Els valors són qualitats que fan que les persones siguin preuades per la societat que els envolta. Per això es diu que una persona té valor quan té coratge per emprendre grans afers o perquè s’enfronta als perills sense por, encara que no siguin normes de conducta habituals, sinó fets excepcionals. Els principis sí que podrien ser considerats com una regla de conducta o comportament humà i, en aquest cas, es tenen o no es tenen.
Són valors el dret a la vida i a la salut, a l’educació, a l’observança de les lleis… En definitiva, són un conjunt de principis que ens ajuden a respectar-nos i a millorar les nostres condicions de vida. Per això, en cap cas s’han d’imposar els valors d’una determinada cultura o nació, sinó que s’ha de buscar la manera perquè les nacions i les diverses cultures que compartim aquest món els acceptem i compartim de manera voluntària.
Aviat farà seixanta-set anys que l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Declaració Universal dels Drets Humans com “l’ideal comú que tots els pobles i totes les nacions han d’assolir a fi que tots els individus i òrgans de la societat s’esforcin a promoure el respecte d’aquests drets i d’aquests llibertats”, ja que les persones som éssers socials que convivim en companyia d’altres persones.
Hi ha tot un conjunt de valors que es podrien considerar universals, tots i cadascun dels quals són importants per poder conviure amb la dignitat i el respecte que es mereix tothom: la llibertat que tenim cadascú de nosaltres per actuar sempre que no danyem l’altre; la responsabilitat que assumim quan actuem sense que ningú ens obligui; la tolerància cap a posicions contràries a les nostres, i la veritat i la coherència de dir i actuar com es pensa.
També hi ha uns drets fonamentals com ara el dret de tota persona a un nivell de vida que asseguri la seva salut, el seu benestar i el de la seva família, el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió, el dret a no ser privat de cap nacionalitat, el dret al treball, a l’educació, etcètera, que haurien d’estar garantits i ser prioritaris per a tots els que tenen responsabilitat de govern. Per això cal valor i també tenir principis per afavorir el progrés social i el benestar de les persones per sobre de qualsevol altre dret que no sigui humanitari.
Dit això, podem confiar en els polítics, amb grans responsabilitats institucionals, que ens han retallat serveis bàsics i drets fonamentals?
Podem creure polítics que ens han tancat escoles i hospitals, que ens neguen el dret a un habitatge digne, que no fan res per evitar la pobresa energètica de milers de persones del nostre territori i que no respecten els drets fonamentals previstos en els textos internacionals que han subscrit?
Podem donar suport a polítics corruptes que estan al servei dels poderosos i s’obliden de les classes populars?
Podem donar més crèdit polític als que anteposen el pagament d’un deute il·legítim per sobre del benestar de les persones?
Podem refiar-nos dels que han incrementat, amb mesures polítiques, les desigualtats socials i han fet que hi hagi rics més rics i pobres més pobres?
Què podem esperar dels que alimenten la confrontació i fugen del diàleg? Dels que ignoren el patiment de les persones i no actuen per evitar-lo? Dels que ens diuen una cosa i fan tot el contrari?
Alguns s’obliden que el gat escaldat, de l’aigua freda fuig. Són massa vegades les que hem vist l’orella al llop i ja estem farts de tantes històries. I el que cal fer és agafar el bou per les banyes i acabar amb tantes contradiccions. Si no pensarem que a alguns destacats polítics els passa el que deia Grouxo, un dels germans Marx: “Aquests són els meus principis, però si no li agraden, en tinc d’altres”.
L’important per a aquests personatges amb responsabilitats polítiques que no assumeixen és continuar vivint amb l’esquena dreta. La feina no està feta per a ells, gens ni mica.
