Molts símptomes en els últims temps ens podien fer presagiar un naufragi històric. El Barça estava jugant amb foc massa sovint, i ni rastre de la tan reclamada autocrítica. Eren els ingredients perfectes per caure amb estrèpit qualsevol dia, i finalment ha estat quan ens hem enfrontat a un contrincant de nivell. I el desastre es veia a venir.
La mesura de forces davant d’un conjunt com el PSG, desitjós de glòria i amb comptes pendents amb els blaugranes, ha acabat de donar idea de fins a quin punt es palpava el desastre. Fins ara s’havia anat sobrevivint d’una manera bastant senzilla però efectiva: confiar en el trident i especialment en Messi. A París no hi va haver constància que la tripleta atacant culer fos al camp, simplement perquè els francesos van desactivar totes les línies dels visitants. La intensitat dels d’Emery va anul·lar completament el mig del camp barcelonista.
Molts crèiem que, havent superat les absències d’Iniesta i Busquets sense perdre opcions en totes les competicions, ara que tornaven ambdós, el joc es reforçaria. Doncs res de res. Potser per manca de ritme de tots dos, o per incompetència tàctica des de la banqueta, els culers van renunciar a agafar les regnes del partit des del minut zero. I així les coses, la fam dels locals va passar per damunt dels de Luis Enrique. Especialment preocupant, sortides de to amb els periodistes a banda, la inoperància del tècnic asturià veient com els seus es dessagnaven sobre la gespa del Parc dels Prínceps. No va aportar cap mena de solució tàctica (a la segona part ho va provar amb un 4-5-1 però els parisencs no van permetre als barcelonistes ni respirar). La situació els superava a tots.
Es pot parlar de moltes errades de concepte, però és especialment desencoratjador prendre consciència que no podem parlar d’accident puntual. I clama al cel que un home com André Gomes, que no ha demostrat el més mínim mereixement per pensar el contrari, estigui per davant de Rakitic.
Però bé, aquest és un més dels molts factors que requereixen anàlisi. Cal dimensionar l’abast d’aquesta derrota sota una perspectiva de futur. És aquest el model que volem per als pròxims anys? L’actual és un model que s’ha anat allunyant progressivament de la identitat basada en el govern dels partits. El club s’ha de replantejar si vol recuperar aquella idea original sota la qual es va assolir una excel·lència reconeguda per tot el món futbolístic, o explorar altres vies.
El que és segur és que enguany s’ha apostat pel joc directe, i és just recordar que durant els dos últims anys no ens ha anat malament. Però en aquesta tercera temporada de Luis Enrique es constata que els rivals han trobat l’antídot a aquest estil vertical de joc, i els propis jugadors es mostren indolents probablement perquè també acusen la necessitat de redefinir molts aspectes.
Se’n parlarà i molt d’ara endavant. La desfeta de París és d’aquelles que deixen empremta i de ben segur motivarà canvis a curt i llarg termini. En el futur més immediat és imperatiu recuperar l’esperit competitiu per no deixar escapar la Copa, lluitar la Lliga fins al final, i donar una resposta digna al PSG en el partit de tornada d’aquesta eliminatòria pràcticament impossible de remuntar.
