Foto: Arrels Fundació
Ara que tot just es compleix un mes de la mort d’en Virgínius, persona sense llar que vivia a Badalona, la indignació dels veïns que el coneixien i de la gent preocupada per la situació que viuen les persones que no tenen llar, no fa més que augmentar.
Una mort sempre és trista. Però quan el sentiment d’injustícia acompanya aquesta mort, la indignació ofega la tristesa. Injustícia, en aquest cas, per la mala praxi que envolta els últims dies d’en Virgínius.
A Badalona són moltes les persones que dormen al carrer, 90 dormint al ras segons l’últim recompte, uns centenars en assentaments, i s’hi han afegit 45 persones més que han quedat al carrer després que el govern municipal, amb l’alcalde Xavier García Albiol al capdavant, decidís tancar l’únic servei de pernoctació de Badalona, Can Bofí Vell, renunciant a buscar cap solució i rebutjant les que se li han ofert. Amb tot, a hores d’ara Badalona no compta amb cap centre de pernoctació per a persones sense sostre, ni de cap menjador social municipal. Parlem d’una ciutat de més de 220.000 habitants (les ciutats amb una població superior a 20.000 habitants estan obligades a atendre aquestes necessitats i a tenir serveis per fer-ho).
Doncs, bé, en Virgínius era una persona que formava part d’aquestes lamentables estadístiques. Per tal de poder tenir informació veraç i precisa sobre ell per a redactar aquest escrit, vaig citar-me amb les persones que van ser amb ell no només els últims dies, sinó també amb les que compartien el seu dia a dia al barri de Canyadó.
El tret comú que descriuen d’ell, tan nombroses veïnes com comerços, és que era solidari, amable, afectuós, atent i simpàtic. Compartia converses en les quals parlava d’aspectes quotidians, vitals, projectes i preocupacions. El seu últim projecte era anar a visitar al seu pare amb els estalvis que anava fent del que li donava la gent.
Tot això era en Virgínius. Ell vigilava que no passés res a les persones que anaven a treure diners al caixer contigu a l’entitat bancària on es refugiava. També, després del robatori que ell va patir, va demanar a un establiment proper que li guardessin el que anava estalviant per a quan anés a veure al seu pare. Saludava a tothom i tothom se l’estimava. Era un veí més.
Tot això va quedar estroncat quan d’una manera aguda i sobtada va començar a empitjorar la seva salut. Els veïns van veure que no es trobava bé, li preguntaven i ell afirmava que alguna cosa no anava bé. Els fets es van precipitar quan el 22 de maig les veïnes més properes van decidir avisar els serveis mèdics, explicant la situació. En personar-se i veure que ell no volia marxar i deixar el poc que posseïa, els serveis mèdics van marxar. Passats dos dies, el 24 de maig, les veïnes, veient el greu estat d’en Virgínius, van tornar a trucar als serveis mèdics, però ell, que en molts moments estava en estat semiinconscient, no podia donar un consentiment explícit per traslladar-lo. Tot això ho van veure tots els sanitaris i també la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra.
La situació es va anar tensant arribada la nit, moment en el qual les veïnes van contactar amb activistes de la zona i amb una regidora d’un dels grups municipals. Aquesta va fer trucades, entre elles a un conseller, explicant el que estava passant, ja que van rebre com a resposta del servei d’urgències SEM que tenien ordre de no personar-se en aquell punt. Finalment, no va ser fins entrada la matinada que una ambulància del SEM es va endur a en Virgínius cap a l’Hospital de Badalona. Havien passat 64 hores des de la primera trucada als serveis mèdics.
La tragèdia no va acabar aquí. Quan algunes persones van anar a informar-se de l’estat d’en Vigínius l’endemà al matí, es van trobar amb la desagradable i preocupant sorpresa que en Virgínius havia sigut donat d’alta i estava a la sala d’espera de l’hospital en molt mal estat, acompanyat de dues bosses d’escombraries amb algunes de les seves pertinences.
Si la misèria humana semblava que embargava tot aquest cas, la solidaritat de les persones que se’n preocupaven d’ell encara va ser més potent. Després de repetides queixes i precs, en Virgínius va ser ingressat per segona vegada en poques hores. En aquest segon ingrés li van fer diverses proves, que denotaven un estat de salut preocupant. Va quedar, llavors, ingressat. Això era el 25 de maig. Algú l’havia donat d’alta prèviament, recordem.
El 8 de juny, catorze dies després, en Vigínius moria.
Cap persona de les que el va acompanyar i va vetllar per ell, a hores d’ara, ha pogut obtenir cap informació mèdica ni assistencial, per la llei de protecció de dades. Això podria ser secundari dins la pena per la seva mort.
Però, tot va fer un gir quan en el recent ple municipal, l’alcalde va llegir informació mèdica, tal com va dir ell mateix, facilitada per l’hospital. On queda la protecció de dades? On queda aquesta llei quan una persona llegeix en públic informació personal sensible d’un pacient? En públic, perquè no només va llegir aquesta informació davant de grups municipals i públic assistent, sinó que el ple es retransmet en directe, en streaming. Malgrat que grups municipals i el públic demanaven que no ho fes per dret a la intimitat d’una persona morta, tot va ser en va, ho va llegir.
Amb tot, la indignació ens embarga.
En Virgínius, qui planejava anar a visitar per sorpresa el pare, va ser tractat, com feia referència una de les veïnes entrevistades, pitjor que un animal abandonat. Ni corporativismes entre personal sanitari, ni estratègies polítiques de qui ostenta una majoria absoluta han de prevaldre i imposar-se a un mínim d’humanitat.
Vagi aquest escrit per a la memòria d’en Virgínius i en solidaritat a les persones que actualment viuen pels carrers de Badalona. Alguna comenta “jo seré la pròxima Virgínius”. Els responc que no ho permetrem.
