Laura Castells i Milagros Málvarez

Laura Castells i Milagros Málvarez representen dues generacions diferents amb reptes compartits. Fotos cedides

Quan la Milagros Malvárez i el seu marit Francisco Ribet van tenir el seu primer fill després de casar-se, ella va començar a dedicar la major part del seu temps al mateix que gairebé totes les dones entre els anys cinquanta i seixanta: cuidar els fills, mantenir neta la casa i cuinar. Tal com recorda ara Malvárez als seus 92 anys, “la vida es reduïa a això i a anar al cine els dissabtes i a missa els diumenges”. El to de les seves paraules denota que no li grinyola res d’aquells temps. Per a ella això era “normal”, però per a les dones de les generacions d’avui és una realitat que costa d’encaixar. Un exemple és la postura de la Laura Castells, de 26 anys. “No poder triar em faria sentir empresonada”, assegura.

La disparitat d’opinions d’aquestes dues dones que es porten més de seixanta anys reflecteix com han millorat els drets i les llibertats de les dones amb el pas de les dècades, tot i que no prou. Encara hi ha massa discriminacions en molts àmbits. Un d’ells és el món laboral. Una altra jove de 26 anys, l’Amanda Lage, indica que quan ha treballat en el sector de la restauració ha vist com normalment els cuiners són homes i aquests poden tractar les cambreres –gairebé totes dones– “d’inferiors”. Això no és tot. “Encara es creu que nosaltres no podem fer certes feines i, a més, podem acabar en les més precàries”, recalca Lage.

La situació de Castells és una mica millor en el sector de la producció audiovisual. Entre treballadors i treballadores del seu mateix rang, indica, no nota diferències ni discriminacions, però la presa de decisions continua en les mans de sempre: les dels homes. “No podem estar contentes només per estar millor considerades que les nostres mares o àvies, perquè encara no tenim la igualtat que hauríem de tenir”, insisteix.

Sigui com sigui, que s’ha avançat molt és un fet. Només cal escoltar el testimoni de l’Olga Cardoso, de 93 anys. Als anys cinquanta, subratlla, va haver de deixar la seva feina a la central de Telefónica de Vigo quan va decidir casar-se. “Les que ens casàvem havíem de demanar una excedència forçosa, i no ens n’explicaven el motiu”, relata.

La (no) llibertat

No sortir sense el seu marit Francisco o tornar a casa sola de nit són possibilitats que Malvárez ni es plantejava. “No era l’habitual i no m’enfadava, perquè sabia que no ho havia de fer i, a més, ell tampoc sortia sense mi”, assegura. Aquesta realitat va començar a canviar quan va passar una de les poques coses que fa dècades podien donar una mica de llibertat a una mare: els fills es van fer grans. “M’agradava anar al Mercat dels Encants a comprar”, apunta. Per part seva, Cardoso tampoc veia amb bons ulls estar-se fora de casa “més del compte”. “No m’agradava tornar tard si el meu marit estava, per exemple, mirant el futbol”, sosté.

Les dones d’avui sí que tornen tard i soles a casa, encara que, malauradament, no sempre fan el camí amb tranquil·litat. És per aquesta raó que de vegades empren certes tècniques. Castells, explica, es posa música hip-hop o truca a alguna persona propera per sentir-se acompanyada. Per part seva, Lage canvia de vorera quan veu un desconegut caminant darrere seu o, sense voler, està pendent dels sorolls. “Ho fem pel que hem vist que pot passar en aquestes situacions”, diu Lage fent referència a uns moments que li fan dir que no se sent prou lliure. Per a ella està molt clar: “Hauríem de poder tornar d’on fos sense por”. Aquest pensament també es llegeix entre les paraules de Castells, tot i que quan està lluny dels escenaris que la poden intimidar sap com sentir-se lliure. “Tinc un grup de hip-hop en el qual totes som noies, i quan ballo em puc expressar, sincerar i sentir lliure”, celebra.

El que no es va poder fer

Cada persona es penedeix d’una cosa o d’una altra en funció de la seva història de vida o del context social en el qual va créixer, i això és evident en els quatre testimonis d’aquest reportatge. Tant a Cardoso com a Malvárez els hauria agradat estudiar més, sobretot a la segona, la qual va haver de deixar d’anar a l’escola amb només 12 anys. En canvi, Lage i Castells es penedeixen de no haver defensat de més joves les llibertats que sempre haurien d’haver tingut. “M’hauria agradat no deixar de vestir amb certa roba per evitar que em fessin comentaris pel carrer”, reconeix Lage.

Aquest fet, el de rebre comentaris que no s’han demanat sobre el mateix cos, encara passa massa sovint. I tal com insisteix Castells, aquest és només un dels molts motius, la punta de l’iceberg, pels quals continua fent falta celebrar cada 8 de març el Dia Internacional de la Dona. “Tant de bo algun dia puguem reivindicar menys els nostres drets, perquè això voldrà dir que per fi tenim igualtat plena”, conclou.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram