Sílvia Domínguez, durant el seu pregó, a la Playa Mayor de Salamanca. Foto: Germán Rubio/Perfumerías Avenida
Fins abans d’escriure aquest reportatge no havia vist mai la gravació d’una escena que vaig viure en directe el 8 de gener de 2011 a la sala de premsa de la Fonteta, a València. Més de 13 anys després, el moment m’impacta encara més perquè ara encara és més simbòlic. S’hi veu Sílvia Domínguez (Montgat, 1987), després de la derrota del Perfumerías Avenida contra el Rivas Ecópolis a les semifinals de la Copa de la Reina. “La veritat és que… Bé, no sé si [el micròfon] funciona… Em costa parlar com a jugadora i capitana del club…”, enceta. Somriu, mira cap a tot arreu, es mossega els llavis i comencen a caure-li llàgrimes. Ja no pot continuar.
Després d’una breu intervenció de l’entrenador Lucas Mondelo, la base montgatina agafa forces i destaca la unió d’un vestidor que no fa cas de la pressió ni dels comentaris externs que asseguren que són la millor plantilla de la història del club. L’equip acabarà el curs com a campió de l’Eurolliga i de la Lliga, i Domínguez marxarà primer al Ros Casares i després a l’UMMC Ekaterinburg rus, i guanyarà dues Eurolligues més.
Des de l’estiu de 2015, la montgatina viu la seva segona etapa a Salamanca i el passat diumenge 8 de setembre, immersa en el seu 15è curs amb el Perfumerías Avenida, va ser la pregonera de les ‘Ferias y Fiestas’ de la ciutat. Un reconeixement lògic per a una referent que hi ha deixat un llegat immens dins i fora de la pista. “Moltes gràcies, Salamanca, per haver-me format i acollit, i donar-me una llar”, va escriure en el Llibre d’Honor de l’Ajuntament, com va captar el fotògraf Àlex López.
L’abril del 2022
“Sílvia Domínguez és Avenida, és club i és Salamanca. A poques jugadores he vist plorar tant quan hem perdut un títol com a la Sílvia. De fet, fins i tot m’ha arribat a demanar perdó. És l’escut de l’entitat i l’extensió de l’entrenador i també la meva”, comparteix Jorge Recio, president del club.
Per entendre millor la carrera de la Sílvia, cal parlar amb el seu germà, el periodista esportiu Jordi Domínguez. Va ser una nena molt moguda que va tenir una breu experiència amb la gimnàstica artística al Centre d’Alt Rendiment de la Foixarda, a Montjuïc. Per continuar aquell camí, la petita havia de quedar-se interna en un col·legi de la zona, i els pares, Joaquim Domínguez i Encarna Fernández, van considerar que no era el millor per a la criatura.
Jordi Domínguez, amb un trofeu amb la UE Montgat i la seva germana Sílvia. Foto: J. Domínguez
Així va ser com la montgatina va iniciar-se en l’esport que practicava el seu germà i va triar el 6, que era el número que en Jordi duia en aquell moment a la UE Montgat. Ja feia temps que les tardes de dissabte i diumenge els dos germans feien “entrenaments clandestins” en una cistella del soterrani de la casa familiar. En Jordi formava la seva germana, que sempre volia saber-ne més i més.
“A poques jugadores he vist plorar tant quan hem perdut com a la Sílvia”, diu Recio
L’Escola Mireia, el CB Sant Josep, l’Escola Gitanjali i el Badalona Bàsquet Club (BBC) van ser els primers equips de Sílvia Domínguez abans de fitxar per l’Universitari de Barcelona —el futur UB Barça—, on jugaria nou partits amb el primer equip i guanyaria una Lliga a la Fonteta.
Quan tenia 16 anys, algú li va dir que amb la seva alçada —ara fa 1,66, 1,67 o 1,68, en funció de les fonts— no podria dedicar-se professionalment al bàsquet. “Aquella persona n’estava equivocada i no passa res, perquè tothom pren decisions bones i dolentes. Ma germana ha demostrat que no podem acceptar que ens diguin que no serem capaços d’aconseguir alguna cosa sense, com a mínim, intentar-ho. No ha tingut una carrera fàcil, s’ha aixecat molts cops i pel camí dels 38 anys continua a l’elit. S’ha cuidat molt i ha fet molts sacrificis”, enraona Jordi Domínguez.
No va ser fàcil per a Sílvia Domínguez deixar Montgat amb 17 anys i aterrar a Madrid a la recerca del seu somni. L’Estudiantes confiarà totalment en ella i ella respondrà amb lideratge i les anotacions més altes de la seva carrera. El primer curs l’equip es classifica per a la Copa de València i li planta cara a l’UB Barça a quarts de final, i el segon torna a disputar les eliminatòries per al títol de Lliga.
La base montgatina amb una copa en la seva etapa a l’Escola Gitanjali. Foto: J. Domínguez
Aquell estiu (2006) disputarà el Mundial del Brasil, la primera gran competició amb la selecció absoluta, amb què ha jugat 214 partits i ha guanyat nou medalles. En destaquen tres ors europeus, una plata olímpica i una altra mundial.
La tardor del 2006
Ja a la tardor del 2006, arribarà a un Perfumerías Avenida, vigent campió de Lliga i Copa, i com a substituta d’una icona com Núria Martínez. “Va ser el primer cop que vam pagar la clàusula d’una jugadora. Quan va renovar per al segon curs amb l’Estudiantes, al contacte hi havia una clàusula de sortida a l’Avenida i que estava supeditada a la configuració del nostre equip”, comparteix Jorge Recio, president del conjunt de Salamanca.
“M’emociona comprovar cada cop que hi vaig la comunió que hi ha entre la Sílvia, la ciutat i el club en què s’acabarà retirant quan ho decideixi. Ella hi ha format la seva família amb el Yago, el meu nebot, que és un crac”, comenta el germà gran.
“Salamanca i Sílvia Domínguez són sèries i sòbries. Quan coneixes bé la Sílvia, descobreixes que sota aquell punt de timidesa hi ha una persona molt càlida i emocional. I crec que a aquesta ciutat li passa el mateix i, quan passeges pels seus carrers, t’emociona”, exposa Germán Rubio, cap de premsa de l’equip.
“Està pendent de qualsevol detall, fins i tot d’aspectes que excedeixen de l’àmbit esportiu, i quan parla, fa o escriu alguna cosa, tot té un sentit. Es preocupa perquè tothom s’expressi i estigui bé, i davant els mitjans, en els moments més complicats, sap com dirigir-se a l’afició i a les companyes, i ho fa sense amagar-se en excuses ni tenir un discurs feridor”, continua Rubio.
“S’ha aixecat molts cops, no ha tingut una carrera fàcil”, destaca el seu germà gran
“Molts cops s’anticipa a les dificultats, les intueix o, com a mínim, detecta de pressa si alguna cosa va malament o no funciona al vestidor. I sempre s’ofereix a ajudar en el que calgui”, intervé el president.
“Sempre hi és per a qui la necessiti i mai té un mal gest amb qui li demana una foto, un autògraf o vol enraonar amb ella. Sap dirigir i controlar el joc en benefici de l’equip i, alhora, té facilitat per canviar un partit”, intervé Vera Hernández.
Sílvia Domínguez, mantejada per les companyes, després de la final de la Copa de la Reina de Girona de 2017. Foto: Alberto Nevado/FEB
Aquesta seguidora de Domínguez i del Perfumerías Avenida no pot oblidar la final de la Copa de la Reina de Girona de 2017. Aquella nit, a Fontajau, l’equip perdia 30-45 contra l’Uni Girona en el primer minut del tercer quart. Sílvia Domínguez va liderar un parcial de 17-0 en menys de quatre minuts i el seu equip va acabar aixecant el trofeu (80-76).
El malefici
“Va fer un partit extraordinari, amb 27 punts, cinc assistències, set rebots i 38 de valoració. Recordo la ràbia amb què va celebrar el títol i veure-la plorar d’alegria amb la família”, rememora Rubio. “A la segona part, amb el matx quasi impossible, va fer jugades inversemblants per remuntar i guanyar la final”, destaca el germà gran. Era l’únic títol FEB que se li resistia i volia trencar el malefici. Domínguez ja ha aixecat cinc Copes amb el Perfumerías Avenida, amb qui també ha guanyat sis Lligues, cinc Supercopes i la mencionada Eurolliga.
“Hauria de ser nomenada alcaldessa honorífica de Salamanca”, defensa Rubio. “Mai oblidarem aquest pregó”, comenta Jordi Domínguez. “És un reconeixement a Sílvia Domínguez com a persona que ha transcendit fora de les pistes”, intervé Recio.
Al balcó de l’Ajuntament Sílvia Domínguez es va obrir, es va emocionar i va emocionar la Plaza Mayor. “Vaig néixer a Montgat, un petit poble de la costa de Barcelona, i el destí va voler que, quan tenia 19 anys, Salamanca es creués en el meu camí i m’oferís formar part d’un dels millors clubs de bàsquet”, va agrair.
