Aquest inici de temporada, el davanter de l’Athletic de Bilbao, Iñaki Williams, va viure una situació patètica a la gespa del Molinón: el racisme sembla no voler marxar mai dels camps de futbol, o de l’esport, i encara avui la festa del futbol ha de viure episodis on els càntics en suport d’un equip acaben convertint-se en atacs racistes contra els jugadors de color de l’equip rival. El racisme, però, no és només un problema conjuntural del futbol, sinó un problema d’educació general d’aquesta societat.
Sap molt greu. I més quan aquest estiu t’has pogut passejar amb calma pel camp més antic de Primera Divisió (actiu des del 1908), que ha viscut un rentat de cara espectacular des de fa pocs anys.Tot i que els grans clubs són qui han marcat les noves dinàmiques per comercialitzar les marques futbolístiques, clubs modestos com l’Sporting no han volgut quedar desfasats. Avui, malgrat no tenir la dimensió global del FC Barcelona o el Reial Madrid, l’Sporting presenta amb orgull un estadi business approach, amb uns entorns rics comercialment i multifuncional per aportar valor afegit a tots els seus públics objectius.
Dins de l’estadi, el museu sportinguista ha sabut presentar el club de tal manera que la seva idiosincràsia (fonamentada a l’Escola de Futbol de Mareo) acaba essent la base d’un storytelling compartit per tots els aficionats, i que els omple d’orgull. De fet, la grandesa dels clubs modestos és que han de saber explicar la seva història al marge de les grans victòries. L’asturià ha estat un club formador (a imatge i semblança de l’Athletic i la seva famosa escola de Lezama), que ha sabut exportar jugadors amb talent que han esdevingut grans estrelles: David Villa, Luís Enrique o Abelardo, sense anar més lluny.
Per tant, quan alguns dels valors que vertebren la identitat corporativa del club s’ancoren en el seu projecte formatiu, encara fa més mal veure com no se saben eradicar els càntics racistes. De fet, la formació de l’esportista s’ha de concebre de forma integral (en valors de convivència, ètica, tècnica i tàctica) i han de ser aquests els primers paladins en la lluita contra aquest tipus de comportaments. Possiblement ens trobarem davant d’un cas (més o menys) aïllat, com ha passat en d’altres camps de la LFP temporades anteriors. Però, personalment, quan avui determinades escoles de futbol abandonen els conceptes de la formació integral per fabricar robots hipercompetitius que esperen tenir cames com pedres filosofals em fa por que no retrocedim. El dia que els clubs professionals oblidin l’idea d’educar dels seus plans formatius s’haurà perdut una gran batalla contra el racisme.
