La cultura és un dret. Així es defineix a l’article 27.1 de la Declaració dels Drets Humans i es ratifica i amplia a la Declaració sobre Drets Culturals de la UNESCO, feta a Friburg a 2007. Els drets culturals hi queden explícitament definits com a drets humans fonamentals, amb èmfasi en la diversitat i en el dret a la participació cultural. Però, malgrat ser un dret, el mercantilisme en el qual està immers el nostre sistema econòmic i social relega la cultura a un bé de consum inaccessible per a la gran majoria social. I en el mateix menysteniment, el sector professional vinculat a la cultura pateix una precarietat laboral estructural. Per això, la democratització de la cultura exigeix polítiques clares per fer accessibles i sostenibles totes les cares i àmbits de la cultura: la creació, la producció, la participació i el gaudi.
En aquests darrers dos anys, presidir la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya m’ha aportat una major perspectiva nacional a l’hora d’analitzar la situació cultural d’una ciutat com Badalona, encallada en processos tan lamentables com el d’haver tingut la biblioteca central de la ciutat tancada durant tres anys. El diagnòstic de les polítiques culturals a Badalona té molts indicadors preocupants, i només mirant l’aspecte dels espais ja és d’escàndol. Entitats culturals sense lloc on desenvolupar la seva acció, i desenes d’espais buits, infrautilitzats, deteriorats o amb concessions irregulars. Potencials equipaments culturals en estat d’abandonament, com Ca l’Andal, l’Escorxador, Eines Canela, Maignon, Muebles Rojas i més. Infrautilitzats com la CACI, Carme, Taller d’Escultura, teatre d’Artigas… O en males condicions, com el Conservatori, l’Escola de Música Moderna… I un sistema de Centres Cívics obsolet des d’un punt de vista de dinamització cultural, incomplint la seva funció de primera línia d’accessibilitat cultural als barris. Per no parlar de l’expulsió dels centres de creació com havia sigut, en precari, la MOBBA; la falta d’espais d’assaig o el perill de perdre centres de dinamització cultural d’entitats per interessos especulatius, com passa amb Sant Josep.
Que l’Ajuntament hagi prohibit que els equips de so dels centres cívics siguin cedits a les entitats per fer activitats al carrer és tota una declaració d’intencions que juga a la contra dels drets culturals
La reivindicació popular que ha mobilitzat centenars de persones per l’obertura de Can Casacuberta, en un activisme cultural proactiu molt rellevant, ha desvetllat la reflexió cultural a la ciutat, i també ha arribat al Parlament, on ha sigut eix d’un debat sobre la reivindicació de les biblioteques com a servei públic bàsic i essencial, comparable als centres d’atenció primària en salut o a les escoles en educació. Mentrestant, el Govern de la Generalitat impulsa una llei de drets culturals que hauria de significar un avenç en la línia dels objectius marcats per la UNESCO. Però no cal esperar a la seva aprovació per començar a reorientar les polítiques culturals de Badalona en aquest sentit.
Badalona necessita, de totes totes, un impuls i reorientació de les polítiques culturals. Una transformació en positiu i enfocada des d’aquesta perspectiva de drets i accés, que contempli la participació universal de la totalitat dels veïns i veïnes, visquem al barri on visquem, en igualtat de condicions, independentment del nostre origen, gènere, sexe, edat, capacitats, funcionalitat, estudis o nivell adquisitiu. Una transformació amb mirada ampla i horitzó de llarg recorregut, i amb mirada curta i de proximitat. En la mirada curta, no pot ser que passi, com m’explicaven aquests dies entitats i persones que dediquen el seu temps lliure i compromís cívic a produir dinamitzacions comunitàries al voltant de la cultura popular, que es percebi l’Ajuntament com un obstaculitzador més que un facilitador, i que les dificultats per disposar d’espais, permisos, entarimats o accés a un punt de llum marquin significativament les accions i les converteixin en autèntiques proeses. Que l’Ajuntament hagi acordat prohibir que els equips de so dels centres cívics siguin cedits a les entitats per fer activitats al carrer és tota una declaració d’intencions que juga a la contra dels drets culturals. Facilitar la tasca cultural comunitària que fa el moviment associatiu i l’autoorganització popular, així com el sector artístic i de la creació, hauria de ser un dels objectius de les administracions públiques, i així es valora a la ponència de llei de foment de l’associacionisme que en aquests moments s’està duent a terme al Parlament i de la qual formo part. Aquesta llei ha de facilitar el suport de les institucions a la tasca associativa i especialment a la que té intervenció comunitària, però Badalona no cal que esperi a l’aprovació de la llei per començar a canviar i establir noves formes de relació amb la societat organitzada.
En la mirada llarga, hi ha molt a transformar, prioritzant la urgència per tenir un Pla d’Equipaments consensuat amb la ciutat i totes les forces polítiques, que superi els plans de mandats municipals i les grans promeses falses dels períodes electorals. Un pla amb garantia d’execució, governi qui governi.
