Imagina’t per un moment que haguessis nascut l’any 1921, com el protagonista d’aquesta història.
Alfonso Navarro va néixer a Vélez Rubio (Almeria) un calorós mes de juliol de 1921, tres anys després de la pandèmia coneguda com a grip espanyola que va causar la mort de més de cinquanta milions de persones. Va ser el primer de cinc germans d’una família que treballava en el camp, a les terres propietat de cacics ociosos, capritxosos i malversadors.
Les condicions laborals de la pagesia andalusa eren més pròpies de l’esclavitud que no de persones lliures. La misèria i la fam de les famílies treballadores eren insuportables. Els treballadors no tenien drets, només deures.
Quan tenia poc més de dos anys, el general Primo de Rivera va donar un cop d’estat alimentat per la burgesia catalana, en connivència amb la monarquia, i va instaurar una dictadura a Espanya.
Aquest general s’havia fet popular entre les classes mitjanes catalanes per la seva intervenció durant la vaga general del transport de Barcelona de maig de 1923, convocada per la negativa de la patronal de respectar la festa de l’1 de maig.
Alfonso no va poder assistir a l’escola, ja que des dels sis anys va haver d’acompanyar el seu pare a realitzar feines del camp. Com hem dit, era el més gran de cinc germans i les condicions de vida dels treballadors eren molt dures, així que tota ajuda era necessària per sobreviure.
La jornada laboral començava a la sortida del sol i s’acabava quan el sol s’ocultava. Tot i això, no es guanyava prou per atendre les necessitats familiars. La fam i la misèria vivien a casa de les famílies treballadores, mentre que els propietaris de les terres gaudien de tota mena de privilegis, ja que tenien la protecció de les autoritats.
Alfonso, quan encara no tenia vuit anys, va patir les conseqüències d’una crisi econòmica mundial que, com moltes altres, va començar als EUA amb l’enfonsament de la borsa de Nova York, que va desencadenar una forta inflació, amb l’increment escandalós de l’atur i la fam generalitzada a tot arreu. Per a la classe obrera espanyola, i en especial els camperols andalusos, no va ser cap novetat.
Amb deu anys, va veure com fugia el Rei després de celebrar-se unes eleccions municipals i, dos dies després, es va proclamar la República. Aquest mateix any, 1931, la família d’Alfonso van decidir traslladar-se a Badalona. Els seus avis ho havien fet tres anys abans, fugint de l’explotació i la intolerància caciquil dels senyorets andalusos.
Un segle d’història, un exemple, el del nostre amic Alfonso, militant del PSUC i fidel company de lluita i de compromís
A Barcelona es necessitava molta mà d’obra per poder realitzar les múltiples actuacions previstes, entre d’altres, la construcció del Palau Nacional, la Font Màgica, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l’Estadi Olímpic –tots ells porten la suor dels treballadors andalusos– amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Barcelona necessitava donar a conèixer els nous avanços tecnològics i projectar la imatge de la indústria cap a l’exterior.
El nostre amic Alfonso, pràcticament en arribar a Badalona, va començar a treballar a una de les fàbriques que hi havia a Can Ribó. Alfonso acabava de fer deu anys.
Amb quinze anys va veure com una part de l’exèrcit dirigit pel feixista Franco, acompanyat pel fanatisme intransigent religiós, es rebel·laven contra el govern legítim. Va ser l’inici d’una sagnant guerra entre germans, entre els defensors de la legalitat i els feixistes, si bé no tots els treballadors van poder defensar la República. Va dependre de si al lloc o zona de residència van triomfar els colpistes. El seu pare va estar condemnat a mort, si bé la pena li va ser commutada per presó.
Poc després d’acabar la Guerra Civil espanyola esclata la Segona Guerra Mundial, provocada per un personatge fanàtic i feixista, que comptava amb el suport de la burgesia alemanya i va provocar la mort de més de seixanta milions de persones, entre elles, més de sis milions de jueus, l’horrorós holocaust.
El jove Alfonso, en acabar la Guerra Civil espanyola, va aconseguir entrar a treballar a Renfe. Més tard aniria al servei militar, on va aprendre a llegir i escriure.
L’any 1947, quan tenia vint-i-sis anys, va conèixer l’Apolonia i, poc més tard, s’hi va casar. Fa més de setanta-dos anys que conviuen feliçment. La parella no té fills.
Alfonso va practicar l’estraperlo, l’única manera de sobreviure en aquells durs anys de postguerra. Ens comenta com, treballant a Renfe, va ajudar les dones que també ho feien avisant-les quan la Guàrdia Civil pujava al tren per requisar el material que portaven.
Va treballar també al Masnou, quan es va construir el port.
Un segle d’història, un exemple, el del nostre amic Alfonso, militant del PSUC i fidel company de lluita i de compromís amb les classes treballadores per aconseguir millorar les condicions de vida de totes les persones que pensen que una altra societat és possible.
El pròxim 10 de juliol celebrarem, com ho hem fet des de fa alguns anys, el seu aniversari. En farà 99. Per molts anys, camarada Alfonso.
