Vivim un moment extremadament difícil per a bona part de la societat catalana, com s’ha fet notar aquests dies al Parlament de Catalunya durant el debat monogràfic sobre la pobresa. La demografia, les conseqüències de la llarga crisi econòmica i el convuls context polític i econòmic mundial estan posant en perill els mecanismes socials de redistribució que ajuden a esmorteir la duresa d’una crisi que ha fet molt mal a desenes de milers de famílies.
Una realitat dura, doncs, que esdevé encara més injusta quan es posa de manifest que la societat catalana és capaç de generar recursos suficients per fer front a totes aquestes necessitats socials però, en canvi, no en pot disposar per implementar les solucions. Un fet que explica bona part d’aquesta contradicció entre disposar d’una economia que presenta símptomes molt positius –per sobre de la mitjana europea– i, en canvi, unes deficiències socials terribles. Per posar només alguns exemples, el 2015 l’economia catalana va créixer un 3,4%, l’increment més alt de l’última dècada. I el darrer trimestre de l’any, el ritme de creixement va ser del 4,1%. A més, la reducció de l’atur del passat mes de febrer ha estat la més important dels darrers 20 anys en un mes de febrer. I, això, en bona part, és gràcies a la gran capacitat exportadora de l’economia catalana, a l’increment de la recaptació provinent del turisme i a la captació d’inversió estrangera. I, al costat de tot això, el motor d’aquest dinamisme és també provocat per l’increment de la demanda interna, malgrat les dificultats de les famílies. És a dir, la despesa que fan els mateixos ciutadans.
Tot i aquest context positiu, els nivells d’atur continuen sent altíssims, tenim població ocupada, que malgrat estar-ho, rep una retribució per sota del llindar de la pobresa, tenim un atur juvenil vergonyós, situacions de falsos autònoms o persones aturades de llarga durada amb unes perspectives molt complicades. I malgrat generar els recursos, no podem disposar-ne, entre d’altres qüestions, pel conegut dèficit fiscal, per la manca d’una hisenda pròpia que ens permeti poder lluitar amb eficàcia contra el frau fiscal o per les nombroses dificultats que posa l’Estat perquè ens en sortim. En aquest sentit, l’Estat espanyol ens deixa diners, que s’han recaptat a Catalunya, cobrant-nos un interès 16 vegades superior al que el Banc Central Europeu li presta a ell. Una estratègia que suposa per a l’economia catalana un cost de 380 milions d’euros en interessos, més del que costa el Pla de Xoc Social. A més, ha recorregut qualsevol intent d’aconseguir nous ingressos amb l’aplicació de noves taxes, ha incomplert sistemàticament el pagament de la llei de dependència, la disposició addicional tercera o no vol fer efectiu el pagament de 1.400 milions d’euros fins a juliol d’aquest any de la liquidació de 2014, quan és un deute reconegut pel mateix Estat.
Mentrestant, hem de seguir treballant, amb el ferm compromís de blindar tota la despesa social i implementar un pla de xoc que ajudi a esmorteir aquesta dura realitat que cal plasmar en els nous pressupostos. Reduir la taxa d’atur i la precarietat laboral i impulsar la creació de llocs de treball de qualitat és la millor garantia per fer que el creixement existent sigui sostingut. Mentre no disposem d’un Estat al nostre servei haurem d’optimitzar els recursos dels quals disposem, sempre insuficients, i per això mateix sempre, inexcusablement, al servei de la majoria i ajudant els que més ho necessiten a sortir-se’n.
