Era dissabte i ja han passat quaranta anys, però alguns dels problemes que van motivar aquella manifestació multitudinària demanant escoles continuen sense resoldre’s. En aquells moments, l’alcalde franquista va culpar Madrid. Ara, en democràcia, la regidora d’Ensenyament de Badalona es lamenta de la falta de places escolars públiques i de la saturació d’alguns centres i en culpa el Govern de la Generalitat.
Tot va començar, ara fa quaranta anys, amb la Setmana de l’Ensenyament al barri de Llefià, que van tenir lloc del 8 al 13 de juny de 1976 per analitzar la situació escolar de la nostra ciutat.
Les conclusions van ser depriments: molts nens i nenes sense escolaritzar, alguns eren atesos en locals comercials, proliferaven les acadèmies privades en baixos d’edificis, les aules massificades, el negoci de les permanències (a les escoles públiques els alumnes es podien quedar una hora més pagant als mestres una determinada quantitat) i molts altres problemes que posaven de manifest el desinterès de les administracions (local i central) per l’escola pública.
Les Associacions de Veïns eren les que canalitzaven tots aquests problemes i es barallaven amb els responsables municipals intentant buscar una solució. Per això, i davant de la manca de solucions, van acordar, a través de la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona, es va convocar una manifestació.
Ho van comunicar al consistori i, arribat el dia, centenars de persones procedents de tots els barris de la ciutat es van concentrar a la plaça de la Vila, que aleshores era la Plaza de José Antonio.
A les set de la tarda, pràcticament tothom era a la plaça. Més de dues mil persones. Qui no hi era, a l’Ajuntament, va ser l’alcalde. Hi havia pancartes demanant escoles i ensenyament gratuït; protestant per l’existència de barracons; en contra de les permanències… Tot acompanyat pels crits de dimissió de l’alcalde.
La tensió entre els assistents i la Guàrdia Urbana creixia. Finalment una comissió va poder entrar a l’Ajuntament on hi havia el tinent d’alcalde de Cultura acompanyat d’altres regidors.
A la plaça, va fer presència una primera dotació de la Guàrdia Civil, que va instar els veïns a abandonar el carrer General Primo de Rivera, actualment Francesc Layret. Alguns ho van considerar com una provocació perquè era evident que això pràcticament era impossible. Mentrestant, la Comissió seguia reunida amb els representants municipals intentant buscar una solució.
Una segona dotació de la Guàrdia Civil va ser rebuda amb crits de protesta que demanaven la dimissió de l’alcalde. De sobte, al despatx on es feia la reunió, no van arribar els crits dels manifestants. Un estrany silenci va inundar la sala. Ningú sabia què havia passat. Aleshores, un guàrdia urbà va entrar i va anunciar que la Guàrdia Civil havia carregat contra els manifestants. Tots ens vam dirigir a les escales veure què havia passat. El que vam observar va ser esfereïdor: dones plorant, sabates de nens, pancartes destrossades, gent encara corrent i cridant… i una cortina de guàrdies civils davant de les portes d’entrada a l’Ajuntament.
Al dia següent l’Assemblea Democràtica de Badalona, alguns partits polítics, la mateixa FAVB i moltes entitats van denunciar els fets i van demanar la dimissió de l’alcalde, el senyor Isidre Caballeria, i de tot el consistori. Un dels comunicats, entre els molts que es van fer públics, acabava amb: “Cridem a tot el poble de Badalona a continuar lluitant pel control democràtic de la gestió municipal, per un Ajuntament català i democràtic, en el marc de la ruptura i de les llibertats nacionals de Catalunya i de la resta dels pobles de l’Estat espanyol”.
Això passava fa 40 anys. Avui, el desmantellament dels serveis públics, la pèrdua de llibertats, el creixement de les desigualtats… ens obliga a organitzar-nos i defensar al carrer tot allò que ha fet possible millorar la nostra qualitat de vida. Si no volem tornar a les cavernes, cal un compromís actiu de la ciutadania en defensa dels seus drets i de les seves llibertats.
