Arribem a aquest 1 de Maig, dia dels i les treballadores, veient com el govern del Partit Popular proclama la fi de la crisi i la tornada als guanys de les grans corporacions financeres i del capital especulatiu. Res més lluny de la realitat. El resultat de la crisi ha estat l’increment de la desigualtat, la pèrdua de drets de les classes treballadores i una important reducció de salaris.
A tot això cal afegir-hi la manca de seguretat i la salut en el treball, ja que 11 persones moren a l’estat espanyol cada setmana per accident laboral, un 27% més que la mitjana europea. Moltes més moren encara a conseqüència de les males condicions de treball.
Però en lloc de fer quelcom per millorar les condicions laborals de la classe treballadora, el govern del PP està retallant els drets democràtics. L’aplicació de la Llei Mordassa i altres lleis repressives condemnen a sindicalistes, ataquen la llibertat d’expressió, amenacen amb penes de terrorisme a qualsevol tipus de protesta. Afortunadament, hem presenciat com en contra d’aquest mal govern han aparegut moviments socials de protesta per a la defensa dels serveis públics (la sanitat, l’educació i les pensions) i el feminisme. Així mateix, ha tingut lloc una major activitat reivindicativa dels sindicats de classe.
La crisi a Espanya i Catalunya ha aguditzat la desigualtat i la precarització del treball. Però hem vist que el 8 de març la vaga feminista va ser una clara denúncia de les polítiques del govern amb una impressionant mobilització contra la bretxa salarial, la desigualtat de gènere i la violència contra les dones. A la vegada, hem vist com la defensa de les pensions públiques i la lluita per la recuperació del seu poder adquisitiu ha iniciat un camí que ha de permetre incorporar a la joventut i als moviments socials.
La lliçó que ens deixa tot plegat és que, per capgirar aquesta situació, es necessita unitat i sumar esforços en tots els àmbits: en el sindical, en el social i en el polític. La summa pot multiplicar, la divisió només afebleix. Aquest esforç és necessari per recuperar els drets i millorar les condicions salarials i de treball. I això passa per la derogació de les reformes laborals del PSOE i el PP, per blindar les pensions públiques en la Constitució com un dret fonamental tornant l’edat de jubilació a 65 anys, per demanar un salari mínim de 1.000 euros i per recuperar les partides pressupostàries en els serveis públics com l’educació, la sanitat i la dependència.
