Aquest dilluns dia 20 de novembre ha fet 42 anys que va morir el dictador Franco. Sis anys abans de la seva mort, ell mateix havia abocat els ciutadans espanyols a un llarg període polític il·legítim amb la designació de la dinastia borbònica com a hereva del control de l’Estat i garant de l’enterrament de la legitimitat republicana prèvia al cop d’Estat del 18 de juliol de 1936. Una il·legitimitat que després van acceptar els partits polítics encarregats de dissenyar una Transició i una Constitució espanyola a mida dels interessos de la corona i dels qui aspiraven a repartir-se el poder polític i econòmic del país si presentaven a la societat aquella reforma com un gran èxit col·lectiu. Sí, aleshores va ser un èxit. Passar del feixisme a les urnes i la llibertat no era poc per a una població que feia quatre dècades que patia repressió de tota mena i que comptava per milers els morts, els desapareguts i també els exiliats.
Però és justament aquesta genètica il·legítima la que, quatre dècades després de la mort del dictador, encara condiciona els qui perpetuen aquell règim nascut el 1978, obsessionats a blindar la unitat d’Espanya com a bé suprem per sobre de qualsevol altra consideració democràtica. Són els mateixos protagonistes, o els seus descendents, els que van manegar la Transició des dels despatxos i els reservats, amb pactes de silenci i grans catifes que es van comprometre a no aixecar mai. I la feina d’impedir una ruptura i el trànsit a una democràcia pura també es va fer al carrer, amb violència policial, i des dels tribunals. 591 assassinats entre el 1975 i elo 1983, víctimes de la repressió post-franquista i de l’extrema dreta (La Transición sangrienta, Mariano Sánchez Soler), la majoria dels quals van ser oblidats per la justícia. Els protagonistes de la Transició van acceptar blanquejar amb la Constitució una il·legitimitat dinàstica que contradiu l’essència mateixa de la democràcia, segons la qual no pot existir cap dret preexistent per governar, i encara menys, sense passar per la voluntat dels ciutadans. I és aquest rei il·legítim, fill d’un altre monarca il·legítim, el que ha donat carta blanca al govern espanyol i els seus socis per decretar un estat d’excepció en què ja no hi ha regles del joc si l’objectiu és derrotar Catalunya. La policia pot apallissar ciutadans indefensos amb una papereta a la mà i els fiscals poden inventar delictes que els jutges de l’Audiència Nacional espanyola converteixen com a autòmats en presó vulnerant els supòsits de la mateixa Constitució.
L’Estat que defensen el PP, el PSOE-PSC i Cs està en fallida democràtica. Però encara té el monopoli de la violència policial i judicial contra els “rebels”. Ja ho va demostrar amb la Transició. Una carta que ni ha jugat ni jugarà mai l’independentisme, encara que això signifiqui ajornar durant molt de temps un full de ruta democràtic i legítim. I l’Estat ho sap. Per això l’amenaça de repressió ferotge i fins i tot de morts al carrer denunciada per la secretària general d’ERC si no s’aturava la declaració d’independència és totalment versemblant. 2,3 milions de ciutadans van posar el seu cos per votar l’1-O, sí. I ho tornarien a fer per defensar la República. Però la diferència entre les càrregues policials i un sol mort al carrer és un món. La pregunta és, l’amenaça de morts al carrer era real? És capaç Madrid de matar per la unitat de la seva pàtria? Històricament ho ha fet. Per tant, tota prevenció és poca. Ara bé, a partir del 21-D l’independentisme es veurà obligat abans o després a posar a prova la veracitat d’aquesta amenaça si la via del diàleg es torna a demostrar impossible.
Publicat a El Món.cat
