No recordo quan van començar a utilitzar aquesta expressió els companys i les companyes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Sí que tinc present que, l’any 2010, algunes persones idealistes i de fortes conviccions van intentar aturar el degoteig de persones honrades que eren desnonades de casa seva sense cap mena de contemplació. La bombolla immobiliària dissenyada pels mercats financers va expulsar milers de persones treballadores del seu habitatge, entre elles, moltes de Badalona.
A finals de la primavera del 2011, algunes de les persones que participàvem en les convocatòries per evitar els llançaments vam decidir organitzar-nos a Badalona i va ser així com vam crear la PAH de la ciutat. Tal com escriu l’amic i també fundador de la PAH, Jaume Solà, en el pròleg del meu llibre Històries de desnonaments a Badalona (publicat el 2013), des de setembre d’aquell any, i durant quasi un any, la força de les nostres conviccions i la tenacitat dels companys i de les companyes de la PAH van fer possible anar bastint una organització que, si bé en recursos organitzatius era molt precària, no ho era en entusiasme i compromís de plantar cara als poders financers i als fons voltor. Defensàvem, i continuem defensant, que el dret a un habitatge digne per a tothom és necessari per poder viure amb dignitat.
Aleshores teníem clar que érem una organització política no partidista. No volíem ser una ONG, com no es cansava de repetir l’amic Antonio Salguero, un altre dels fundadors i impulsors de la PAH de Badalona. Durant molts anys, amb accions de tota mena –ja fos ocupant bancs per denunciar l’abús i les estafes que havien fet, presentant denúncies o, fins i tot, negociant amb ells– vam aconseguir evitar que moltes persones es quedessin al carrer i endeutades de per vida.
Actualment, ja no hi ha tants desnonaments per impagament d’hipoteques com aleshores. Ara els llançaments són de persones que no poden pagar el lloguer o que han ocupat un habitatge buit propietat d’un fons voltor o d’una entitat financera. Cal recordar que el que volen aquests fons i entitats financers és especular amb un bé de primera necessitat.
L’especulació immobiliària i una fiscalitat injusta són les principals causes de les creixents desigualtats i de l’augment de la pobresa al nostre país. Com també ho són els salaris de misèria i la precarietat laboral.
Segons un informe presentat recentment per Càritas, sis milions de famílies –el 31,5% de les llars espanyoles– no compten amb un pressupost que els garanteixi poder viure amb unes condicions de vida dignes i s’han vist obligades a reduir els consums d’electricitat o alimentació i, fis i tot, deixar de comprar medicaments necessaris per a la seva salut.
I què passa a Badalona? Per què no es convoca el Consell Municipal d’Habitatge?
Des de l’inici, la PAH badalonina va denunciar la manca d’habitatge públic i la necessitat de protegir a les persones més vulnerables. Aquí han governat partits de tots els colors i cap d’ells han pres en consideració la necessitat d’abordar aquest sagnant problema.
No entrarem a relatar el patiment de centenars de persones obligades a malviure al carrer després de perdre l’habitatge. Ens servirem de les declaracions fetes públiques per les entitats del tercer sector i el mateix Ajuntament de Badalona. Segons les seves informacions, durant l’any 2021 es van atendre més de mil persones sense llar, moltes d’elles dormint al carrer o en naus abandonades.
Mentre això passa, a Badalona hi ha milers d’habitatges buits propietat de fons voltors i d’entitats financeres. Altres són propietat de la SAREB, el banc dolent, que, com ja hem escrit moltes vegades, ens va costar més de 60.000 milions d’euros i es va crear per comprar als bancs els productes tòxics. Així anomenaven els habitatges que acumulaven després dels nombrosos desnonaments i de promocions immobiliàries fallides.
I per això, pel fet d’haver sigut rescatats amb diners públics, els seus habitatges es podrien haver destinat a crear un parc públic d’habitatge, ja que tots els immobles que havien sigut traspassats a la SAREB ja eren de titularitat pública, pel fet que estaven en mans d’entitats intervingudes i nacionalitzades.
Sabem que a molts ajuntaments s’han signat convenis amb la SAREB per aconseguir el traspàs d’habitatges, que s’apliquen impostos als immobles buits propietat de grans tenidors, que es construeixen habitatges socials. Però, clar, Badalona és diferent.
I no hi ha cap excusa, tots els governs són culpables, i encara més els que fan servir aquest problema per fer demagògia i culpar els més febles.
