La situació de l’habitatge és, sens dubte, un problema que afecta moltes persones, especialment els joves. Els preus dels lloguers han pujat de manera significativa, per no dir exponencial, en l’última dècada, i superen amb escreix l’increment dels salaris, fet que provoca que l’habitatge sigui inassolible per a moltes persones.
A Catalunya, per exemple, els residents destinen el 56,5% dels seus ingressos a pagar el lloguer, un percentatge que ha crescut notablement en els últims anys.
A Barcelona, com a la majoria de les grans ciutats, comprar un pis pot costar el doble de la mitjana catalana, amb preus que arriben als 4.170 euros per metre quadrat. Aquesta situació ha provocat que moltes persones considerin que viure a Barcelona és inaccessible.
A més, el nombre de desnonaments a la capital catalana va ser el més alt de l’Estat el 2020, amb un total de 1.028 casos, xifra que va augmentar a 1.635 el primer trimestre del 2021.
Cal esmentar els esforços d’alguns ens locals per mitigar aquesta problemàtica, com ara la proposta d’habitatge de Barcelona, la qual inclou mesures com crear un registre de sol·licitants d’habitatge de protecció oficial, donar suport al model de cohabitatge per garantir l’accés a un habitatge digne i assequible i prevenir l’especulació immobiliària. A més, per promoure una oferta assequible, ofereix incentius econòmics per incloure habitatges a la borsa de lloguer, subvencions per a la rehabilitació i bonificacions en impostos com l’IBI. No obstant això, totes aquestes mesures no deixen de ser un pegat. O, com diu un bon amic, és intentar caçar elefants amb una xarxa mosquitera.
Malgrat la llei de limitació de lloguers del Govern català (ara, en part, impugnada als tribunals) i la moratòria, fins al desembre del 2024, del govern espanyol sobre els desnonaments sense alternativa residencial, és evident que la crisi continua sent un problema palpable.
La demanda estrangera també ha fet créixer l’especulació en el mercat immobiliari a molts llocs de l’Estat, mentre que les polítiques d’inanició dels governs locals i autonòmics han provocat que l’oferta de nous habitatges per a la venda o el lloguer a llarg termini disminueixi, fet que pressiona els preus en ambdós mercats i alimenta l’especulació d’un bé necessari per poder viure amb dignitat i tranquil·litat.
Així doncs, és comprensible que el debat sobre l’habitatge sigui una constant en l’agenda pública i que molts ciutadans se sentin frustrats per la manca d’accions efectives per part dels governants.
La creació d’un parc d’habitatge social i públic és, sense cap dubte, una mesura necessària i urgent que, ben segur, podria ajudar a alleugerir la situació. Ara bé, aquestes polítiques requereixen tenir una voluntat política sòlida i un compromís a llarg termini, cosa que no sembla que sigui una prioritat per a molts governants.
Per això, encara que sigui reiteratiu, cal que els ciutadans continuem exigint solucions i denunciant la inactivitat dels responsables polítics davant d’un problema que no només és econòmic, sinó també social i humà.
Per altra banda, és necessari i urgent actuar i prendre mesures preventives i de seguretat en l’edificació i manteniment per garantir la seguretat dels residents i prevenir futurs accidents com l’enfonsament parcial d’un bloc d’habitatges al carrer del Canigó de Badalona, que ens va commocionar a tots.
Si bé la solidaritat i el suport mutu són essencials en moments com aquests, és crucial que els ajuntaments actuïn per afrontar aquesta situació i trobin solucions a llarg termini que assegurin la integritat dels nostres barris i la seguretat dels seus habitants.
