Fa molts anys, em comenta un bon amic, quan van poder anar a visitar alguns dels països de l’est d’Europa, els cridava l’atenció les cues que hi havia per tot arreu. La gent havia de fer cua als forns, als mercats, a les botigues… fins i tot als restaurants. Per no parlar del que passava a les administracions públiques.
Tanmateix, la gent s’ho prenia amb calma i en cap cas s’observaven comportaments incívics o agressius. Semblava normal perdre el temps fent cua i en molts casos servia per fer-la petar amb qualsevol dels que hi eren esperant el seu torn.
A la gent d’aquí que observava això li semblava un autèntic disbarat. Els comentaris i les crítiques barroeres a tot allò eren quasi generals. “Això al meu país ningú ho aguantaria”, deien. “La protesta seria permanent i contundent”.
Han passat d’això una pila d’anys i el món ha canviat molt, com també en aquests països la situació política és diferent. Però, com diu el refrany, mai no diguis d’aquesta aigua no en beuré.
M’explica el meu amic que aquests últims dies d’agost ha intentat gestionar alguns dels temes pendents abans de començar a treballar. Així que va anar a alguns dels llocs on li havien de solucionar alguns d’aquests assumptes.
Amb tota la documentació que pensava que seria necessària per facilitar la feina als responsables de l’administració, en alguns dels casos, va començar el seu recorregut. Hem d’explicar que el bon home acabava d’arribar de vacances i el seu estat d’ànim era d’allò més positiu.
Primer de tot va passar pel banc, ja que necessitava uns calés. Les cues que hi havia van fer desistir-lo del seu intent.
La següent etapa del seu itinerari va ser la Tresoreria General de la Seguretat Social. Necessitava un document que li demanava l’Ajuntament per tancar un tema que ja s’arrossegava feia mesos.
Quan va entrar a les oficines va quedar sorprès de la gentada que hi havia esperant el seu torn. No eren més de les onze i li va tocar el número cent vint i anaven pel vuitanta-tres. Va preguntar a quina hora tancaven i va decidir marxar i tornar més tard. Abans de marxar va veure un cartell penjat al mostrador que anunciava: Disculpen las molestias, falta personal. Ironies de la vida.
De camí al següent destí es va trobar amb un vell conegut que li va explicar el que ha passat aquest estiu en els hospitals. Es van tancar llits a molts d’ells, es programaven visites urgents a 26 dies vista, als passadissos de molts hospitals hi havia cues de pacients esperant ser atesos moltes hores, els malats crònics no podien ser atesos a les seves cases perquè molts metges havien estat traslladats a localitats de la costa per atendre els turistes…
Després d’acabar la conversa, i abans de continuar fent les gestions pendents, va aprofitar per comprar unes cosetes a una petita botiga. També va haver de fer cua per poder pagar. A l’Ajuntament, on també havia de fer algunes consultes, va veure que hi havia cua a l’entrada i va decidir deixar-ho per un altre dia.
Com que ja era tard va anar a agafar l’autobús per tornar a casa seva i es va trobar que també hi havia gent fent cua i el seu autobús no arribaria fins a tretze minutes més tard. Així que va recordar les cues dels països de l’est i tot sol va començar a somriure i caminar cap a casa. Tanmateix, va preguntar-se si el que ens està passant és normal o és un retrocés. Si el que es va aconseguir durant els primers anys de la democràcia gràcies a les lluites dels treballadors no ho estan robant els polítics corruptes i un govern podrit al servei dels poderosos o només és un problema temporal.
