Ja fa temps algú va dir que la pobresa al món havia deixat de ser un problema i s’ha convertit en un escàndol. Per a algunes persones, el desig d’incrementar la seva riquesa mai no es pot satisfer perquè cada cop volen acumular-ne més.
Aquesta pobresa ja no només és visible als països mal anomenats del tercer món, també la tenim a les nostres civilitzades ciutats europees. És més, la tenim a prop de casa nostra.
Malauradament hi ha molta gent a qui li agrada que hi hagi desigualtats per poder fer caritat, però s’obliden que és difícil viure cada dia i no es pot ser feliç si no es tenen les necessitats bàsiques cobertes cada dia, no només en determinades dates.
Per això, aquestes festes que s’apropen i que ens fan més consumistes que mai, ens haurien de fer pensar en tots aquells que no poden viure amb dignitat malgrat la Declaració Universal dels Drets Humans –desembre del 1948– que reconeix que tots els éssers humans naixem iguals en dignitat i en drets.
Sabem que hi ha milions de pobres al món, a Espanya i a Catalunya. No cal posar-hi xifres. El que també sabem és que a Badalona la pobresa afecta milers de badalonins i són molts els que no tenen res per menjar. Com s’explica que els aliments no arribin a tothom mentre cada dia se’n llencen milers de tones a les escombraries?
El fonament d’una societat s’ha de basar en el respecte a la dignitat de les persones, de totes les persones. I difícilment es pot viure amb dignitat si no es tenen cobertes les necessitats més bàsiques. Mai hem d’oblidar que els nostres drets són privilegis si no valen com a drets per als altres.
No us heu preguntat per què cada dia hi ha més persones que ens interpel·len al metro, al carrer i en els llocs més imprevisibles demanant-nos ajuda per poder alimentar els seus fills?
Com és possible que hi hagi persones que a Badalona dormen al carrer –heu vist l’habitacle que han construït al costat de la plaça de la Vila– mentre hi ha milers d’habitatges buits?
Per què hem de creure les promeses dels que tenen els mitjans i els instruments per evitar les desigualtats i posar fi a la pobresa si el que fan és treballar al servei dels poderosos, els quals són responsables del patiment de les classes populars?
Com deia el ja oblidat Stéphane Hessel, la pitjor actitud és la indiferència. Avui, deia, es tracta de no sucumbir a l’huracà destructor del sempre més, del consumisme voraç i de la distracció mediàtica i interessada mentre continuen aplicant-nos retallades en els serveis bàsics i en drets.
Hem de rebel·lar-nos perquè una altra societat, justa, és possible. Hem d’actuar contra la dictadura dels mercats financers i els polítics corruptes que amenacen la pau i la democràcia.
Com va cantar Raimon contra la dictadura, “diguem no…” a tantes injustícies.
No acceptem aquesta situació i actuem, ja que així no podem seguir.
Per començar hem de denunciar i fer visibles les nostres contradiccions com a societat i, també, la pobresa de la nostra ciutat. I hem d’exigir als que tenen instruments i recursos que poden evitar que hi hagi persones dormint al carrer o buscant aliments a les escombraries, que actuïn i evitin aquest sofriment.
No hem d’oblidar que la pau és possible si hi ha justícia, equitat. Per aconseguir-ho, cal l’esforç de tots els homes i dones per transformar aquesta ciutat i aquest món.
I a Badalona som molts els que volem que la nostra ciutat sigui un exemple de compromís amb els més febles i vulnerables, una ciutat solidària que ens faci sentir orgullosos de formar-ne part.
Cal que el nostre govern municipal practiqui allò que hem sentit tantes vegades: que els interessos dels poderosos deixin de manar i que es governi escoltant i obeint la majoria de la ciutadania. No tan sols els meus, aquest ja estan convençuts.
