, vostè és amic d’Oriol Junqueras…
Recordo que un dia, quan ell encara era lliure, vaig dir-li: “La independència sí, però ara no toca”. Ell em va respondre: “T’entenc i et dono la raó, però ara m’he posat aquí i he de tirar endavant”. Més tard, quan ja era a la presó, ell em va dir: “Quanta raó tenies quan deies que no era el moment”. Puigdemont va tirar pel dret, però altres s’haurien esperat.

Per què diu que no tocava?
La gent s’havia de preparar. Sembla que si ara hi hagués un referèndum, podria sortir el sí amb un 52%. Però hi ha un 48% que diu que no vol la independència. Catalunya és qui més aporta a Espanya i a canvi rebem quatre cèntims. El que tenim per pagar les nostres despeses ens ho donen amb interessos. Per això, el primer que cal fer és reclamar la hisenda pròpia. Després altres competències… I a mesura que en tinguéssim més baixaria el nivell de demanda d’independència.

No tot són les competències.
Cert. A mi Jordi Pujol em va ensenyar què era el sentiment de pertinença a un lloc. Vaig marxar de Villanueva i no entenia el sentiment d’estima al país que tenia Pujol. Ara em sento un ciutadà d’aquí. Però si estimes la teva terra, no has de desestimar la dels altres. Si Catalunya va a més, Espanya anirà millor.

Vostè no és independentista, és clar.
Jo no, però entenc perfectament els que ho són. No pot ser que a les escoles d’aquí els alumnes s’hagin de pagar els ordinadors i altres els tinguin subvencionats. Ara bé, de la mateixa manera que Catalunya aporta molt a Espanya, també s’ha de dir que Catalunya s’ha construït en part amb diners d’Espanya.

Què en pensa dels que diuen que l’independentisme ha fracturat la societat catalana?
Potser hi havia una època en què passava una mica, però avui dia la gent ja entén que això és fals.

Vostè està a favor de donar l’indult als presos?
Hi estic a favor, però serà complicat… El primer que haurien de fer tots els espanyols és canviar la Constitució del 78. Una altra cosa que crec que hauria de passar és que els presos demanessin perdó per poder sortir al carrer. Però és clar, si ho fessin es buscarien enemics arreu del món. Sigui com sigui, crec que a la presó mai hi ha hagut gent tan honrada com aquest grup d’independentistes.

I amb els exiliats, què cal fer?
S’han de presentar davant dels jutges i adaptar-se a la llei. Em sap greu per la Marta Rovira, perquè també li tinc afecte, però si tornen ja saben el que els toca.

“Defensaré Catalunya aquí, allà on vagi i davant de qui sigui”

Deixant la política i tornant a parlar de la seva faceta personal… El 2006 va rebre el Premi Ondas. Creu que va arribar massa tard aquell reconeixement?
No soc una persona que em posi davant del micròfon per rebre premis. El millor reconeixement és el del públic. Si jo vaig pel carrer acompanyat del locutor que vulguin, a quin dels dos creuen que coneixerà la gent? El millor premi són els nostres 400.000 oients.

Quina creu que és la clau d’aquest èxit?
Fer la ràdio que l’oient vol. En altres ràdios, el locutor fa el que li dona la gana, dona la notícia que vol… Nosaltres fem una ràdio a mida dels nostres oients… Jo veig que hi ha ràdios on hi ha tertulians que saben de tot. La gent ja està una mica farta d’aquests programes.

La seva ràdio és un emblema cultural que ha arribat a comunitats a les quals altres emissores no arriben.
És possible. Però nosaltres posem més música en català que Catalunya Ràdio, per exemple. La llei diu que jo he de posar música en català, d’acord. Però a Catalunya Ràdio no sé què li diuen… Estic segur que si poso una cançó dels Pets agradarà, però si he d’escollir entre els Pets i la Pantoja, no hi ha dubte: posaré dues vegades la Pantoja i una vegada els Pets. És el que la gent vol.

Creu que falten projectes com Radio Teletaxi que arribin al “pati del darrere” –tal com se senten alguns– de Barcelona?
Segurament. L’alcaldessa de Barcelona diu que vol fer que es pugui arribar d’un lloc a un altre de Barcelona en 15 minuts, i això no és possible. Barcelona necessita un alcalde obert a la resta d’alcaldes de l’àrea metropolitana. Falta comunicació i falten regidors a l’Ajuntament de Barcelona nascuts a fora de la capital… Crec que aquest perfil podria aportar moltes coses. Estem parlant d’un milió i mig de ciutadans entre l’Hospitalet, Badalona i Santa Coloma, i potser la meitat van a Barcelona cada dia, sobretot per raons de feina. I a aquesta gent se l’ha de comprendre.

Potser caldria un superajuntament de tota l’àrea metropolitana.
El que caldria és aprofitar un edifici gran, posar-hi tots els alcaldes a dins, tancar la porta i no obrir-la fins que no haguessin aconseguit posar-se d’acord [riu].

El lema de la seva ràdio és “lo nuestro”. Creu que cal reivindicar més precisament això, les identitats d’aquestes ciutats?
No ho sé, jo els puc parlar del que fem nosaltres a la ràdio. Diem “no sufras, no padezcas, ilusiónate”; “hay que dar ideas, no problemas”; “la vida es una obra de teatro que no permite ensayos, por eso canta, ríe, baila, llora y vive intensamente”…

Són missatges molt vitalistes. No xoquen amb el moment de pandèmia que estem vivint?
Això sembla que ja està bastant controlat. Hem de ser optimistes i mirar endavant, si no estaríem més que fotuts. Al coronavirus també el guanyarem. Hem estat molt malament, les hem passat molt putes i segurament encara ens queda un tros de camí… Jo me n’he anat a dormir i m’he llevat alguns dies sense haver dormit ni una hora. Aquí tenim 28 treballadors i això a mi em pesa molt. Però vull ser optimista i mirar el món de forma positiva. Ens en sortirem segur i ja està.

Justo Molinero Línia

Foto: Joanna Chichelnitzky

JUSTO MOLINERO EN 10 RESPOSTES

1. Quin és el seu músic preferit?
Rocío Jurado. Però la meva filla, des d’Austràlia, em va ensenyar els Stay Homas i també em van agradar molt.

2. I el seu menjar favorit?
El gaspatxo. I el pernil amb pa amb tomàquet, és clar!

3. A qui li agradaria entrevistar? Sigui viu o mort…
Voldria que tornés un dia a la ràdio l’Oriol Junqueras.

4. Digui’ns un llibre que l’hagi marcat…
La vida no regalada, de Luis Cabrera. M’ha agradat molt.

5. I una pel·lícula?
Esa voz es una mina.

6. Té alguna afició que ens pugui sorprendre?
Jugar a billar.

7. Hi ha algun lloc de l’àrea metropolitana especial per a vostè?
M’agrada Montcada, Santa Coloma, Badalona…

8. Digui’ns un lloc on passar les vacances…
A Austràlia, per veure la meva filla.

9. Quin és el seu màxim referent professional?
Luis del Olmo.

10. I un referent en la seva vida personal?
La gent que creu en ella mateixa, que tira endavant. Aquesta és la meva gent.