Trobar una majoria d’alcaldesses en una comarca, com al Barcelonès Nord, és una excepció. Dolors Sabater a Badalona, Núria Parlon a Santa Coloma, Rosa Funtané a Montgat i Ester Pujol a Tiana són la nota discordant en un context de desigualtat als ajuntaments.
I és que a Catalunya l’equilibri entre homes i dones que ostenten càrrecs públics està lluny de ser paritari. Només hi ha un 19% d’alcaldesses i un 35% de regidores, segons l’estudi Dones i Homes en els Governs Locals publicat a finals de març per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC). “Tot just s’està començant a normalitzar l’accés de les dones a llocs de poder polític”, considera Sabater. “Les dades demostren que s’ha fet una evolució positiva, però la presència de dones a la política local és una conquesta inacabada”, afegeix Parlon.
A FAVOR DE LES QUOTES
Segons l’estudi, la Llei orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes que va entrar en vigor el 2007 -i que regula la proporcionalitat de gènere a les llistes electorals- afavoreix l’accés de les dones a llocs de presa de decisions. “La llei assenyala el camí a seguir per evitar les diferències entre homes i dones”, considera Funtané. Per la seva banda, Pujol defensa sense embuts el sistema de quotes. “Si no fos per imposició, molts cops les dones no podríem accedir a càrrecs públics”, expressa l’alcaldessa de Tiana. Una opinió compartida totalment per Sabater, que veu les quotes “indispensables” en una societat desigual com l’actual.
Tot i així, però, la tendència cap a uns ajuntaments paritaris s’ha estancat des de fa uns anys. Entre el 2003, quan encara no hi havia la llei, i el 2015 el percentatge d’alcaldesses a Catalunya només ha pujat 9 punts, passant del 10% el 2003 al 19% el 2015, detalla l’estudi.
Per la seva banda, Parlon també s’erigeix com a defensora de les quotes, tot i que posa l’accent en la feina de base. “Només l’empoderament permetrà que les dones arribin a llocs de responsabilitat i ho facin amb consciència feminista”, diu. “Cal que els postulats feministes s’estenguin en les organitzacions socials i polítiques”, apunta Sabater.
LA MIRADA FEMENINA
El que sí que sembla haver-se trencat és la barrera que les dones havien de superar per ocupar càrrecs electes en municipis grans. Del 2011 al 2015 hi ha hagut un 6% més d’alcaldesses en municipis d’entre 10.000 i 20.000 habitants i un 10% més de dones al capdavant de consistoris en poblacions d’entre 50.000 i 100.000 habitants.
A més, hi ha hagut un fort creixement als municipis de 100.000 a 500.000 habitants, on s’ha doblat el percentatge en quatre anys, passant del 22% al 43%. Un increment que ha viscut en primera persona l’alcaldessa de Badalona, investida el 2015. Sabater defensa la “nova manera de fer política” que comporta l’accés de les dones a llocs de poder. “La mirada femenina i feminista és més cooperativa i es preocupa més de buscar consensos”, assegura.
Sigui com sigui, ella i les seves homòlogues asseguren que, tot i haver arribat a ser alcaldesses, encara els queden molts obstacles per superar. “De vegades sembla que hàgim de demostrar doblement la nostra capacitat, especialment quan parlem de qüestions relacionades amb la seguretat o l’esport”, diu l’alcaldessa de Badalona. Des de Tiana, Pujol posa un exemple quotidià. “En el 99% dels Consells Nacionals del PSC als quals he assistit, no hi ha intervingut cap dona”, recorda. Per la seva banda, Parlon també fa referència a la seva trajectòria personal. “Quan em vaig presentar com a candidata a les primàries del PSC, de mi només es ressaltava la renovació i la joventut, no la meva experiència”, relata.
Una experiència a la qual molts cops, tal com alerta l’ADPC, no poden aspirar moltes alcaldesses. “Hi ha una curta permanència de les dones en càrrecs de responsabilitat”, assenyala l’estudi. Les eleccions municipals del 2019 seran una nova ocasió per canviar la situació.
