Viure sense companyia: “T’has de mentalitzar, al principi és molt dur”

Vivim més sols. Aquesta és la conclusió que es pot extreure de les xifres de l’últim cens de l’Institut Nacional d’Estadística, amb dades del 2021. Hi ha diversos factors que poden explicar aquest increment, com per exemple, l’envelliment de la població.

L’última actualització mostra que el percentatge de persones que viuen soles al Barcelonès Nord ha augmentat. Badalona (2,23%) i Sant Adrià (4,19%) estan per sobre de l’augment de Catalunya (2,19%), mentre que a Santa Coloma el percentatge ha ascendit un 1,43%. A la província de Barcelona, el 58% de les persones que viuen soles són dones i, si ens fixem en la població major de 65 anys, el percentatge femení puja fins al 75%.

Acostumar-se a viure sola

La Conchita Abad és una dona de Badalona que fa dues dècades que viu sola, des que es va quedar vídua. Als seus 91 anys explica a Línia Nord que, de moment, es val per si sola i no necessita ajuda per fer la gran majoria d’activitats bàsiques del dia a dia. Només, diu, una noia l’acompanya en algun desplaçament llarg per una visita mèdica o, a vegades, per fer la compra, ja que no pot agafar molt de pes.

“A mi m’agrada viure sola mentre pugui, no necessito més ajuda. Després de quedar-me vídua, he tingut l’oportunitat de tenir companyia a casa, però no he volgut perquè em dona més llibertat”, assegura Abad. En la mateixa situació es troba la Mari Àngels Niubó, una altra badalonina que als seus 79 anys viu sola al municipi. També és vídua des de fa uns 20 anys i coincideix amb la Conchita en el desig de no compartir el pis amb ningú mentre pugui. “No m’agrada que hi hagi un desconegut a casa encara que vingui a ajudar-me. Jo ho puc fer tot de moment”, afirma Niubó a aquest diari. Preguntada per si en algun moment no pot valdre’s per si mateixa, assegura que “li costaria” però acceptaria tenir una ajuda “si no hi ha més remei”. Les dues badalonines són dos perfils semblants. Tot i que els agrada viure soles, expliquen que ningú està exempt dels moments de soledat. “T’hi acostumes. T’has de mentalitzar perquè al principi és molt dur. Al final sempre et sents sola en algun moment i per mi ha estat molt important socialitzar”, expressa la Conchita, que afegeix que les amistats han estat un gran suport per continuar endavant després de la seva pèrdua.

Niubó afirma que des de sempre ha tingut relacions socials a un càmping on ha anat tota la vida, i per tant té un espai per socialitzar. Una alternativa de residència, això sí, que depèn, per anar-hi, dels seus fills. “Els meus fills em porten, si no no podria anar-hi perquè no tinc carnet de conduir. Per mi són molt importants. Parlo amb ells cada dia”, diu Niubó, que reconeix que, si no fos per la bona relació amb els seus fills, se sentiria molt més sola. El pitjor moment, explica Niubó, és quan troba algun record del seu marit per casa, ja que és una situació que, a vegades, l’afecta emocionalment i aflora la sensació de soledat amb més força.

Tendència a tancar-se

Ambdues reconeixen que cada vegada els hi costa més sortir de casa. Diuen que moltes persones que coneixen, quan queden vídues, no surten tant al carrer. D’altres pateixen problemes de mobilitat o bé de memòria, el que provoca que es redueixi el grup d’amics. Un fet que li fa “por” a la Conchita, ja que perdre vida social afectaria la seva rutina.

En definitiva, sembla que la tendència apunta a anar aïllant-se a mesura que es fan anys. Sigui per motius físics, mentals o per falta de companyia. Alhora, queda palès la resistència a rebre ajuda o a conviure amb una altra persona, segurament producte de la mentalitat d’aquestes generacions.