Treballs essencials, però mal pagats, a temps parcial i temporals

“Si ens desféssim de les treballadores de la neteja, dels escombriaires, dels conductors d’autobús, del personal de caixa dels supermercats i de les secretàries, per exemple, la societat es pararia en sec”. Aquesta frase la va escriure el periodista i escriptor britànic Owen Jones al seu llibre Chavs. El més curiós del cas és que l’assaig es va publicar el 2011, gairebé una dècada abans que es produís la pandèmia i quan, per tant, la seva idea no podia ser comprovada empíricament.

Amb l’estat d’alarma decretat pel govern espanyol es va obligar tots els professionals que no eren essencials a romandre a casa. Aquests van quedar definits en una llista en què s’estipulaven 25 categories de feines, entre les quals, a més de personal mèdic i dels treballadors a càrrec de les cadenes de subministrament alimentari, s’hi van incloure les que presten serveis de neteja i les  que atenen persones grans, infants, persones dependents o amb discapacitat. És a dir, les professions que s’identifiquen amb les cures.

Què tenen en comú aquestes feines, a més d’estar dedicades als altres? Com afirma el darrer informe del col·lectiu d’economistes Espai Zero Vuit, són “activitats infravalorades i amb remuneracions baixes”. En la mateixa línia del que Jones assenyalava, des del grup d’investigació afirmen que “la pandèmia va fer que la societat s’adonés de la dependència que tenim de feines que, o bé es pressuposen donades sense remuneració, o bé pateixen baixa valoració social i econòmica”.

Feines molt precàries

L’explicació econòmica clàssica sobre per què les feines de cures són tan precàries té a veure amb la llei de l’oferta i la demanda. Aquesta hipòtesi vindria a dir que, en tractar-se de feines que no requereixen estudis i en les quals hi ha moltes persones que s’hi poden dedicar, els preus dels salaris baixen i les condicions empitjoren.

En el cas espanyol, però, aquesta idea és fàcil de desmuntar. Com s’explica, si no, que durant la bombolla econòmica molts homes que es dedicaven a la construcció tinguessin bons sous, quan es tractava d’una professió per a la qual no calien estudis?

L’Áurea, del sindicat de treballadores de la llar i les cures Sindillar, té clara la resposta: “Les feines vinculades a la força física estan molt més ben pagades”, afirma. Ella recorda el cas d’una companya que treballava cuidant un avi durant 12 hores i que, a més d’això, cuinava i netejava la casa. “Les altres 12 hores del dia era un home qui es feia càrrec de la persona gran, i mentre que ella cobrava 900 euros, ell en cobrava, sense cuinar ni netejar, 1.300”, explica. Quan els dos treballadors van posar en comú els seus sous, ell li va dir que era lògic, perquè ell l’havia de “carregar”.

Tant ella com Espai Zero Vuit consideren que els motius pels quals les professions de cures són feines precàries tenen a veure amb el masclisme que hi ha al món laboral. “Les feines de cures haurien de ser remunerades amb el mateix salari que un directiu, perquè són les que sustenten la vida”, diu l’Áurea.

A més, són professions amb més vulnerabilitat, on hi ha moltes dones migrants que tenen un baix poder de negociació col·lectiva i on hi ha un “abús dels contractes temporals i parcials i d’un salari mínim insuficient”, afirmen des del col·lectiu. “En aquestes feines també hi ha un biaix classista i racista”, apunta l’Áurea.

De fet, segons els càlculs d’Espai Zero Vuit, en el cas de les treballadores domèstiques, el 99% de les persones que s’hi dediquen són dones, una de cada quatre té contractes temporals i el 65% no tenen una jornada completa. A més, tal com apunta Espai Zero Vuit, segons les xifres oficials gairebé la meitat són migrades. “Aquestes treballadores s’enfronten a diverses situacions de vulnerabilitat, com el fet d’encadenar diferents jornades parcials, les qüestions legals relatives a la ciutadania i la baixa remuneració”, assenyala el col·lectiu.

Norma Véliz, del col·lectiu Mujeres Pa’lante, i Sílvia Bofill, professora d’Antropologia a la Universitat de Barcelona, apuntalen la idea quan afirmen que “actualment es calcula que a Catalunya hi ha aproximadament 47.000 treballadores de la llar de nacionalitat estrangera, les quals representen poc més de la meitat del total de dones que es dediquen a aquesta activitat laboral”. En l’estudi de les dues investigadores titulat Una violència oculta: assetjament sexual en dones migrades treballadores de la llar i les cures, afegeixen que “la diferència entre el nombre d’afiliades a la Seguretat Social –35.329– i el d’ocupades en el sector –47.262–, mostra, per altra banda, un percentatge d’irregularitat de més del 25%”.

Pel que fa a les treballadores de cures a persones en serveis de salut, el 93% són dones, el 17% són migrants, el 24% tenen contractes temporals i el 65% tenen contractes parcials. Finalment, en el personal de neteja, el 85% de les persones que s’hi dediquen són dones, una de cada cinc és migrant, tres de cada set tenen contractes temporals i set de cada 10 no poden treballar vuit hores.

El grau més alt de vulnerabilitat

Les dones migrades són les que pitjor ho tenen. Els casos que relata l’Áurea s’apropen a la definició d’esclavisme. “Una companya treballava durant 20 hores per 450 euros a sis zones de casa seva”, explica. “Hi ha companyes que porten 10 anys treballant en una casa i els diuen que no les poden regularitzar”, afegeix.

I encara més. Segons Véliz i Bofill, la situació d’inseguretat pot conduir a casos d’assetjament. “Determinades condicions laborals, com ara els casos de contractes temporals, horaris nocturns o absència de contracte, propicien l’assetjament”, diuen per afegir que “no és casualitat que les condicions que fan més propici l’assetjament en aquest sector són també les que més l’invisibilitzen”.

L’estudi conclou que el 41% de les dones enquestades “afirmen haver estat objecte de grolleries —insinuacions, proposicions o comentaris de caràcter sexual—, el 28% de tocaments o apropaments excessius —tocaments, fregaments, pessics—, el 10% de demandes de relacions sexuals –sota pressió o no– i el 10% afirmen que han abusat sexualment d’elles”.

Solucions?

Des d’Espai Zero Vuit assenyalen quatre solucions viables des d’un punt de vista polític per revertir la situació. Es tracta d’augmentar el salari mínim al 60% del salari mitjà per reduir la pobresa, expandir la contractació pública en el sector de les cures, impulsar convenis col·lectius més enllà dels salaris i reformar la Seguretat Social per garantir l’accés a l’atur de les treballadores de la llar i “introduir les malalties feminitzades al quadre de malalties professionals”.

Així mateix, des de Sindillar també aposten per aquest darrer punt, però van més enllà i demanen derogar la llei d’estrangeria, ja que situa les dones migrades que treballen en les cures en una situació de total inseguretat. A més, exigeixen la definitiva ratificació del Conveni 189 sobre les treballadores i els treballadors domèstics, que assegura tots els drets de qui es dedica a les cures i que, fins i tot, amb un govern d’esquerres encara no s’ha aplicat a l’Estat espanyol.

Són totes solucions urgents que, amb tot, han d’anar acompanyades d’un canvi del marc mental al món laboral. Començàvem aquestes línies amb la frase de Jones sense dir que té una segona part igualment contundent: “Si en despertar un matí descobríssim que han desaparegut tots els molt ben pagats executius publicitaris, consultors empresarials i directors de capital risc, la societat continuaria funcionant com abans; en molts casos, probablement millor”.