Ara que a Badalona es parla i tothom es queixa que no tenim definit el model de la ciutat que volem i, a més a més, podríem dir que hi ha voluntat de participació per definir el futur de la nostra ciutat per part dels moviments socials com també hi ha el compromís polític del nostre Govern local de millorar els canals de participació, és bo recordar l’origen de les normes urbanístiques vigents.
El Pla General Metropolità (PGM) vigent es va aprovar l’any 1976. És a dir, fa 41 anys. Aquell Pla, com qualsevol altra planificació urbanística, considerava que no seria bo allargar la seva vigència més de 15 anys. De fet, la Ley del Suelo, de 1956, fixava una duració màxima de 15 anys per a tota classe de plans generals d’ordenació territorial.
Aquest PGM va ser aprovat després de més de 20 anys de validesa del Plan Comarcal de Barcelona de l’any 1953.
Els objectius especuladors i depredadors d’aquests plans queda palès en moltes de les nostres ciutats i, a més, contínuament es veien modificats per la pressió dels promotors immobiliaris que, amb la complicitat dels ajuntaments i a través de plans parcials (PERI), ho modificaven a capritx i conveniència i adaptaven a les seves estratègies especulatives les qualificacions dels terrenys. No podem oblidar l’increment de la demanda d’habitatge d’aquells anys.
És curiós veure que el Pla Comarcal de l’any 1953 es va revisar precisament per:
-L’abús dels plans parcials.
-Les actuacions municipals que insaciablement multiplicaven el sostre edificable en els seus municipis a proposta dels especuladors.
-La manca de cap tipus d’ordenació i planificació raonable.
-L’increment de la immigració que fomentava els assentaments clandestins.
Era evident i necessari controlar aquest desgavell urbanístic i no precisament per acabar amb l’especulació, sinó per atendre les demandes d’una població que començava a sortir de la llarga nit i volia millorar les seves condicions de vida.
La Comissió d’Urbanisme de Barcelona i la seva comarca, pressionada des de molts sectors, es va veure obligada a revisar el Pla del 1953 i després de nombrosos estudis va aprovar el nou Pla el 29 de març de 1974.
Entre altres objectius, la revisió proposava la participació de les entitats locals, provincials i metropolitana. També defensava que les entitats ciutadanes representatives, sensibles i preocupades pel caos urbanístic, haurien de ser consultades abans de l’aprovació definitiva.
No toca ara parlar de les dificultats per aconseguir ser escoltats, de les moltes protestes dels moviments veïnals o de les lluites per aconseguir zones verdes, equipaments i serveis.
Ara bé, tot això sí que val per justificar la necessitat de revisar i actualitzar un Pla ja caducat i substancialment modificat en contra dels interessos de la majoria social i a favor dels interessos dels especuladors i depredadors del territori.
Si més no, cal evitar els fets consumats i que una manca de planificació general faci oblidar els equipaments i els serveis necessaris per fer de Badalona una ciutat vertebrada i amb una completa i variada oferta d’equipaments de tot tipus. I això vol dir que a Badalona ens hem de posar a treballar per decidir la ciutat que volem.
No volem ni podem deixar que per interessos partidistes la nostra ciutat continuï amb la seva constant improvisació i que ara, en ple segle XXI, el negoci privat s’anteposi als drets de les persones. Hem d’evitar que l’especulació i la depredació del nostre escàs territori sigui l’objectiu prioritari.
Per això també la ciutadania hem de dir com volem que sigui la ciutat. Això significa que és necessari obrir i generar un debat ciutadà sobre el model de ciutat que volem. Recuperar la il·lusió i la participació són objectius irrenunciables per aconseguir la complicitat dels moviments socials i de la societat civil i decidir col·lectivament com volem que sigui la nostra estimada ciutat.
