El 29 de maig del 2013, Zeshan Muhammad va denunciar una identificació policial a causa del seu color de pell i una agressió per part d’un agent de la Policia Nacional. La justícia espanyola no ha fet cas de la seva denúncia i ara portarà l’Estat al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, amb l’ajuda de SOS Racisme i Open Justice Initiative.
Què va passar exactament el dia 29 de maig del 2013?
Estava passejant amb un amic per Barcelona, un policia em va parar i em va demanar que m’identifiqués. Ho vaig fer i li vaig preguntar per què m’havia aturat. Em va respondre “perquè ets negre i punt, et fots”. Jo li vaig dir que estava abusant de la seva autoritat. Ja havia patit en algun cas actituds arrogants per part de la policia, però no havia patit mai el racisme fins aleshores. Bé, l’havia patit però no era conscient que existia. Jo era un noi que havia crescut aquí i tenia amics d’arreu del món.
L’episodi, però, no va acabar aquí.
No, em va detenir i em va portar a la comissaria de la Zona Franca. Pel camí, dins el cotxe, em van insultar i un cop allà em van registrar i ell em va donar una bufetada. Tot, perquè havia tingut una “actitud fatxenda”. Jo no he tingut cap notícia més de la detenció, ni de cap sanció. Vaig decidir denunciar i a partir d’aquí sí que em vaig enfrontar al racisme real. Em vaig adonar que les institucions i la policia no em defensaven igual a mi que a una persona autòctona, quan jo ja em sentia plenament d’aquí.
Després el cas va agafar volada.
Sí, va sortir als mitjans i la gent opinava a les xarxes sobre el que havia passat. N’hi havia que denunciaven el que havia patit, però altres deien que em feia la víctima i que ho feia tot per buscar una indemnització.
Vas comprovar que el racisme era un problema real?
Sí. Em vaig adonar que la gent que ve de fora té molta por i això també genera que ells, d’alguna manera, s’encomanin del racisme.
La primera denúncia va acabar arxivada. Després vau recórrer al Tribunal Constitucional (TC), que no la va admetre a tràmit. Et va sorprendre?
No tinc gaire confiança en el sistema judicial, però si el TC hagués admès la denúncia, això ens hauria permès tenir incidència política i social. Després de l’agressió la policia m’ha tornat a aturar pel carrer a causa del meu color de pell, però també he rebut molts suports. A més, molta gent ha vist, a partir del meu cas, que ells també poden denunciar agressions. Aquí és on el meu cas es converteix en una lluita contra el racisme institucional.
El 1992 Rosalind Williams va patir un cas similar al teu i el TC també li va tancar la porta. Finalment va aconseguir que les Nacions Unides li donessin la raó. Et prens el seu cas com un referent?
Sí, els antecedents són molt importants. Li podem tornar a dir al TC que ja ha passat per això fa més de 20 anys i no ha fet res. Per això denunciarem l’Estat espanyol al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, per recordar els antecedents i assenyalar que el TC no ha canviat d’actitud. Cal recórrer als organismes internacionals per demostrar que a l’Estat espanyol no es respecta el dret internacional i es continua identificant gent pel seu color de pell.
Confies que el Tribunal dels Drets Humans us doni la raó?
Bé, tot i que ens donin la raó, pot ser que no serveixi de res i el TC no dugui a terme cap reparació. D’altra banda, si el tribunal d’Estrasburg no ens dóna la raó, anirem a les Nacions Unides.
Més enllà de les institucions, has patit el racisme en alguna altra de les seves formes?
Bé, ho patim dia a dia. Hi ha mirades, hi ha paraules. De vegades no són greus però reflecteixen por al desconegut. Però insisteixo en el racisme que ve de les institucions, perquè és el més greu. Si les institucions no defensen els ciutadans independentment del lloc de procedència, això genera un conflicte social que només interessa al poder econòmic. Nosaltres ho hem d’evitar però ens trobem amb una dificultat.
Quina?
Nosaltres donem un vot de confiança a la classe política. De la dreta no en podem esperar gaire cosa, però és que últimament veiem que de l’esquerra tampoc. Si els immigrants no ens sentim defensats per la classe política, mai no hi confiarem. I això pot tenir conseqüències greus. Nosaltres hem de marxar dels nostres països per raons econòmiques, arribem aquí i veiem que tampoc ens hi deixen viure.
Per què creus que l’esquerra no ha assumit aquesta defensa dels drets dels immigrants?
L’esquerra rep la pressió dels poders econòmics. Si no poden impulsar les reformes que han promès, han de dimitir i marxar. Però aquest pas no el fan. A Barcelona, el millor exemple és l’estratègia de l’Ajuntament de Barcelona amb els manters. El problema és entrar a la política institucional i jugar amb les mateixes regles que els altres partits han fet servir fins ara.
Feies referència a la manca de confiança en la classe política. Això acaba provocant una segregació, oi?
Evidentment. Però cal ser conscients d’un altre problema: el racisme entre diferents comunitats d’immigrants. Els gitanos contra els romanesos, els llatins contra els xinesos…
Aquests enfrontaments es reprodueixen actualment?
Sí, és clar. A Badalona, per exemple, Albiol va enfrontar els gitanos amb els romanesos assegurant que uns tenien un accés més fàcil a les ajudes que els altres. Jo això ho he viscut en primera persona. A barris amb les rendes més altes és poc probable trobar-te amb aquests problemes, però a llocs com Santa Coloma o Badalona sí que passa. L’origen del racisme és la pobresa. Si tu tens una posició socialment còmoda, difícilment algú t’assenyalarà per ser diferent. El problema és que gent que pertany a una mateixa classe social ha de competir pels pocs recursos que les administracions posen a disposició dels ciutadans.
Com es pot lluitar, doncs, contra el racisme?
Doncs com s’ha fet tota la vida. Al final arriba un punt en què la gent se n’afarta i surt al carrer. En aquest cas és difícil perquè s’han d’unificar forces a partir de diferències abismals, tant ideològiques com ètniques.
El foment de la convivència podria ser el primer pas?
Normalment, als barris catalans amb més immigració estrangera ja hi viu molta gent vinguda de l’Estat espanyol, que en el seu moment també van ser immigrants. Això fa que hi hagi entesa entres uns i altres perquè ells han patit la mateixa situació que nosaltres. El que passa és que hi ha poc contacte. S’estan creant guetos en funció dels orígens de la gent. Hi ha blocs de pisos de xinesos, espanyols, marroquins o llatinoamericans que viuen aïllats entre ells i estan units en contra dels altres. Si hi hagués voluntat política, seria molt fàcil potenciar la convivència a través de trobades, tallers… La lluita real és de baix a dalt, no entre nosaltres.
Des que vas arribar a Santa Coloma, has notat una evolució de la voluntat política per fomentar la convivència?
No, però sí que he notat un canvi de percepció per part de la gent. Quan vaig arribar, la immigració era un fenomen recent. Ara cada cop trobes més gent de fora i això fa que gent amb un discurs racista fruit de la ignorància canviï el seu punt de vista.
En pots posar algun exemple?
Pot haver-hi una persona que tingui un discurs xenòfob però que tingui un fill que és amic d’un nen immigrant. Això fa que la societat canviï i que els partits polítics estiguin obligats a canviar el seu discurs. A Santa Coloma, per exemple, per què Plataforma per Catalunya ha perdut la representació al Ple? Perquè encara que la convivència sigui mínima, existeix.
Què podem fer cadascú de nosaltres per combatre el racisme?
El que podem fer com a individus és ajudar-nos entre nosaltres quan presenciem actes i actituds racistes. Cal denunciar-ho i combatre-ho. El poder polític i econòmic no canviarà si no ho forcem. I, sobretot, cal tenir molta cura amb el que transmetem als nens i nenes. Si sembres la llavor del racisme, ho acabaràs pagant. Potser un dia acaben amb els negres, però l’endemà voldran acabar amb tu per ser pobre.
