M’explica un bon amic que recorda que, quan era petit, al poble on va néixer hi havia una casa a la qual tots els infants li tenien por.
Era una casa gran –un casalot– que es trobava als afores del poble i on residia un personatge estrafolari i poc amable amb els petits. Per això, alguns també l’anomenaven la casa de la bruixa.
Tanmateix, aquest lloc tenia una atracció molt especial per a tots els petits. A l’hivern, just quan començava a fosquejar, eren molts els que s’hi apropaven per intentar veure l’inquilí. Per aconseguir-ho, cridaven i feien tota mena de sorolls per atreure l’atenció del malèfic personatge que, coneixedor del que volien les criatures, es prestava al joc i treia el cap per una de les finestres de l’edifici per espantar els perversos però innocents infants.
La cridòria i la fugida de les provocadores criatures era espectacular. Les cares de por i, al mateix temps, de satisfacció per haver aconseguit violentar la tranquil·litat d’aquest diabòlic personatge eren de les que no s’obliden mai.
Més tard, un dels jocs favorits dels adolescents va ser, i continua sent, la casa de la por.
Generalment, en una determinada època de l’any, els grans adeqüen un espai de l’escola o de la casa de colònies per transformar-lo en un tenebrós castell ple de trampes i de monstres on els petits s’endinsen amb el cor encongit a la recerca de sensacions i de sorpreses.
Al cinema també s’ha explotat aquesta por amb imatges de cases fantasmagòriques plenes de misteris i fantasmes.
Ara, aquells petits i adolescents ja no ho són. Són respectables i venerables ancians que busquen passar el que els queda de vida provant de molestar la família el mínim possible i gaudint dels nets tant com poden o els deixen.
Encara que el que volen, en general, aquests venerables iaios és continuar vivint a casa seva, això no sempre és possible, ja que o bé s’han quedat sols o bé necessiten ser cuidats.
Afortunadament, cada vegada són més els anys que vivim les persones, cosa que no necessàriament significa trobar-se en les millors condicions físiques i psíquiques possibles.
Assumiran els governs la seva responsabilitat i evitaran la mort de gent gran a les residències públiques i privades?
Per això, a tot arreu es construeixen espais per acollir i mantenir actives i ben ateses a les persones grans, amb diferents funcions. Uns s’anomenen casals de la gent gran, altres són els centres de dia i també hi ha les residències. Ja hem explicat en un altre escrit què són i per a què serveixen cadascun d’aquests llocs.
També hem comentat i parlat de qui gestiona i de qui és la responsabilitat d’oferir aquests serveis a les persones grans.
Ara bé, no deixa de cridar l’atenció que la gestió i el manteniment dels casals de la gent gran sigui públic, que els centres de dia siguin quasi inexistents i les residències, tant la propietat com la gestió, majoritàriament, estiguin en mans privades.
Sense cap dubte, difícilment l’empresa privada s’interessaria en aquest tipus de serveis si no fossin un negoci. I és evident que la rendibilitat en aquests establiments serà més gran quan els serveis siguin els més bàsics i les condicions dels treballadors siguin tan precàries com sigui possible. Ara bé, n’hi ha que també presten els seus serveis amb garanties de qualitat, de tot hi ha a la vinya del Senyor.
Doncs bé, ara resulta que moltes d’aquestes residències es coneixen amb el nom de la “casa dels morts”. No cal explicar les raons, només assenyalar que a Catalunya més de 4.000 persones han mort durant aquesta pandèmia –a la Comunitat de Madrid n’han mort més de 6.000– i que en la majoria dels casos, segons van informant els mitjans de comunicació, ha estat per manca d’atenció mèdica i per la impossibilitat de traslladar-los als hospitals, totalment desbordats per la manca d’infraestructures i de personal. O, com va passar a Madrid, per les instruccions rebudes d’algun descerebrat i irresponsable càrrec institucional, que té l’obligació i la responsabilitat de garantir la salut de tots els seus conciutadans.
Ens trobem en plena desescalada, però ningú descarta un nou brot després de l’estiu.
Assumiran els governs la seva responsabilitat i s’evitarà la mort de persones grans usuàries de residències, siguin públiques o privades?
Amb la salut i el benestar de les persones no es pot jugar, i menys intentar fer negoci. Per això, cal amb urgència construir noves residències públiques, també centres de dia, i inspeccionar i fer seguiment del funcionament de les residències privades, moltes d’elles concertades. Només així evitarem que a les residències se les continuï anomenant les “cases de la mort”.
