Malauradament, el ‘referumdisme’ ha guanyat les eleccions a Catalunya. El Dia de la Marmota sense final. Les voltes a la mateixa sínia. El cop de cap contra la paret. Però tinc la confiança que sigui el darrer autoengany. Els catalans som així. Cada generació necessita oferir una altra oportunitat, una més, després de tantes mossegades, a la reformulació de l’Estat espanyol de matriu castellana en un lloc amable per a les altres nacions. Som-hi, doncs. A veure durant quant de temps s’aconsegueix estirar la nova pastanaga de l’unicornisme federal. Hi ha esperança, però, que aquest sigui el darrer autoengany. Cada intent dels catalans per fer-se una Espanya a mida acaba amb els seus proposants –decebuts i humiliats– una mica més a prop de la reclamació de la plena sobirania per Catalunya. En Comú Podem recorda ara a aquells adolescents que necessiten que se’ls tanqui la porta als morros a ells en persona, que no tenen prou amb l’experiència de tots els qui han rebut la mateixa resposta abans. Cal que se’ls rebentin els grans de la pubertat. Molt bé, ens tocarà esperar-los.
Però hauríem de fer-ho fent feina, sense aturar-nos. Perquè el país continua canviant de manera espectacular. Fa només set anys, en 2008, l’unionisme bipartidista espanyol –encara amb adherències catalanistes– obtenia a Catalunya 2.300.384 vots i el 61,39% dels sufragis. En 2011, el bloc espanyolista format pel PSC-PSOE, el PP, Plataforma per Catalunya i UPyD reculava fins als 1.735.425 i un 50,21%. Diumenge, amb l’aparició de Ciutadans, la suma d’aquest segment de l’electorat català s’ha quedat en 1.504.198 vots i un 40,09% dels sufragis. A cada bugada, en les seves eleccions més propícies, l’unionisme perd més i més pes al nostre país. En el mateix període, el gruix del sobiranisme s’ha transformat en nítidament independentista i l’evolució del volum de vots des de la suma CiU+ERC de 2011 fins a la d’ERC+DL de 2015 ha estat la següent: 1.070.957 (28,76%), 1.258.508 (36,41%) i 1.164.790 (31,06%). Això, amb una part de l’independentisme fent campanya –encara que poc reeixida– a favor de l’abstenció. I amb un altre 26,47% dels votants –En Comú Podem i Unió– donant suport a l’unicornisme referumdari. En cinc anys el canvi de paradigma a Catalunya ha estat descomunal, històric.
Què fer ara? Doncs atendre els mandats democràtics rebuts a les urnes en els darrers mesos. A fer cas a la gent. I en tenim dos, de mandats, i ben frescos. Un per a aplicar a Barcelona: el passat 27 de setembre dos milions de catalans van votar a favor d’iniciar el procés de creació d’un nou estat, de preparar el país en 18 mesos per a avalar (o no) via referèndum unilateral i vinculant la Constitució d’una nova República Catalana. Des de diumenge en tenim un altre, de mandat, per aplicar també a Madrid: donar suport a un procés constituent espanyol al qual li faltem 165 diputats per prosperar, que ha de passar per sobre de la majoria absoluta del Partit Popular al Senat i ha de començar per demanar per quinzena vegada el referèndum acordat amb les institucions espanyoles que ja demanem des d’aquí d’ençà del 2012. Fem els dos camins alhora, per nosaltres que no quedi: en tenim un any i mig. Però està clar que només un dels dos és practicable i que sotmetre el nostre a les conveniències de Podemos seria una ensarronada potser encara pitjor que la que ens va portar a la Constitució monàrquica del 1978.
