Nadia Ghulam és per a molts la nena afganesa que va sobreviure a una bomba. Però d’això fa 23 anys i la Nadia, resident des de fa deu a Badalona, vol defugir aquesta etiqueta. “Molts cops els mitjans busqueu l’impacte que origina una història, però jo considero més important explicar com es pot superar aquest impacte”, explica. És per això que ha portat la seva vida al teatre amb l’espectacle Nadia, estrenat al Festival Grec del 2014 i que avui finalitza la seva estada a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, on ha recollit elogis de la crítica i el públic.
DOCUMENTAL ESCÈNIC
L’obra es presenta com un documental escènic en què ella mateixa fa de protagonista, al costat de Carles Fernández i Eugenio Szwarcer. “Quan surto a l’escenari amb ells és com si estigués amb dos amics, recordant la meva joventut”, explica amb un somriure.
Potser aquesta sintonia és la que li permet obrir-se davant del públic per compartir el que ella mateixa defineix com les “petites proves” que ha hagut de superar. Més enllà de recuperar-se de les ferides provocades per la bomba, també va enfrontar-se al fonamentalisme masclista d’un règim talibà que no permetia treballar a les dones. “Vaig fer-me passar per un home per tirar la meva família endavant”, recorda. “Jo sóc musulmana, però Déu mai m’ha portat res a casa, sempre ho he hagut d’anar a buscar”, afirma.
A priori no hi ha gaires coses més complicades que desafiar els talibans, però la vida dóna moltes voltes, i fa deu anys la Nadia va arribar a Badalona, després de rebre tractament mèdic per curar les ferides que la guerra havia deixat al seu rostre. I va ser aleshores quan va haver d’oblidar tot el que havia après per adaptar-se a una nova realitat, començant per la quotidianitat a casa de la seva família d’adopció. “Jo mai no havia tingut l’opció d’escollir res i de cop i volta em preguntaven què volia per dinar”, relata. L’adaptació, segons ella mateixa reconeix, no va ser fàcil i la Nadia considera que el suport de la seva família catalana va ser clau per superar les dificultats. “Mai no em van imposar res”, diu orgullosa.
Precisament, Nadia reivindica la importància de totes aquelles “persones bones” que ajuden a molta gent a tirar endavant i a tenir esperança, ja sigui la seva família adoptiva, l’Associació Exil, de la qual va rebre suport durant els seus primers anys a Catalunya, o dels veïns de Badalona, que han contribuït a convertir la ciutat en la seva llar.
BADALONA I EL MAR
A la Nadia encara se li il·luminen els ulls quan recorda el seu primer dia a Badalona. “El primer que vaig veure va ser el mar, i em vaig posar a plorar”, explica.
Un altre record que té molt present és l’activitat solidària Sopa de Pedres, celebrada pocs dies després de sortir de l’hospital. “Em va recordar molt a un conte que la meva mare m’explicava de petita i em va animar a implicar-me en més iniciatives populars”, diu. “Fins i tot he portat la flama del Canigó pel Correllengua!”, exclama.
Paradoxalment, mentre la Nadia celebra l’acollida que li ha brindat la ciutat, explica que ha hagut de convèncer els seus amics estrangers que Badalona no és una ciutat racista. “Durant l’anterior mandat, l’Ajuntament mantenia un discurs hegemònic xenòfob i s’esforçava a dividir la gent en funció del seu origen”, lamenta.
FILLA I MARE
Tot i que té la seva vida aquí, la Nadia continua connectada a l’Afganistan. De fet, ella és la cap de la seva família biològica. Hi viatja un cop l’any i assegura que cada cop torna més esperançada. “Cada vegada hi ha més gent convençuda que els seus fills han d’estudiar”, diu. Ghulam també fa una crida a la comunitat internacional. “Durant anys s’han dedicat a entregar armes a homes que mai no han conegut la pau. Ara cal escoltar les necessitats del poble i reconstruir universitats i fàbriques”.
Potser així l’Afganistan també superarà les seves petites proves, i les no tan petites. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.
