En els darrers temps moltes són les coses que s’estan movent a la política espanyola. Nous partits emergeixen i fan trontollar el bipartidisme, fins ara, hegemònic i irreductible i noves maneres o expressions de fer arribar el missatge polític podrien començar a obrir-se pas. Aquestes noves formacions, Ciutadans i Podemos notablement, suposen per a molts electors espanyols un alè d’aire fresc i no contaminat de vicis i mals costums, la qual cosa, aconsegueix amenaçar electoralment als dos grans partits d’Espanya PP i PSOE –i també EU- marcats per un oceà de males pràctiques i d’excessos de tota mena.

A Catalunya, encara està per veure quin pes podrà tenir Podemos però, com sigui, Ciudadanos ja és una autèntica realitat de la política catalana com ens ensenya la seva presència parlamentària i les darreres enquestes d’opinió. Sens dubte la crisi de PP i PSOE els afavoreix i, en certa mesura també, la indefinició i, a voltes, frivolitat i manca de consistència d’una formació desnortada com és Iniciativa.

Davant d’aquests canvis sociopolítics, partits catalans com CiU i ERC no sembla que reaccionin amb gran excitació ni que se’ls vegi apressats per modificar la seva manera particular de conduir la política i llurs canals comunicatius. A voltes es podria pensar que la sovintejada referència al procés fa que els mals o ineficiències d’ambdues formacions puguin restar més amagats de la inspecció ciutadana –gran error d’apreciació- i, en conseqüència, no els calgui renovar llurs estructures, discursos programàtics, recursos humans i, de nou, canals comunicatius. Si la darrera enquesta del CEO és encertada, molt haurien de rumiar i replantejar-se les coses convergents, democristians i republicans car les coses no els van, a cap d’ells, precisament com una seda. Els canvis avui són trepidants i algunes dinàmiques, d’aquests partits, semblen més amarades de la filosofia curt terminista de “qui dia passa, any empeny” que no pas de l’assumpció immediata de responsabilitats i la reorientació estratègica.

He dit en moltes ocasions que el fet ideològic ha servit, històricament, per dividir els catalans i fer-nos, per contra, cercar aliats que contravenien els nostres interessos de país. Si ara ens entestem en jugar el joc polític clàssic i dicotòmic en els afers ideològics, temptació gens improbable, el resultat el tindrem aviat ben servit i serà l’emergència d’una Catalunya, ara sí, fragmentada incapaç d’avançar nacionalment i sotmesa als designis de les forces polítiques espanyoles. Siguin quines siguin. Amb el temps Podemos i Ciudadanos adquiriran, i qui sap si amb escreix, els mateixos i inveterats vicis polítics espanyols on, per damunt de moltes contingències, l’adversari comú a batre serà, com ha estat sempre, la catalanitat. Quina gran sorpresa, haurem de confessar amb delit renovat!

La transversalitat política és un valor molt necessari en un context com l’actual i l’anomenat procés –el nom cada cop m’agrada menys-, amb els seus aspectes positius, que els té, n’ha fet, a vegades, considerable gal·la. La claredat, en formes i actuacions, també ho és i la ciutadania, després d’una crisi de terribles conseqüències encara no acabades, reclama definició, molta fermesa i res de mitges tintes. El Pujolisme podria ser que hagués mort però no pas el sistema de valors que ens orienta i insereix cap a la política espanyola.

No és el moment de dubtar ni tampoc d’adoptar actituds diletants. No tenim tot el temps del món per fer reeixir la independència i els adversaris unionistes això ho saben i fan brollar les nostres incoherències i imperfeccions. De vegades nosaltres mateixos, inconscientment o no, els fem la feina, cosa que ens allunya dels nostres objectius. Per exemple quan ens posem a discutir allò que ens divideix i que ens separa. Queda per saber, si no triomfen els independentistes, que ens espera dins d’Espanya. Que ningú, amb seny i senderi, s’esperi mitges tintes i es vagi preparant, amb el nom que li vulguin donar, cap a una recentralització impenitent d’efectes restablidors d’aquella unitat sagrada d’Espanya que algú cregué que s’esberlava amb la mort del dictador i la consegüent arriada de la bandera bicolor i gallinàcia. Tot això es farà en nom de la democràcia, amb els de Podemos i Ciudadanos com a principals avaladors, i nosaltres acabarem suplicant a Sociedad Civil Catalana que intercedeixi amb els cavallers de la Carrera de San Jerónimo. Avisats ja ho estem.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram