La corrupció és, possiblement, la paraula més repetida en els mitjans de comunicació. És el crit de moda. Contínuament es descobreixen casos de corrupció, i els tribunals, inspectors i auditories no es donen repòs perseguint empresaris i alts càrrecs polítics dels partits majoritaris, especialment el PP, per conductes greument delictives.
De corrupció n’hi ha hagut sempre, a Espanya, a jutjar pels testimonis dels crítics de totes les èpoques, i l’únic realment nou d’avui és cabdalment la paraula, ja que abans s’emprava usualment el terme immoralitat.
Primo de Rivera, el general que es va rebel·lar contra la monarquia parlamentària, entre altres raons ho va fer per sanejar-la, va dir. Un altre dictador rebel, el general Francisco Franco, també deia que volia acabar amb la corrupció. Quina paradoxa!
Tot això es recull en un llibre publicat l’any 1984 (!), La organización del desgobierno, escrit per Alejandro Nieto, un prestigiós catedràtic de Dret Administratiu que afirmava que sense administració no hi ha qui governi. I són aquests, els empleats públics, els que mai, majoritàriament, no han volgut participar en els tripijocs de la corrupció. Ben al contrari del que ha passat amb molts càrrecs electes.
En un altre llibre, La renovación de la función pública (2016), escrit per Carles Ramió, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració, s’escriu que: “La corrupció política ha sigut una constant des de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978 fins als nostres dies, pervertint-se el sistema democràtic i debilitant-se la confiança de la societat en els seus representants públics”. Assenyala, també, que “la corrupció social i política és el principal llast per al desenvolupament econòmic, sostenibilitat del sistema públic i el manteniment de l’Estat de benestar”. Demostra que “si sumem la quantitat derivada de l’evasió fiscal amb el sobrecost dels contractes públics, arribem a la xifra d’un dèficit per a les arques públiques de 127.000 milions d’euros, que equival al 12% del PIB actual d’Espanya”.
Des de 1978, Espanya, la societat espanyola, ha patit més de 175 casos de corrupció política a tots els nivells: ajuntaments, diputacions, governs autonòmics i estatals, amb protagonistes de tot tipus i color polític. Sense cap discussió, el PP és el partit amb més corruptes, seguit de molt a prop pel PSOE. A Catalunya el lideratge el té CiU.
Les persones imputades són més de 1.900, de les quals només 200 han sigut condemnades. I molt poques les que han tornat el que ens han robat.
Es pot acabar amb aquesta situació?
Evidentment que sí. No serà fàcil, però no és impossible. Cal abordar les causes i trobar una resposta que eviti la generalització de la corrupció. En Carles Ramió proposa 25 mesures per a la regeneració política que van des del canvi de la llei electoral, el finançament dels partits, la supressió de les despeses protocol·làries, la creació d’òrgans de control i supervisió, la despolitització dels òrgans judicials i dels càrrecs directius (s’ha de buscar l’eficàcia i l’eficiència, no l’amiguisme o el clientelisme), la transparència, la informació…
Si hi ha voluntat política, tot és possible. No és cert que “l’elefant de la corrupció formi part del paisatge” i sigui el preu que hem de pagar per poder viure en democràcia. Amb la informació i la transparència necessàries en tot allò que es fa i ens afecta i la participació i control de la ciutadania, fent realitat una nova política basada a retornar la capacitat de decisió a la majoria social, sens dubte s’aconseguirà acabar amb la corrupció afavorida per un vell sistema de partits més preocupats per defensar els seus privilegis que no el de les classes populars, que al cap i a la fi són les que tenen el poder de decidir.
El pròxim 26 de juny tindrem una nova oportunitat per expulsar del Parlament espanyol els partits que han permès i afavorit la corrupció.
