Fa uns dies, el 30 de maig, el síndic defensor de la Ciutadania va presentar durant la sessió plenària del nostre Ajuntament l’informe de les actuacions que ha portat a terme durant l’any 2016.
Com que és possible que no arribi a tothom, malgrat l’esforç de la institució que defensa la ciutadania de Badalona, em permetreu que traslladi en aquest article algunes de les consideracions que conté el document.
Ho faré tenint present que s’apropa l’equador de la legislatura i que, per tant, és oportú reflexionar sobre què s’ha fet durant aquests dos anys del govern del canvi.
Com a primera constatació cal dir que és una evidència que els canvis que s’anunciaven no avancen com els agradaria a la majoria dels que apostaven per treure el Partit Popular del govern de l’Ajuntament de Badalona.
Moltes de les decisions i mesures anunciades pel nou govern no arriben a passar més enllà de l’anunci. És a dir, la proposta mai no es realitza i, per tant, la reivindicació de la millora de tot allò que es criticava i es volia canviar continua present i vigent i és palès que el desgavell és el que caracteritza la gestió de la nostra institució local. Com em diu un bon amic “la inexperiència en la gestió ha superat la voluntat de canviar les coses”.
Però centrem-nos en l’informe del síndic.
Moltes de les queixes que li han fet arribar han posat de relleu els problemes derivats de l’anomenada pobresa. “Les persones en aquesta situació són cada cop més nombroses. Les desigualtats que pateixen persones, famílies i alguns col·lectius més vulnerables de la nostra ciutat es fan cada cop més evidents i són, a més, absolutament escandaloses”.
“Sense necessitat de buscar-hi gaire -assenyala- trobarem moltes persones amb treball precari, amb contractes temporals del tot insegurs i salaris insuficients. Així doncs podem afirmar que resta molt per fer i avançar si el que desitgem és una societat més justa que la que tenim actualment”.
A continuació denuncia que, en molts casos, les persones es veuen obligades a esperar molt de temps per tal de ser ateses. “Per poder-ho comprendre -diu- ens caldria fer un enorme esforç i situar-nos en l’estat, real, en què es troben aquestes persones”.
També s’assenyala en l’informe que hi ha moltes queixes dels veïns perquè no reben cap resposta a la seva demanda. Es tracta d’un problema endèmic. “I dic això -manifesta- perquè en no respondre a una consulta, petició o reclamació es pot acabar creant en la ciutadania una complicada idea de descrèdit cap l’Ajuntament”. Mai ningú no ha d’oblidar que, si bé la queixa és un dret democràtic, la resposta també és una obligació democràtica de totes aquelles persones que ostenten càrrecs electes.
Prossegueix una llista de les actuacions -235- que ha portat a terme el síndic, cosa que demostra que aquesta institució “a més de ser el canal transmissor de les queixes de la ciutadania, representa una eina potent per defensar i promoure el bon govern de la ciutat”.
El títol d’aquest escrit porta el d’una coneguda pel·lícula en la qual el protagonista, quan es desperta, descobreix que ha tornat al dia anterior i es veu obligat a repetir les mateixes coses una vegada i una altra sense saber com sortir-se’n o avançar en el temps.
És la sensació que ens va donar la intervenció del síndic al qual, any rere any, seguim amb interès la seva exposició o la consultem en la pàgina web de l’Ajuntament.
Un bon amic em pregunta: “Realment estem condemnats a viure sense esperança d’aconseguir un món millor?”
Ningú en aquesta ciutat, més enllà d’escoltar les queixes i peticions del síndic, actuarà per buscar solucions a les demandes de la ciutadania?
Moltes d’aquestes queixes, la majoria, es refereixen a problemes de mobilitat i manteniment de l’espai públic. No són problemes que es poden solucionar? Per què hem de renunciar a aconseguir que els nostres carrers i places, les nostres zones verdes i tot allò que fa sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat -el nostre espai comú- siguin dignes del veïnat?
Confiem i esperem que l’any que ve el nostre síndic no hagi d’exposar les mateixes queixes i reiterar les mateixes demandes.
Perquè una altra forma de fer política és possible. I un petit pas, com és escoltar la ciutadania, més tard o més d’hora ens demostrarà que anem pel bon camí.
