Matilla Bestraten Beuter

Xavier Matilla (esquerra), Sandra Bestraten (centre) i Manuel Sánchez-Villanueva Beuter (dreta) a Espai Línia. Foto: Francisco J. Rodríguez

Una taula. Una gran pregunta. Tres professionals del gremi per respondre-la. Ajuntem l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, la presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes i un arquitecte independent per parlar d’urbanisme i metròpoli. Per debatre cap a on anem. Per imaginar.

Navegar per la Ronda Litoral de Barcelona, recollir fruita i verdura d’un hort en ple passeig de Gràcia o passejar per un Eixample ple de gratacels convertit en la versió catalana de Manhattan. Podrien semblar escenes extretes d’una pel·lícula de ciència-ficció, però són idees d’arquitectes de tot el món que han especulat sobre el futur de Barcelona, amb imaginació i “optimisme radical”. Ho han fet amb motiu de l’exposició 99+ imaginaris, emmarcada en la programació del Festival Model, promogut per l’Ajuntament de Barcelona i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i que el mes passat va ajudar a “redefinir” el present de la ciutat, imaginant “la possibilitat d’un futur diferent, més equitatiu i just”.

Imaginar. Pensar en la Barcelona del futur en clau urbanística. En la metròpoli que ens espera. Això és el que també ha volgut fer el Línia ajuntant en una mateixa taula l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Matilla, la presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC, Sandra Bestraten, i l’arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, a Espai Línia. Potser sense tant “optimisme radical” i amb unes quantes dosis més de possibilisme, però exactament amb la mateixa voluntat: pensar en la ciutat metropolitana que ve.

El Sant Grial de l’equilibri

Cap a on anem? Cap a on hem d’anar? Si hi ha algun far de consens en tot aquest debat, podríem dir que és el de preservar un equilibri dels usos urbans que faci de Barcelona i la seva rodalia una metròpoli cada cop més habitable. “Aquest preuat equilibri ha estat un dels valors de continuïtat històrica des que es van restaurar els ajuntaments democràtics, però actualment hi ha àmbits en els quals està clarament en risc”, apunta Matilla per començar.

Com naturalitzar la ciutat? Com generar autosuficiència? Com projectar un nou model de mobilitat? Com gestionar la densitat de la metròpoli? Som en un moment complex i alhora apassionant. Barcelona, com la resta de metròpolis capdavanteres del món, es debat amb intensitat. L’urbanisme està en estat d’ebullició. I és en aquests moments quan és més necessari que mai pensar en gran i aixecar la mirada.

Xavier Matilla: “El cotxe només suporta el 20% dels desplaçaments i ocupa el 60% de l’espai públic. Això és una injustícia”

Com fa Bestraten, que de seguida que surt la paraula “naturalització” a la conversa s’afanya a parlar de Montjuïc, la muntanya oblidada. “El nostre Central Park”, en paraules de la presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC. “No l’acabem d’abraçar. Falta aconseguir treure les barreres que no ens permeten, de forma massiva, utilitzar la muntanya, arribar-hi i convertir-la en un passeig més amable. Hem d’abraçar Montjuïc”, argumenta Bestraten mentre Beuter també reivindica la necessitat de potenciar els espais verds i ho vincula amb el concepte de ciutat de proximitat.

Escala humana

“L’urbanisme per si sol no ho pot resoldre tot i tampoc se li pot exigir, però sí que pot ser un gran facilitador de canvis”, reflexiona l’arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC. “Pensar que els espais han de ser segurs, de lectura fàcil, comprensibles, accessibles… és el que acaba configurant una ciutat de vida quotidiana”, afegeix Matilla.

“Una ciutat compacta, de proximitat, és més feminista que una ciutat dispersa, amb espais morts”, apunta Bestraten, introduint un altre element clau de l’urbanisme actual i de futur: la mirada feminista. “No parlem de mesures pal·liatives, sinó de concepció integral i d’un model que no només beneficia les dones, sinó la vida quotidiana de tothom”, matisa l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona.

Infància transformadora

De tothom també vol dir dels infants. “Els nens i les nenes són el termòmetre de la qualitat urbana d’una ciutat. Allà on hi poden haver infants actuant de manera autònoma vol dir que hi ha una bona qualitat urbana”, resumeix Matilla. “Són agents de transformació dels grans reptes”, insisteix Bestraten. “Una ciutat que és capaç d’incloure els nens i les nenes és un lloc millor”, comparteix Beuter.

Sandra Bestraten: “Tothom predica la mirada metropolitana, però cadascú acaba fent el que li interessa per a la seva ciutat”

Passar d’una ciutat nerviosa i estressada a una de més calmada, rebaixant la velocitat dels vehicles i el soroll, fomentant més el valor del silenci, sembla una recepta àmpliament compartida. La pandèmia ens va fer recuperar, durant l’etapa més dura del confinament, la percepció sensorial de la ciutat. Vam tornar a experimentar sentits que teníem oblidats. “Sovint l’espurna que encén la voluntat de canvi és una qüestió d’emergència”, diu Beuter.

Cobertes i asfalt

I probablement la qüestió d’emergència més important que afronta la metròpoli barcelonina, com la resta de metròpolis del món, són els efectes del canvi climàtic. Hi ha tres paraules conegudes –i temudes– per tothom: “illa de calor”. Ho patim aquests dies de juliol, però cada cop ho patirem durant més temps. L’augment de la temperatura sembla imparable i les ciutats han de millorar per no generar tanta calor.

“Hem de fer una revolució a les cobertes. Moltes podrien ser verdes. També hem de millorar les ventilacions dels edificis”, afirma Matilla. “Cal fer una rehabilitació integral arquitectònica dels edificis, i per fer-ho podem aprofitar els fons europeus Next Generation”, remarca Bestraten, que destaca que les edificacions també contaminen i que hi ha molta feina per fer. Com també hi ha molta feina per fer a peu de carrer. “Hem de desasfaltar la ciutat”, demana Beuter, que explica que l’asfalt és un paviment que captura més temperatura. “Podríem tenir paviments molt més filtrants, que a banda de regenerar el cicle de l’aigua redueixen la temperatura”, detalla.

Superilles (i superdebats)

Alguns d’aquests paviments, com les llambordes, s’han recuperat en alguna superilla de Barcelona. Concepte de moda, com el de l’urbanisme tàctic, que ha acaparat els debats urbanístics de l’etapa Colau al consistori de la capital catalana. “Hi ha actuacions tàctiques, no urbanisme tàctic”, s’afanya a puntualitzar Matilla quan surt aquesta qüestió a la conversa. “Són un instrument, no un objectiu en si mateix”, afegeix.

Què en podem dir, des d’una òptica professional? Ho preguntem a Beuter, que valora que és “una eina reversible, barata i que permet equivocar-se”. Hi està d’acord Bestraten, que apunta que “permet avaluar, amb un cost baix, transformacions més sòlides”. Ara bé, la presidenta de la demarcació de Barcelona del COAC destaca que, com que s’ha dut a terme una actuació tan generalitzada, “ha fet la sensació que Barcelona estava en obres”. “Entre l’actuació ràpida i la definitiva potser hauríem d’intentar que la provisionalitat sigui de segon nivell, amb solucions més cuidades estèticament”, proposa Bestraten. “Algunes cos